Arxiu d'etiquetes: lexicògrafs/es

Sanelo i Lagardela, Manuel

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 1760 – València, 23 juny 1827)

Lexicògraf. Fill d’un immigrant italià de Cremona, exercí de metge a València i posteriorment d’ajudant a la secretaria de l’ajuntament de València. Es dedicà fervorosament a la defensa i a la promoció del català. Amb tal finalitat escriví un Silabario de vocablos lemosines o valencianos, acompanyat d’un pla d’ensenyament, que ha restat inèdit.

Emprengué també un extens Diccionario valenciano-castellano, que quedà inèdit i inacabat a causa de la seva mort. Es tracta d’una rica compilació que amplia el contingut del Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764), amb materials trets dels texts i documents antics valencians i d’altres fonts lexicogràfiques. Ha estat editat i estudiat per J. Gulsoy (1964).

Publicà també unes cartes filològiques sobre qüestions d’ortografia valenciana a les planes del “Diario de Valencia” (1802-03), reeditades per Gulsoy en la “Revista Valenciana de Filologia” (1963-66).

Moliner Ruiz, María

Deixa un comentari

(Paniza, Aragó, 30 març 1900 – Madrid, 22 gener 1981)

Filòloga i lexicògrafa. Pertanyent al cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.

Durant la seva estada a València participà activament en les tasques pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza, i fou molt important la seva acció a favor de la cultura durant la guerra civil.

La seva obra fonamental, a la qual dedicà pràcticament tota la vida, és el Diccionario de uso del español (1966-67), en dos volums.

Fullana i Llompart, Miquel

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 9 març 1905 – 17 febrer 2000)

Tècnic en construcció, dibuixant, lexicògraf, polític i promotor cultural. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma de Mallorca (1917-21), s’especialitzà en dibuix lineal i arquitectònic.

Fou cofundador, juntament amb el seu amic Emili Darder i Cànaves i d’altres, de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923). El 1928 obrí un taller de ferros forjats artístics (Ferros Forjats Sant Eloi) en el qual tota la documentació administrativa era redactada en català, fet insòlit a l’època.

Del 1922 al 1936 treballà vinculat a Guillem Forteza i Pinya gràcies al càrrec del qual com a director de la secció de construccions escolars de l’estat a Balears pogué intervenir directament en l’edificació d’escoles a Mallorca fins el 1935.

Durant la Segona República milità a Esquerra Republicana Balear, partit del qual fou secretari general a Palma. Escriví nombrosos articles polítics a la premsa i, al districte on fou elegit regidor (1931), organitzà cursos de formació d’adults per als treballadors. El 1935 fou elegit president de l’Associació de Dibuixants de Balears.

Empresonat els anys 1936-38, i més tard inhabilitat professionalment durant sis anys, això no l’impedí de participar en la fundació del Círculo de Bellas Artes (1940), i d’establir un taller d’escultura en pedra que ell mateix dirigí (1942-57). Així mateix, col·laborà amb dibuixos i articles especialitzats al Diccionari català valencià balear.

El 1950 l’ajuntament de Palma premià el seu projecte de monument a Miquel Costa i Llobera (que ha restat sense construir). El 1954 fou designat president del Consejo Provincial de la Agrupación Sindical de Delineantes, i el 1957 director gerent de l’empresa CIBSA. Els anys 1950 també destacaren els seus articles sobre urbanisme apareguts a la premsa mallorquina i, en 1960-61, els que publicà sobre llengua a la revista “Sóller”.

Secretari de l’Obra Cultural Balear (1962-72), el 1974 publicà el Diccionari de l’art i oficis de la construcció, obra cabdal i pionera en el camp de la terminologia catalana.

Entre els anys 1984-88 fou president de la Societat Arqueològica Lul·liana. Publicà també el llibre Els deu primers anys de l’Obra Cultural Balear (1991).

Ha rebut diversos guardons, entre els quals el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1986) i el premi de Reconeixement de Mèrits, de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor.

