Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, al sud d’Alcoletge, terme del qual procedeix la sèquia de les Canals, que desguassa al Segre a l’est de Lleida.
Canals, les
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Lleida (geo)
Boixadors, els -Segrià-
Partida de l’horta, entre la ciutat i Vilanova d’Alpicat, drenada per la Noguerola i la clamor de Balàfia, adjudicada als Boixadors després de la conquesta (1149).
Balàfia -Segrià-
Partida de l’horta, al nord i dins el terme municipal de la ciutat. És drenada per la clamor de Balàfia, que es forma prop de Vilanova d’Alpicat i desemboca al Segre, per la dreta, al nord mateix de la ciutat.
La torre de Balàfia, antiga granja medieval, donà nom a aquesta partida.
Montcada -Lleida-
Partida de l’horta, al nord de la ciutat, al límit amb el terme d’Alpicat, que rebé aquest nom pel fet d’haver-hi rebut terres un membre del llinatge Montcada arran de la conquesta de Lleida per Ramon Berenguer IV de Barcelona, el 1149.
Els Montcada, senyors de bona part de les terres del baix Segre i del baix Cinca, tenien a Lleida un magnífic palau de Montcada, desaparegut i, a la catedral vella, la capella de Montcada, dedicada a sant Pere, per a la qual pintaren un retaule els deixebles de Ferrer Bassa i en la qual fou bastit, a la fi del segle XVI, el notable sepulcre renaixentista dels marquesos d’Aitona, Francesc de Montcada i de Cardona i Lucrècia Gralla i d’Hostalric.
Magraners, els -Segrià-
Barri residencial obrer, situat a 2,5 km del centre urbà, a la carretera de Tarragona, en un pla on hi havia hagut el camp d’aviació de l’Aeroclub de Lleida.
Creat el 1948 per immigrants andalusos, comprèn cases d’autoconstrucció, i també edificis heterogenis i de poca alçada a la part alta i barraques a la baixa.
No és urbanitzat, i és deficitari en equipaments urbans.
Magdalena -Lleida-
Barri i antic raval, situat al sector sud-oriental de la ciutat, vora el Segre.
Es formà ja a l’època de la dominació musulmana, al camí de Corbins, al voltant d’un mercadal que arrencava de la porta Ferrissa.
La parròquia de Santa Magdalena, esmentada ja el 1163, fou un notable edifici gòtic, bastit el segle XIII, que subsistí fins el 1812 (s’esfondrà amb motiu de l’explosió del polvorí de la Suda); aleshores fou traslladada a l’església del Carme, i modernament hom ha bastit la nova església de Santa Magdalena.
Fou un important nucli industrial: adoberies, obradors de teixidors, bruneters, guanters i serrallers. Sofrí danys durant els diversos setges de la ciutat.
S’ha eixamplat vers l’estació del ferrocarril. Té un important mercat, i hom hi celebra fires de bestiar. El carrer del Carme i el carrer de Magdalena en són les vies principals.
Llívia -Segrià-
Partida, al nord de la ciutat, on s’ha format modernament, a l’indret de la Creu de Bassella, un petit nucli amb església i un nombre de cases d’esbarjo.
Hi havia hagut la torre de Llívia, adquirida l’any 1193 pel cerdà Bernat de Llívia a Guillem de Bassella.
Hom hi conrea arbres fruiters.
Grealó
Despoblat i antic terme, que correspon a una partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, al límit amb el terme d’Artesa de Lleida, regada per la sèquia de Grealó, que deriva del canal secundari d’Urgell.
Hi ha restes del castell de Grealó, que al segle XIV pertanyia a Bernat Gralla i posteriorment fou de la comunitat de beneficiats de la seu de Lleida.
Darrerament el terme ha estat repartit entre els antics colons i pagesos de l’horta.
Gardeny
Castell i antic monestir, del sud-oest de la ciutat, a la dreta del Segre, damunt el turó testimoni anomenat puig de Gardeny (198 m alt), que domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. A la fi de l’actual carrer Major hi havia, a les muralles, el portal de Gardeny davant l’assoc o mercat sarraí.
El castell fou el centre de la comanda de Gardeny, dels templers, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions cedides a l’orde per Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1149, com a compensació de l’ajuda rebuda a la conquesta de la ciutat, que perdurà fins el 1314; a l’extinció de l’orde Jaume II de Catalunya la cedí als hospitalers, que hi establiren un priorat, el qual perdurà fins el 1772. en època moderna fou convertit en un conjunt de casernes, i recentment ha estat restaurat.
Resten l’església de Santa Maria i un gran casal rectangular i massís, de pedra, ornat per una petita filera de mènsules sota una cornisa a l’extrem superior. L’església, del tipus templer cistercenc, és també molt austera; es destaca el portal de mig punt, àmpliament adovellat i emmarcat per una corniseta; té un gran absis llis i volta apuntada; l’únic ornament són dos grans capitells de tipus corinti i l’obertura de l’arc triomfal.
Fontanet -Lleida-
Partida de l’horta, a l’esquerra del Segre, al sud de la ciutat. És terra d’al·luvió, d’una gran fertilitat; hom hi conrea hortalisses i arbres fruiters (pereres i presseguers); antigament hi predominà el cànem i, a la part més alta, la vinya.
Els monestirs de Montserrat i d’Escaladei hi tenien extenses possessions.
És regada per l’antiga sèquia de Fontanet, que pren l’aigua a Vilanova de la Barca. És la partida més important del sector de l’horta de Lleida a l’esquerra del Segre.
Fins el 1716 una de les prohomenies que el consell de la paeria nomenava anualment, la prohomenia de Fontanet, tenia cura dels afers derivats del sequiatge.
Dades dels Països Catalans 