Arxiu d'etiquetes: inquisidors

Aragó y Fernández de Córdoba, Pascual de

1 Resposta

(Mataró, Maresme, 11 abril 1626 – Madrid, 28 setembre 1677)

Cardenal i virrei de Nàpols (1664-66). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.

Inquisidor general d’Espanya (1665) i arquebisbe de Toledo (1666). El 1653 fou regent de Catalunya al consell d’Aragó.

Com a virrei de Nàpols (1664-66), bé que interí, procurà de refer la ciutat de la passada revolta de Tommaso Aniello.

Aguiló, Francesc

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)

Jurista. Intervingué activament a l’afer de l’expulsió dels inquisidors de Catalunya, a instàncies de la Generalitat, formant part de la comissió encarregada de l’afer. N’era secretari i assessor jurídic.

Devers el 1611 redactà una memòria de protesta, al temps que els inquisidors es refusaven a acatar l’expulsió i excomunicaven els jutges que els havien condemnats.

Calbó, Bernat

12 Respostes

(Mascalbó, Reus, Baix Camp, 1180 – Vic, Osona, 26 octubre 1243)

Eclesiàstic i sant. Cavaller descendent d’una família de repobladors del Camp de Tarragona. Estudià dret i fou assessor de la cúria arquebisbal de Tarragona.

Després d’una malaltia greu (1213), ingressà a l’orde cistercenc, al monestir de Santes Creus, on professà el 1215. Vers el 1220 en fou designat prior, i posteriorment abat perpetu (1226). El seu prestigi va atraure molts personatges importants a Santes Creus.

Impulsà la reforma del monestir i fou un dels promotors de l’expedició de conquesta de Mallorca, en la qual fou conseller d’alguns dels barons que acompanyaren el rei Jaume I el Conqueridor; molts d’ells foren enterrats al monestir.

Assistí als concilis de Lleida (1229) i de Tarragona (1230, 1239 i 1243). El 1231 renuncià al bisbat d’Elna, però l’any següent acceptà d’ésser inquisidor general contra els valdesos (1232), i el 1233 fou designat bisbe de Vic.

Mentre continuà fent vida comunitària amb alguns monjos del seu monestir, reforçà l’observança regular a la canongia vigatana i vetllà per la disciplina eclesiàstica. Pacificà els grups ciutadans enemistats amb l’actuació del seu predecessor, Guillem de Tavertet, i els bàndols del bisbat. Participà amb sant Ramon de Penyafort i Jaume I en la conquesta de València des del 1238.

Poc després de morir començà a ésser objecte de culte a Vic i a Santes Creus; després del concili de Trento fou introduït a Roma el procés de canonització. El culte fou confirmat per la Santa Seu el 1710. Hom en celebra la festa el 24 d’octubre.