(Illes Balears, segle XII)
Almirall almoràvit al servei dels Banü. Capturà l’estol almohade que a les ordres del mercenari català Ibn Ruburtayr, que ell empresonà, s’havia desplaçat a Mallorca per tal d’aconseguir el vassallatge dels successors d’Ishäq ibn Gäniya.
(Illes Balears, segle XII)
Fill del valí almoràvit Ishäq ibn Gäniya. Decidit enemic dels almohades, deposà el seu germà Muhammad ibn Ishäq ibn Gäniya quan aquest s’inclinava a acceptar la proposta de vassallatge enviada pel soldà almohade Abü Ya’qüb al-Mansür.
Amb l’esquadra capturada a Ibn Ruburtayr, substituïda la seva tripulació per mallorquins addictes a la seva causa, es dirigí a Ifrïqiyya i entrà a Bugia (1184), després de nomenar regent de les illes el seu germà Talha.
Mentrestant, Ibn Ruburtayr es revoltà i, amb la seva ajuda, Muhammad recuperà el govern i reconegué l’almohade al-Mansür.
(València, segle XV – Illes Balears, segle XV)
Pintor de l’escola valenciana. Documentat entre el 1421 i el 1434, a Mallorca. D’estil naturalista propi del gòtic internacional i influït per Marçal de Sax.
Li són atribuïts els retaules de la Santa Creu (vers 1432, Museu de Belles Arts de València) i el de Sant Joan (repartit entre el Metropolitan Museum i la Hispanic Society, de Nova York).
També era conegut per Mestre de Gil i Pujades o Mestre d’Alcúdia.
(Illes Balears, segle XVIII – segle XIX)
Financer. Fill de Guillem Descatllar i d’Olesa.
Obtingué el títol de marquès des Palmer (1817) en compensació dels grans deutes contrets per la corona amb la família.
Abd Alläh (Illes Balears, segle X – 1036) Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.
Abd Alläh al-Balansï (País Valencià ?, segle VIII – València, 823) Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.
Abd Alläh al-Murtadä (Illes Balears, segle XI – 1095) Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.
Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les Illes. Fou destituït el 1208.
Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X) Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.
Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya (Illes Balears, segle XII – 1203) Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.
Abd Alläh ibn ‘Iyäd (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147) Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.
Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya (Illes Balears, segle XII – 1151/55) Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.
Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr (al-Andalus, segle VII – 714) Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.
Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.
(Illes Balears, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
(o Bernat de Palol) Escriptor. Natural de Mallorca, segons creença general.
És autor, entre altres obres, d’una cançó que es popularitzà en el seu temps i que arribà a ésser utilitzada en un càntic del Misteri d’Elx. Aquesta composició, que es pot inscriure en el gènere de comiat-maldir, conserva els esquemes de la lírica dels trobadors.
(Illes Balears, 1316 – després 1342)
Baró d’Omeladès i senyor de Vernet. Fill pòstum de l’infant Ferran de Mallorca i de la seva segona muller, Isabel d’Ibelin, i germà de Jaume III de Mallorca, el qual havia de succeir, per disposició de Sanç de Mallorca, si li premoria sense fills.
Fou criat a la cort de Nàpols per la seva tia la reina Sança, muller del rei Robert I. El 1338 passà a Xipre, on el 1340 es casà amb Esquiva de Lusignan, filla del rei Hug IV de Xipre.
Desavingut amb aquest, fugí de l’illa, on deixà la muller i la filla, Alisa de Mallorca.
(Catalunya ?, segle XIX – Illes Balears, segle XIX)
Enginyer. Anà a Mallorca per ocupar-se de les salines de Santanyí.
Publicà un Mapa geológico de la isla de Mallorca (1883), a escala 1/150.000, i Anotaciones físicas y geológicas de la isla de Mallorca (1884), on descriví els minerals aprofitables existents a l’illa.
Llobet (Catalunya, segle XI) Escriptor religiós. Traduí al llatí una obra àrab d’astrologia. Polemitzà amb el monjo Gerbert, després papa Silvestre II.
Bernat Josep Llobet (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Escriptor. Escriví un estudi genealògic dels ducs de Cardona.
Joan Llobet (País Valencià, segle XIV – València, 1435) Escultor. Treballava a València des dels últims anys del segle XIV.
Joan Llobet (Barcelona, segle XV – Illes Balears, 1460) Teòleg. Seguidor de la doctrina de Ramon Llull, ensenyà l’art lul·liana a tots els regnes de la corona catalano-aragonesa i compendià les seves lliçons a l’Ars notativa.
Martí Llobet (País Valencià, segle XV) Arquitecte. Signà contracte comprometent-se a acabar el Miquelet de la catedral de València; l’enllestí el 1429 i, així, rematà una obra que havia estat començada l’any 1381 pel mestre de Tortosa Andreu Julià. Vers el 1430 treballà en el cimbori de la seu valenciana.
Silvi Llobet (Empordà, segle XI – Cervià de Ter, Gironès, 1095) Noble. Fundà el monestir de Santa Maria de Cervià. Fou avi del famós Jofre Bastons.
(Illes Balears, 1278 ? – Perpinyà ?, vers 1330)
Primer fill mascle de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. Des del 1285, després d’haver estat capturat durant la incursió de Pere II de Catalunya a Perpinyà, estigué empresonat a Torroella de Montgrí i a Barcelona, fins que en fugí.
La seva amistat amb Lluís de Nàpols, bisbe de Tolosa, iniciada a Perpinyà el 1295, li desvetllà una poderosa vocació religiosa, que l’induí a renunciar la successió i el matrimoni amb Caterina I de Courtenay, emperadriu titular de Bizanci.
Estudià a París. Prengué l’hàbit franciscà el 1299 al convent de Sant Francesc de Perpinyà, i hi fou enterrat.
Dades dels Països Catalans 