Arxiu d'etiquetes: lingüistes

salat, parlar

1 Resposta

(Catalunya)

Conjunt de parlars del català central. Caracteritzats per l’ús (com en el català insular o balear) de l’article es, sa, ses, derivat d’ipse, ipsa, en comptes d’el, la, els, les, derivats d’illu, illa. Es considera un subdialecte del català central.

Es troba a Cadaqués i s’estén des de Begur fins a Blanes pels pobles banyats per la mar i els que estan a pocs quilòmetres de la costa.

Salen especialment els més vells, com a registre aplicat al grup intern i que substitueixen per l’article literari en la comunicació externa.

Un cert declivi del seu ús, especialment entre els joves, contrasta amb la gran vitalitat de què gaudeix a les Balears.

rossellonès -esa

Deixa un comentari

(Rosselló)

Natural o relatiu a la comarca o a la Catalunya sota l’administració francesa. Habitant del Rosselló.

Nom amb el qual és conegut habitualment el català septentrional.

Revista Literària

5 Respostes

(Barcelona, gener 1883 – octubre 1884)

Publicació mensual en català, dirigida per Jacint Laporta.

Intentà de portar a terme una tasca de depuració lingüística i literària i comptà amb una molt notable llista de col·laboradors.

Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols

(Catalunya, 1492)

Conjunt de breus normes d’ús de mots, sovint reduïdes a la simple inserció del mot considerat incorrecte seguit pel correcte.

Una primera part de 173 normes fou ordenada a partir de materials sobre el lèxic valencià de Bernat Fenollar pel barceloní Pere Miquel Carbonell, que hi afegí notes pròpies; una segona part, de 150 normes, és obra de Jeroni Pau. Sembla que tot el conjunt era ja redactat entre el 1492 i el 1497.

En general, els autors condemnen els arcaismes i neologismes i especialment els vulgarismes i formes populars i dialectalismes, però sovint no exclouen castellanismes i llatinismes.

Recasens i Vives, Daniel

(Tarragona, 1954 – )

Lingüista.

Catedràtic del departament de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del laboratori de fonètica de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha especialitzat en fonètica i dialectologia.

Autor, entre altres, d’Estudi comparatiu de la fonètica segmental del català i de l’anglès (1984), Temes de lingüística del català (1990), Fonètica descriptiva del català (1991), Fonètica i fonologia (1993) i De la fonètica a la fonologia (2001).

Ha participat en els projectes d’investigació bàsica de la Unió Europea ACCOR i SPEECH MAPS.

Prats i Domingo, Modest

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 5 setembre 1936 – Girona, 29 març 2014)

Lingüista i teòleg. Ordenat sacerdot el 1959, fou professor a diversos centres eclesiàstics, i impartí classes de filologia catalana a la Universitat de Girona.

És autor de treballs sobre història de la llengua catalana, entre els quals destaquen: Notes sobre la “Controvèrsia” sobre la perfecció de l’idioma català (1974), Història de la llengua catalana (2 volums, 1982 i 1996, amb J.M. Nadal), el polèmic llibre El futur de la llengua catalana (1990, amb A. Rossich i A. Rafanell), etc.

Política Lingüística a Catalunya, llei de

(Catalunya, 30 desembre 1997 – )

Llei del Parlament de Catalunya, aprovada en substitució de la Llei de Normalització Lingüística del 1983, per tal de promoure i estendre l’ús del català en tots els segments de la vida social, especialment en els àmbits dels mitjans de comunicació privats, de determinades industries culturals, del món socio-econòmic i de la documentació en massa.

La llei es fixà com a objectiu d’arribar a la plena igualtat, pel que fa als drets i als deures lingüístics en l’ús de les dues llengües oficials a Catalunya, i establí quotes lingüístiques en els àmbits del cinema, la ràdio i la televisió, amb les sancions corresponents, d’acord amb la llei de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Davant dels recursos plantejats per les productores i distribuïdores cinematogràfiques, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (5 febrer 1999) va suspendre de forma cautelar les disposicions sancionadores del decret del 8 de setembre de 1998 per a l’aplicació de la llei lingüística.

Oficines Lexicogràfiques

(Catalunya, octubre 1912 – 1939)

Organisme de treball. Dependent de l’Institut d’Estudis Catalans. Pompeu Fabra en fou el director.

Li fou encomanada la tasca d’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana, la d’un Diccionari d’Autoritats, la publicació dels materials lexicogràfics aplegats per M. Aguiló, la confecció d’un vocabulari ortogràfic, i la d’un Atlas Lingüistic de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, la Catalunya Nord i Sardenya.

Fou molt important la tasca feta per la secció del Diccionari de la Llengua Catalana en l’enregistrament del lèxic del català vivent en totes les seves varietats dialectals: creà un cos de corresponsals que viatjà per tot l’àmbit català i en recollí la rica gamma de les varietats de l’idioma.

Oficina Romànica de Lingüística i Literatura

(Barcelona, 1927 – 1939)

Centre d’investigació filològica. Reforçà les tasques de la Biblioteca Balmes de Barcelona.

Amb membres tan destacats com Francesc de B. Moll, Manuel de Montoliu, Pere Barnils i Antoni Griera, edità un Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i diversos llibres de divulgació.

La seva activitat va ser paralitzada amb la guerra civil.

Nostra Parla

(Països Catalans, 1916 – 1923)

Entitat fundada per impulsar la unitat de la llengua catalana. Creada per diferents intel·lectuals catalans, balears, valencians i rossellonesos.

El seu primer president fou Àngel Guimerà i fou dirigida entre d’altres per J. Bofill i Mates i Nicolau d’Olwer.

Entre les seves publicacions destaquen “Ofrena”, “Revista de Nostra Parla” i “Nostra Parla”.

Desaparegué per la Dictadura de Primo de Rivera.