Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, entre les de Vinatesa i de Fontanet, una de les més fèrtils del terme.
El torrent de la Femosa es forma, vora les Borges Blanques, de l’aiguabarreig de diversos torrents que neixen a les serres que limiten l’Urgell i la Conca de Barberà (les comes de Vinaixa i el barranc del Turull), després de passar per Juneda, Puigverd i Artesa de Lleida, desemboca al Segre aigua avall de Lleida.
Barri de la ciutat, a llevant del carrer de Cavallers, antic call medieval, bastit damunt unes adoberies d’època romana (descobertes el 1949), de les quals prengué el nom (la indústria adobera, a la qual es podien dedicar els jueus lleidatans per privilegi reial del 1248, mantingué el seu prestigi fins al segle XVIII). Havia estat emmurallat.
Important al segle XIII, amb l’avalot del 1391 el call sofrí una gran disminució; el 1410 hi restaven només 28 famílies jueves. Després de l’expulsió dels jueus no convertits (1492), la població romangué reduïda a uns 12 focs.
Resta encara un grup de les antigues cases, algunes de les quals descobertes el 1949 en enderrocar el seminari vell, antic col·legi de la Companyia.
Antic barri de la ciutat, a la parròquia de Sant Joan, al vessant del turó de la Seu que domina el Segre, de carrers estrets i costeruts; l’amuntegament de les cases i la manca de condicions higièniques el feren un dels barris més pobres, habitat principalment per immigrants, fins al punt que el ministeri de l’habitatge (1967) ordenà l’expropiació i l’enderrocament del barri, enllestit el 1971.
Havia sorgit al voltant de la costa de Sant Joan al llarg del segle XVIII, a la zona enderrocada amb motiu de la construcció de la Ciutadella, format per casetes de fang i canyes i per pisos bastits damunt els antics albergs.
Jardí públic de la ciutat, a la vora esquerra del Segre, a l’indret de l’antiga Pobla del Cappont. Fou inaugurat per l’alcalde Manuel Fuster el 1864.
Fins al 1936 hi hagué un teatre municipal, centre de la vida cultural lleidetana, i també un templet de música. Hom hi celebra anualment la fira de Sant Miquel.
(o Butsènit de Lleida) Santuari (la Mare de Déu de Butsènit), al sud-oest de la ciutat, a la dreta del Segre (a la partida de Rufea Sobirana).
Era una antiga torre-granja, transformada ja el 1347 en santuari. El 1592 hi fou traslladada la cartoixa d’Araceli, fins aleshores establerta a l’antic monestir de canonges regulars de Sant Ruf del mateix terme de la ciutat.
Una barca travessa el Segre en aquest indret.
Barri i antic poble, situat en un petit illot de secà a l’horta de Lleida, a l’esquerra del Segre. Ha estat un nucli d’atracció de la immigració posterior al 1939.
Antigament era anomenat Vilanova de l’Horta, Vilanova de Fontanet, i, sobretot, Vilanoveta; es formà poc temps després de la conquesta de Lleida (1149), com a part del seu terme, al pla de la Vilanoveta (a la sortida de Cap-pont), d’on partien els camins a Barcelona, a Tarragona i a Tortosa.
Es despoblà durant el setge de Lleida del 1646; els molins, però, continuaren funcionant (el 1716 pertanyien al comú de Lleida) i al seu voltant sorgí un nucli dit ja la Bordeta.
Via de la ciutat, entre el nucli urbà i el Segre, a l’antic areny del riu, damunt un mur de contenció.
El mariscal Louis de Blondel, a la fi del segle XVIII (1787-94), n’ordenà la construcció per tal de protegir les cases del carrer Major de les riuades i, ensems, de desviar la carretera de l’interior de la ciutat.
Fins al segle XV hi passà la canalització de la sèquia d’Alcarràs, la qual li donà el nom.
Partida, al límit amb el d’Alpicat. Antic vinyet fins al final del segle XIX, actualment les seves terres són dedicades a oliverar i, especialment, als conreus d’horta.
Hi passa la carretera de Lleida a Montsó, al costat de la qual es troben les basses d’Alpicat, construïdes entre el 1901 i el 1932 per depurar l’aigua del canal de Pinyana (que hi arriba a través de la sèquia del Cap), destinada al proveïment d’aigua potable a la ciutat; hi ha també unes piscines públiques.
Despoblat, antic poble de contribució d’aquesta ciutat.
És d’origen pre-ibèric i es troba en una eminència del terreny al pla de Vilanoveta, sector del pla de Lleida a l’esquerra del Segre.
Temple principal del bisbat de Lleida que té com a titular Santa Maria. La llarga dominació musulmana (714-1149) féu perdre tota traça de la primitiva catedral. El 1149, tot just conquerida la ciutat, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà com a catedral la mesquita dita de Santa Maria l’Antiga, prop de la Suda, que li havia estat donada per Ramon Berenguer IV de Barcelona amb la resta de les mesquites de la ciutat i llurs pertinences; en resta la façana i part del seu àmbit a l’ala nord dels actuals claustres de la Seu Vella.