Ferrer i Pastor, Francesc

1 Resposta

(la Font d’En Carrós, Safor, 13 desembre 1918 – València, 11 juliol 2000)

Lexicògraf. Quan l’entitat cultural Lo Rat Penat, a València, organitzà uns cursets de català, en fou professor.

Amb Josep Giner féu un Diccionari de la rima (1956). Altres obres seves són Vocabulari castellà-valencià (1967), Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1966 i 1973) i Lliçons d’ortografia (1973).

Bonsoms, Maria *

Deixa un comentari

Pseudònim del periodista i lexicògraf català Joaquim Civera i Sormaní (1886-1967).

Peres Trevot

(Provença, França, segle XV – Catalunya ?, segle XV)

Lexicògraf jueu. Afectat per l’expulsió dels jueus de França, el 1396, visqué algun temps a Catalunya.

Sembla que el primer diccionari hebreu-romànic que aparegué imprès en italià a Nàpols el 1488 amb el títol Maqre Dardeqe és una adaptació del que aquest autor compongué en català.

Menahem ben Ya’qob ibn Saruq

(Tortosa, Baix Ebre, segle X – Còrdova, Andalusia, segle X)

Poeta, lexicògraf i gramàtic hebreu.

De jove es traslladà a Còrdova, i hi residí, sota el mecenatge d’Ishaq ibn Saprut -al qual dedicà la producció poètica i elegies, en la seva mort- i del seu fill Hasday, el famós metge i polític jueu, del qual fou secretari. Per això li és atribuïda la redacció de la carta d’aquest al rei dels Kuzarim.

Havent tornat d’un sojorn a Tortosa es dedicà als estudis gramaticals, i redactà el Mahberet, el primer lèxic bíblic complet en hebreu.

Per les seves simpaties envers els caraïtes o bé per intrigues de Dunas ben Labrat caigué en desgràcia i fou tancat a la presó, des d’on escriví una carta, en vers, d’estil bíblic i rimat, que és la seva obra poètica fonamental.

Labèrnia i Esteller, Pere

(Traiguera, Baix Maestrat, 19 febrer 1802 – Barcelona, 28 juny 1860)

Lexicògraf, gramàtic i humanista. Havent estudiat a Tortosa, passà a establir-se a Barcelona (1825), i es doctorà en lletres (1828).

De les seves obres didàctiques, la més popularitzada és el Diccionari català-castellà (1839), valuós en el seu temps i considerat fins a l’aparició del diccionari de P. Fabra com el principal llibre de consulta lexicogràfica.

Publicà, a més, Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y latina (1844) i Diccionario manual de la lengua castellana con la correspondencia latina (1850).

És també autor d’una Gramática latina (1852) i de diverses obres manuscrites de caràcter filològic.

Fluvià i Borràs, Manuel de

1 Resposta

(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 1866 – Barcelona, 22 octubre 1898)

Músic i cal·lígraf. Era germà de Pius.

És autor de peces musicals, com la gran marxa Les vestales (1888), premiada per l’Académie Lamartine, de París, el poema musical Manfred (1892), per a piano, estudis, etc.

Fou cal·lígraf del capítol de la catedral de Barcelona (1883-98).

Diccionari General de la Llengua Catalana

7 Respostes

(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu dirigit per Pompeu Fabra.

Aparegut amb el finançament de Francesc Cambó, significà la contribució decisiva al definitiu establiment i fixació formal de la llengua catalana. És la culminació de les tasques i campanyes promogudes al tombant dels segles XIX i XX -campanya de “L’Avenç”, obra del Diccionari d’A.M. Alcover– per a la fixació i depuració del català modern.

Ha tingut caràcter d’autoritat i de diccionari normatiu fins a l’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), del qual no pretengué ésser, ja en el moment de la primera edició, sinó un avançament provisional.

Contínuament reeditat, les reedicions han estat ampliades amb la inclusió de les addicions aprovades per la Secció Filològica de l’IEC.