(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Batlle general del regne de València, en temps de Jaume II el Just.
Arran de la sorollosa supressió de l’orde del Temple, comandà les forces reials que assetjaren Peníscola, principal reducte dels templers, que ell obligà a retre’s el 12 de desembre de 1307.
Veure> Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja (privat castellà de Felip III, 1553-1625).
(Duneane, Irlanda, 20 desembre 1662 – Maó, Menorca, 31 desembre 1736)
Militar i governador britànic de Menorca (1713-25 i 1730-36). Participà a la batalla d’Almansa, durant la guerra de Successió, i ocupà, amb el duc d’Argyle, Menorca.
Com a governador menorquí impulsà diverses transformacions: dessecació dels aiguamolls de la colàrsega del port de Maó (1713), construcció de la carretera de Ciutadella a Maó, conegut com a camí d’en Kane (1713-20), trasllat de la capital de Ciutadella a Maó, expulsió dels clergues mallorquins (1721), aplicació del primer cens rigorós (1723), etc.
En el camp econòmic, introduí noves races ovines i bovines, reformà els pesos i les mesures i augmentà la superfície de conreu de les vinyes i dels arbres fruiters.
(València, 1616 – Madrid, 1681)
Polític i jurisconsult. Estudià lleis a Salamanca, on fou catedràtic de jurisprudència. Exercí com a jutge criminal i civil a l’Audiència de València.
A Nàpols fou regent del Consell Col·lateral i lloctinent de la Cambra de Sumària. A Milà ocupà el càrrec de gran canceller de l’estat. Els seus contactes italians li valgueren ésser nomenat advocat fiscal del Consell d’Itàlia.
Fou el primer marquès de Centelles (1666).
Veure> Jaume de Prades i d’Arenós (noble i conestable d’Aragó, segle XIV-1408).
(València, segle XIV – 1377)
Ric mercader jueu al servei dels sobirans, almenys des del 1353. Des del 1363 fou domèstic ad honorem de la reina Elionor de Sicília i, des del 1364, membre de la casa reial de Pere III el Cerimoniós.
Actiu com a comprador de la reina i financer (especialment des del 1370). Autòcrata de l’aljama jueva de València i delegat dels jueus del Regne de València en l’establiment de les taqqanot (ordinacions) del 1354.
(País Valencià, segle XII)
Secretari dels dos primers amirís de València, Abd al-Azïz ibn Abï-Amïr (1021-61) i ‘Abd al-Mälik.
Durant el govern d’aquest lliurà (1065) València a al-Ma’mün de Toledo a canvi del càrrec de governador, però a la mort d’al-Ma’mün (1075) el poble el destituí i l’empresonà, a favor d’Abü Bakr ibn Abd al-Azïz, germà del destronat ‘Abd al-Mälik.
(Illes Balears ?, segle XI)
Governador d’afers civils i col·lector d’imposts a Mallorca durant el regnat de Mugähid de Dénia.
Notable mecenes, la seva època marca el gran desenvolupament literari de l’islam balear, que es convertí en refugi d’intel·lectuals peninsulars i orientals (Ibn al-Labbana, el sicilià Ibn Hamdïs i, especialment, Ibn Hazm).
(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
(València, 1145 – Alexandria, Egipte, 1217)
Viatger andalusí. Fill d’un funcionari de Xàtiva. Fou secretari del governador Abü Sa’id ‘Utmän ibn ‘Abd al-Mu’min de Granada.
Féu tres viatges a Orient (1183-85, 1189-91 i 1217), la descripció (al-Rihla al-Kinani) del primer dels quals constitueix un amè anecdotari i alhora un valuós tractat de geografia i història, font important per a la història de les croades i especialment per a la penetració musulmana a Sicília.
Visità Sardenya, Sicília, Ceuta, la Meca, Medina, Kufa, Bagdad, Alep, Damasc i Sant Joan d’Acre.
Dades dels Països Catalans 