El bisbe Gombau de Camporrells, el 1193, decidí de fer construir una nova catedral, la Seu Vella, que inicià el mestre solsonès Pere Sacoma el 1203, al costat de Santa Maria l’Antiga. En morir Sacoma (1220) ja s’havia enllestit la part dels absis i el creuer; les obres continuaren sota la direcció de Berenguer Sacoma (1222) i altres mestres, fins que el 1250 se’n féu càrrec Berenguer de Prenafeta, que l’enllestí el 1278 amb uns altres aires, com palesa el gran cimbori. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada el mateix 1278.
La planta és basilical, de tres naus, amb un ampli creuer i cinc absis a llevant. Obra bàsicament romànica -peça mestra de l’anomenat romànic lleidatà-, conté nombroses solucions de l’època gòtica, com el joc de columnes adossades als pilars per a sostenir les voltes de creueria amb les ogives unides en una clau de volta. Els arcs són apuntats, i el cimbori, a la unió del creuer i de la nau, té tots els elements tradicionals del romànic, però l’altura, la planta octagonal i els finestrals dels llanternons són gòtics; en contraposició amb els edificis romànics, és molt il·luminada per finestrals i ulls de bou.
La part escultòrica, limitada a les portalades de l’Anunciació i dels Fillols, al portal major i als nombrosos capitells interiors i permòdols, té unitat estilística i alhora una gran varietat temàtica; mostra una gran dependència de l’escultura tolosana de la segona meitat del segle XII. El claustre, a ponent de la catedral, fou iniciat per Berenguer de Prenafeta (1278-86), s’interrompé fins el 1334 i fou continuat pels mestres Jaume Castells, Guillem Seguer i Guillem Solivella, que el completà amb la gran portalada gòtica dels Apòstols (fi del segle XIV), al centre del mur de ponent; és rectangular, de grans proporcions, amb naus de cinc trams, galeries cobertes amb volta d’ogiva i grans finestrals amb fins calats de pedra que s’obren al pati central i també a l’altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador de la ciutat i la comarca.
El campanar, a l’angle sud-oest del claustre, és obra de Jaume Cascalls (1364) i Guillem Solivella (1410), i fou completat pel mestre Carlí (1416). La sala capitular, el refectori i les capelles, amb restes de pintura i portalades plateresques, així com sarcòfags de bisbes i nobles, completen el conjunt monumental, dissortadament malmès a partir de l’ocupació de la ciutat per Felip V de Borbó (1707), el qual convertí la catedral en caserna i fortalesa; tingué aquesta funció de caserna fins el 1949, malgrat que el 1918 havia estat declarada monument nacional i que el 1926 s’havia decretat la seva conservació i restauració. Aquesta, iniciada el mateix 1949 sota la direcció d’Alexandre Ferrant, es troba molt avançada.
El 1761 hom inicià la construcció de la nova catedral de la ciutat, planejada per Pedro Martín Cermeño i dirigida per Francesc Sabatini i d’altres; fou consagrada el 1781 i acabada el 1790. És un edifici neoclàssic de tres naus d’igual altura, separades per pilars estriats i amb capitells corintis, amb voltes hemisfèriques, quatre capelles per banda i set al deambulatori; l’atri, de tres arcades, és entre dos campanars de baixa altura amb els murs ornats de pilastres adossades. El 1936 fou destruït el valuós cor central, així com retaules i altres peces. Degudament restaurada, continua essent la catedral de Lleida.
A la catedral restaurada (1149) passà a residir la canònica catedralícia de Roda. L’ordenació definitiva fou feta el 1168, segons la qual la canònica havia de tenir la regla augustiniana, sota un prior, amb un nombre no superior a 25 membres durant els deu anys següents. El bisbe Berenguer d’Erill fixà, el 1232, el mateix nombre, però disposà que es podien posseir béns propis. Malgrat tot, continuà havent-hi una certa vida comunitària.
La canònica de Roda continuava subsistint, d’altra banda, i les dues comunitats juntes tenien el dret d’elegir els bisbes. Aviat la canònica es doblà, amb una segona comunitat, també molt forta, de preveres beneficiats. Canonges i beneficiats acumularen, al llarg del temps, un gran patrimoni, que reeixiren a conservar, malgrat les lleis desamortitzadores del segle XIX. El 1851 el nombre de canonges fou fixat en 16, en virtut del concordat. L’abundància de riqueses, sobretot territorials, de canonges i beneficiats de Lleida ha estat darrerament causa de polèmica, per tal com contradiu les orientacions del concili II del Vaticà.
Dades dels Països Catalans 