(País Valencià, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial. Comprenia, a més de Xulella, els llocs de Llosa del Bisbe i el Villar, als Serrans. Fou donada el 1274 per Jaume I el Conqueridor a Andreu d’Albalar, bisbe de València.
Des d’aleshores fou una baronia de la mitra valenciana.
(País Valencià, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Xiva i que des de la fi del segle XIV pertanyia als Montcada, barons i després marquesos d’Aitona, que hi construïren un palau.
El 1756 passà, per successió, als Fernández de Córdoba-Figueroa de la Cerda, ducs de Medinaceli.
(País Valencià, s XV – )
(o baronia de Xest) Jurisdicció senyorial vinculada el 1467, prèvia facultat reial, per Berenguer Mercader i Miró, que l’havia adquirida el 1455.
Continua en la mateixa família.
(País Valencià, segle XIV – segle XVIII)
Jurisdicció senyorial (la primera amb aquest títol del regne de València) centrada en la vila de Xelva i que comprenia, a més, els llocs de Benaixeve, Calles, Domenyo, Benafer, Sagra, Manzanera, Figueroles de Domenyo, Loriguilla, Sinarques (després erigit en comtat), Toixa i la Torre de Castro, atorgada el 1390 a favor de Pere Lladró de Vilanova, senyor de Manzanera, que poc abans (1386) havia comprat Xelva, Toixa i Sinarques a Huguet de Bordils.
A la mort de l’onzè vescomte (1655) s’esdevingueren una sèrie de plets per a la successió, i finalment passà als Sabata de Calataiud, comtes de Real, als Azlor de Aragón, comtes de Guara, i als Silva, ducs de Miranda.
Aquest vescomtat en certs moments ha estat també denominat vescomtat de Manzanera, de Vilanova de Xelva i, finalment, vescomtat de Vilanova, que és la denominació actual.
(País Valencià, segle VI – segle VII)
Antiga diòcesi de la província eclesiàstica Cartaginense creada en el que fou municipi romà de Saetabis, al llarg del segle VI. Les primeres notícies són del 589, en què el seu bisbe Muttus assistí al tercer concili de Toledo.
Hom creu que la primitiva basílica, seu del bisbat, es trobava a l’església de Sant Feliu, situada al peu del castell, on s’han descobert els fonaments d’una primitiva basílica i un cippus romà, aprofitat com a base d’altar, del qual hom esborrà la inscripció pagana i n’hi gravà una altra, al segle VII, amb el nom del bisbe Anastasi.
Les darreres notícies són de l’any 693, amb el bisbe Isidor (II), cosa que permet de suposar que desaparegué amb la invasió dels àrabs. Alguns autors han situat dins la seva demarcació el monestir Servità.
(País Valencià, segle XVIII – )
Denominació actual del vescomtat de Xelva, que li fou donada des de la fi del segle XVIII, quan ja havia passat als Azlor de Aragón, ducs de Vilafermosa.
Durant un curt temps també havia estat conegut com a vescomtat de Vilanova de Xelva.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV)
Jurisdicció feudal, concedida el 1338 a Francesc de Vallguarnera i de Blanes.
El seu besnét Simó de Vallguarnera i d’Alagó la vengué el 1408.
(Ur, Alta Cerdanya, segle XVI – segle XVIII)
Jurisdicció senyorial centrada al castell d’Ur i que pertanyia als Còdol al començament del segle XVI, que la posseïren fins a la Revolució Francesa (segle XVIII).
(País Valencià, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial que el segle XIV pertangué als Tous.
Passà després als Joan, als Castellví, comtes de Carlet, i als ducs d’Almodóvar.
(o la Torre Canals) Antiga baronia, actualment incorporada al municipi. El 1249 Jaume I el Conqueridor canvià Veo i Aín, que el 1245 havia atorgat al comte Dionís d’Hongria, per unes cases a Xàtiva i els llocs de Crespins i Canals. El 1287 llurs béns foren confiscats per Alfons II el Franc.
En ésser-los restituïts el 1288, els hereus vengueren tot Canals al vescomte Jaspert V de Castellnou. El 1350 el rei Pere III el Cerimoniós en confiscà els béns, i lliurà Canals i l’Alcúdia a Ramon de Riu-sec, el qual dos anys després la vengué a la ciutat de Xàtiva, i el 1432 la comprà Eduard Escrivà.
Dades dels Països Catalans 