(França, 11 gener 1951)
Llei de la República Francesa, per afavorir l’estudi de les llengües i els dialectes locals.
Al Rosselló foren creats diversos cursos de català als liceus i als col·legis d’ensenyament secundari. Igualment a les universitats (en particular a la de Montpeller). Tanmateix, no ha donat cap aplicació a l’escola primària.
El 1966 fou millorada quant a l’ensenyament superior, i el 1970, quant al secundari.
Veure> els Decrets de s’Agaró (disposicions de la Generalitat, 1937).
Veure> Costumes de Catalunya (costums de dret territorial, segle XIII).
(Barcelona, 1921)
Conferència internacional en la qual hom signà una convenció per a la regulació del trànsit a les vies marítimes i ferroviàries.
(Catalunya, 30 març 1934 – 1939)
Llei aprovada pel Parlament, essent conseller d’economia i agricultura J. Comorera, segons la qual la sindicació no era obligatòria.
Els sindicats constituïts s’hi havien d’acollir i remetre llurs estatuts i reglament al Consell Superior de la Cooperació; i els que es constituïssin ho havien de fer en una assemblea general, en la qual s’establien els estatuts i l’acta de la qual s’havia de trametre també al Consell Superior.
(Catalunya, 27 agost 1936 – 1939)
Decret de la Generalitat. Establia el principi, proposat pel Consell d’Economia, de la sindicació obligatòria de tots els conreadors de la terra a fi d’articular en un sistema ordenat els diversos aspectes de l’activitat agrícola.
La llei establia l’organització conjunta dels sindicats agrícoles existents d’acord amb el criteri de la llei del 1934 i l’entrada en la seva organització de tots els conreadors no sindicats. Es preveia la creació de les institucions complementàries (de crèdit, assegurances, compres en comú, comercialització) a fi que el treball agrícola obtingués un nivell superior de productivitat. El Servei de Cooperació facilitava estatuts-tipus.
La conselleria d’agricultura i economia designà una comissió que elaborà el reglament d’aplicació del decret, que fou aprovat per decret del 19 d’octubre de 1936.
(Sant Joan Lohitzune, França, 7 juny 1660)
Decret proposat pel cardenal Richelieu al rei Lluís XIV de França i signat per aquest, pocs dies després de la signatura de la pau dels Pirineus.
Segons l’edicte restaven abolits per sempre totes les institucions polítiques dels comtats de Rosselló i Cerdanya (aquest, en la part que atribuïa a França). Alhora què era creat el Consell Sobirà del Rosselló.
Aquesta abolició era era una violació flagrant dels juraments de Lluís XIII i del mateix Lluís XIV de respectar aquestes institucions de les terres catalanes incorporades a l’estat francès.
Veure> Pla de Distribució de Zones del Territori Català (pla d’ordenació territorial, 1932-39).
(Vall d’Aran, 23 agost 1313 – 1846)
Privilegi concedit per Jaume II el Just en retornar al domini de la corona catalano-aragonesa després del llarg segrest de la vall per França i pel rei de Mallorca, per tal d’assegurar el domini de la vall, mitjançant una compilació escrita dels costums i usos consuetudinaris, i, a la vegada, recompensar l’adhesió que li feren els aranesos acompanyant-los d’importants franqueses i nous privilegis.
S’hi confirmà la lliure i franca possessió pels aranesos de llurs muntanyes, sense servitud reial, subvenció, precari, vegueriment ni absolució de domini, amb la llibertat dels pasturatges extensiva als prats i camps no acotats; el lliure aprofitament dels boscs, de l’aigua (tant per a regar com per a moure molins) i la llibertat de pescar i de caçar; l’exempció de tot dret de barra; i l’obligació per part del rei de mantenir-los si havien de seguir-lo per més d’un dia.
Hom els reconeixia el règim econòmic familiar tradicional de la convinença i el retracte gentilici dit torneria.
Concedia, a més, franquesa per censals, donacions, dots, successions, etc, i eren lliures de tota servitud reial, càrrega, imposició, en canvi del pagament d’un únic tribut al rei per veí, consistent en una mida o sester de blat l’any (dit galin del rei, per tal com equivalia a un galin o setena part d’una quartera aranesa).
La Querimònia fou confirmada per tots els monarques de la corona catalano-aragonesa i àdhuc pels reis d’Espanya de la casa de Borbó fins a Ferran VII (1817) i Isabel II (1846).
(Barcelona, 15 setembre 1714)
Ordre de les autoritats borbòniques que obligava tots els ciutadans particulars de la ciutat a lliurar totes les armes blanques i de foc que posseïssin, inclosos els ganivets de punta.
L’ordre fou aplicada amb altres bàndols a tots els naturals de Catalunya i de manera tan rigorosa que ha estat considerada sempre una de les principals vexacions comeses pels filipistes.
La prohibició fou mantinguda durant tot el segle XVIII, encara que en ocasions (guerres, amenaces d’invasió, etc) calgué fer-hi importants excepcions, com la realitzada en restablir-se el sometent, durant la Guerra Gran.
El maig de 1808, durant l’ocupació napoleònica, fou retornada als catalans la llibertat d’ús d’armes, per ordre de Murat, que volia congraciar-se amb els catalans. Un mes més tard, però, la prohibició fou restablerta davant els atemptats soferts per l’invasor.
Dades dels Països Catalans 