(Grècia, segle XIV)
Feu medieval català, centrat sobre l’actual Làmia (Zituni).
Assetjada la fortalesa el 1310 pel duc d’Atenes Gautier de Brienne amb l’ajuda de la Companyia Catalana, el 1319 fou ocupada per Lluís Frederic d’Aragó, comte de Salona (que hi tenia drets com a fill de Marula de Verona) i fou incorporada al comtat de Salona.
(Grècia, segle XIV)
Territori del ducat d’Atenes, centrat en la ciutat forta del mateix nom, entre el mont Parnàs i Helicó.
Concedit el 1366 a Guillem Frederic d’Aragó. Passà seguidament a Ot de Novelles, senyor de Licònia i del castell de l’Estanyol, i al fill d’aquest, Ermengol, que el vengué a Roger de Lloria, vicari general d’Atenes i Neopàtria, venda confirmada per Frederic III de Sicília el 1367. El succeïren els seus fills Joan i Francesca de Lloria, muller de Tomàs de Pou.
(Tessàlia, Grècia, segle XIII – després 1380)
Nom català del castell de Castri, situat a l’extrem nord del ducat de Neopàtria. Passà a mans dels catalans pel matrimoni d’Ot de Novelles amb la germana de Stéfanos Gabrielópoulos Melissénos, noble bizantí que el tenia en feu.
El 1349 albanesos i serbis conqueriren gairebé tot Tessàlia, però els catalans conservaren el castell fins després del 1380.
(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)
Mariner. Serví a l’estol de la Companyia catalana a Orient. Després del consell de guerra de Gal·lípoli, a primers de juny de 1305, en què hom decidí enfonsar les naus, passà a les forces de terra.
A la batalla de l’istme d’Hexamílion aconseguí un bon cavall i les armes d’un cavaller grec. Amb aquest equip, encara que sense escut perquè no havia après de sostenir-lo a cavall, fou una de les figures de la batalla d’Apros.
Confós per les seves armes amb un gran cavaller, fou escomès pel basileus Miquel, el fill de l’emperador, que el ferí a la mà amb l’espasa. Ferrer, armat amb un coltell cilíndrics dels anomenats brotxes, s’imposà al seu adversari.
Després de molts cops a les parts cobertes, n’encertà un a la cara del fill de l’emperador, que caigué del cavall, però fou retirat pels seus abans de rebre un cop mortal.
(Grècia, 1303 – 1310)
Campanya militar a Bizanci, al servei de l’emperador Andrònic. Patrocinada per Frederic II de Sicília.
La companyia era comandada per Roger de Flor i el gruix de les forces eren almogàvers. En foren caps destacats Corbaran d’Aiet, Ferran d’Aunés, Ramon Muntaner (cronista de l’expedició), Ferran Eiximenis d’Arenós, Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença.
Iniciada a Mesina el 1303, al crit de Desperta ferro! arribaren victoriosos, després de derrotar els turcs, a les portes de Cilícia.
Establerta la companyia a Gal·lípoli, Miquel II, fill d’Andrònic, recelós dels èxits dels almogàvers, conspirà amb Geórgios, cap dels mercenaris alans, per assassinar Roger de Flor a Adrianòpolis.
Mort el cabdill, es desencadenà la persecució de la Companyia per totes les terres d’Andrònic. La venjança, la famosa venjança catalana, fou devastadora i durà dos anys.
L’infant Ferran de Mallorca, nebot de Frederic II, es posà al capdavant de la companyia, i el 1310, després que Gautier de Brienne, duc d’Atenes, trenqués el pacte que havien fet amb els almogàvers, s’apoderaren del ducat d’Atenes.
Les gestes dels almogàvers han tingut un ample tractament literari, especialment durant la Renaixença, i han donat origen a tota una mitologia patriòtica.
(Grècia, 1303 – 1312)
Exèrcit professional de la corona catalano-aragonesa. Estava format, principalment, pels almogàvers, forces d’infanteria que havien lluitat en la conquesta de Sicília i que, un cop firmada la pau de Caltabellotta (1302), van restar sense ocupació.
Comandada per Roger de Flor, oferí els seus serveis a l’emperador Andrònic II de Constantinoble per defensar-lo del perill turc. Dugué a terme dues campanyes militars victorioses per la regió d’Anatòlia (1303 i 1304), on derrotà els turcs i així alliberà Constantinoble del perill que representaven.
Assassinat Roger de Flor i molts altres caps de la Companyia, per ordre de Miquel IX, fill d’Andrònic, la Companyia inicià la famosa venjança catalana. Assetjada la ciutat de Gal·lípoli, aconseguí de derrotar els exèrcits bizantins. Finalment, va iniciar la marxa cap a unes altres terres (1307).
Passada al servei del seu antic enemic, Carles II de Nàpols (1307-09), fracassà com a exèrcit disciplinat i no pogué dur a terme cap més operació de setge. Convertida en una república militar errant, passà al servei del ducat d’Atenes (1310), el qual arribà a conquerir.
L’arribada de Manfred de Sicília, el 1312, marca la fi de la Companyia, bé que els territoris conquerits a Grècia (Atenes i Neopàtria) restaren en mans dels catalans fins al 1391.
(plana de Beòcia, Grècia, 13 març 1311)
Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.
Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.
Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.
La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.
(Grècia, 1311 – 1390)
Territori format per la Beòcia i l’Àtica. L’any 1308 passà a Gautier de Brienne, que, en guerra amb alguns senyors grecs i amb el mateix emperador Joan II Ducas, soldejà la Companyia Catalana (1310).
Un cop recuperats els castells i indrets que li havien estat arrabassats, Gautier concedí terres a una petita part dels catalans mentre ordenava als altres que sortissin del territori sense pagar-los la soldada.
Aquests, però, el derrotaren i trobà la mort a la batalla del Cefís (1311) i s’instal·laren a les ciutats, on introduïren el règim municipal català (Usatges de Barcelona). Posteriorment sol·licitaren el nomenament d’un duc al rei Frederic II de Sicília.
Primer ho fou el seu segon fill, Manfred I d’Atenes (1312-17), i després el tercer, Guillem de Sicília (1317-38), però qui de fet governava era el vicari Alfons Frederic (1317-30), que signà un tractat de pau amb Venècia (1319) i conquerí Siderocastrón, Ptiòtida i el sud de Tessàlia, amb la qual cosa quedà format el ducat de Neopàtria (1319), que en endavant aniria sempre unit al d’Atenes (ducats d’Atenes i Neopàtria).
La sobirania directa pertocava al regne català de Sicília i de manera indirecta a la corona catalano-aragonesa.
Renovada la treva amb Venècia (1331), fou vençut Gautier II de Brienne a Atenes (1335) i se succeïren en el ducat Joan de Sicília i de Caríntia, marquès de Randazzo (1338-48), i Frederic de Sicília (1348-55). Mort aquest últim, el títol ducal passà a Frederic III de Sicília, que el cedí a la seva germana Elionor, casada amb el rei Pere III el Cerimoniós. Pels Capítols d’Atenes (1380) els ducats grecs quedaven definitivament incorporats a la corona catalano-aragonesa.
Poc temps després, el florentí Nèrio Acciaiuoli començà (1385) la conquesta sistemàtica: Atenes es lliurà el 1388 i el castell de Neopàtria el 1390.
Durant aquesta època el català, fou, al costat del llatí, la llengua oficial dels ducats.
Dades dels Països Catalans 