Partida de l’horta, al nord i dins el terme municipal de la ciutat. És drenada per la clamor de Balàfia, que es forma prop de Vilanova d’Alpicat i desemboca al Segre, per la dreta, al nord mateix de la ciutat.
La torre de Balàfia, antiga granja medieval, donà nom a aquesta partida.
Barri residencial obrer, situat a 2,5 km del centre urbà, a la carretera de Tarragona, en un pla on hi havia hagut el camp d’aviació de l’Aeroclub de Lleida.
Creat el 1948 per immigrants andalusos, comprèn cases d’autoconstrucció, i també edificis heterogenis i de poca alçada a la part alta i barraques a la baixa.
No és urbanitzat, i és deficitari en equipaments urbans.
Barri i antic raval, situat al sector sud-oriental de la ciutat, vora el Segre.
Es formà ja a l’època de la dominació musulmana, al camí de Corbins, al voltant d’un mercadal que arrencava de la porta Ferrissa.
La parròquia de Santa Magdalena, esmentada ja el 1163, fou un notable edifici gòtic, bastit el segle XIII, que subsistí fins el 1812 (s’esfondrà amb motiu de l’explosió del polvorí de la Suda); aleshores fou traslladada a l’església del Carme, i modernament hom ha bastit la nova església de Santa Magdalena.
Fou un important nucli industrial: adoberies, obradors de teixidors, bruneters, guanters i serrallers. Sofrí danys durant els diversos setges de la ciutat.
S’ha eixamplat vers l’estació del ferrocarril. Té un important mercat, i hom hi celebra fires de bestiar. El carrer del Carme i el carrer de Magdalena en són les vies principals.
Partida, al nord de la ciutat, on s’ha format modernament, a l’indret de la Creu de Bassella, un petit nucli amb església i un nombre de cases d’esbarjo.
Hi havia hagut la torre de Llívia, adquirida l’any 1193 pel cerdà Bernat de Llívia a Guillem de Bassella.
Hom hi conrea arbres fruiters.
Despoblat i antic terme, que correspon a una partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, al límit amb el terme d’Artesa de Lleida, regada per la sèquia de Grealó, que deriva del canal secundari d’Urgell.
Hi ha restes del castell de Grealó, que al segle XIV pertanyia a Bernat Gralla i posteriorment fou de la comunitat de beneficiats de la seu de Lleida.
Darrerament el terme ha estat repartit entre els antics colons i pagesos de l’horta.
Castell i antic monestir, del sud-oest de la ciutat, a la dreta del Segre, damunt el turó testimoni anomenat puig de Gardeny (198 m alt), que domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. A la fi de l’actual carrer Major hi havia, a les muralles, el portal de Gardeny davant l’assoc o mercat sarraí.
El castell fou el centre de la comanda de Gardeny, dels templers, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions cedides a l’orde per Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1149, com a compensació de l’ajuda rebuda a la conquesta de la ciutat, que perdurà fins el 1314; a l’extinció de l’orde Jaume II de Catalunya la cedí als hospitalers, que hi establiren un priorat, el qual perdurà fins el 1772. en època moderna fou convertit en un conjunt de casernes, i recentment ha estat restaurat.
Resten l’església de Santa Maria i un gran casal rectangular i massís, de pedra, ornat per una petita filera de mènsules sota una cornisa a l’extrem superior. L’església, del tipus templer cistercenc, és també molt austera; es destaca el portal de mig punt, àmpliament adovellat i emmarcat per una corniseta; té un gran absis llis i volta apuntada; l’únic ornament són dos grans capitells de tipus corinti i l’obertura de l’arc triomfal.
Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, al sud de la ciutat. És terra d’al·luvió, d’una gran fertilitat; hom hi conrea hortalisses i arbres fruiters (pereres i presseguers); antigament hi predominà el cànem i, a la part més alta, la vinya.
Els monestirs de Montserrat i d’Escaladei hi tenien extenses possessions.
És regada per l’antiga sèquia de Fontanet, que pren l’aigua a Vilanova de la Barca. És la partida més important del sector de l’horta de Lleida a l’esquerra del Segre.
Fins el 1716 una de les prohomenies que el consell de la paeria nomenava anualment, la prohomenia de Fontanet, tenia cura dels afers derivats del sequiatge.
Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, entre les de Vinatesa i de Fontanet, una de les més fèrtils del terme.
El torrent de la Femosa es forma, vora les Borges Blanques, de l’aiguabarreig de diversos torrents que neixen a les serres que limiten l’Urgell i la Conca de Barberà (les comes de Vinaixa i el barranc del Turull), després de passar per Juneda, Puigverd i Artesa de Lleida, desemboca al Segre aigua avall de Lleida.
Barri de la ciutat, a llevant del carrer de Cavallers, antic call medieval, bastit damunt unes adoberies d’època romana (descobertes el 1949), de les quals prengué el nom (la indústria adobera, a la qual es podien dedicar els jueus lleidatans per privilegi reial del 1248, mantingué el seu prestigi fins al segle XVIII). Havia estat emmurallat.
Important al segle XIII, amb l’avalot del 1391 el call sofrí una gran disminució; el 1410 hi restaven només 28 famílies jueves. Després de l’expulsió dels jueus no convertits (1492), la població romangué reduïda a uns 12 focs.
Resta encara un grup de les antigues cases, algunes de les quals descobertes el 1949 en enderrocar el seminari vell, antic col·legi de la Companyia.
Antic barri de la ciutat, a la parròquia de Sant Joan, al vessant del turó de la Seu que domina el Segre, de carrers estrets i costeruts; l’amuntegament de les cases i la manca de condicions higièniques el feren un dels barris més pobres, habitat principalment per immigrants, fins al punt que el ministeri de l’habitatge (1967) ordenà l’expropiació i l’enderrocament del barri, enllestit el 1971.
Havia sorgit al voltant de la costa de Sant Joan al llarg del segle XVIII, a la zona enderrocada amb motiu de la construcció de la Ciutadella, format per casetes de fang i canyes i per pisos bastits damunt els antics albergs.
Dades dels Països Catalans 