(Catalunya Nord, segle XV)
Comanador de Bajoles a l’orde de Sant Joan i, per tant, senyor de Bompàs i Sant Nazari, que per les mateixes raons que el seu germà Joan, fou exonerat d’aquest càrrec, però el recuperà el 1441 a instàncies del seu altre germà el bisbe Bernat de Pau.
Sembla que tots tres foren germans de Caterina de Pau.
Eren fills de Joan Pardo de la Casta-Aguilar i de Cabanyelles, i de Maria de Puixmarín-Rocafull i Dávalos.
Baltasar Pardo de la Casta-Aguilar i de Puixmarín-Rocafull (País Valencià, segle XVII – 1695) Fill primogènit i successor. Fou batlle general de València, governador d’Alacant, majordom major del rei Carles II i lloctinent de Mallorca. Fou el pare de Joan i de Maria Teresa Pardo de la Casta-Aguilar i de Palafox.
Fèlix Pardo de la Casta i de Puixmarín (País Valencià, segle XVII – Cremona, Itàlia, 1688) Fou militar, cavaller de Montesa i governador de Cremona al ducat de Milà, on es casà amb Margherita Landa. El seu besnét fou vuitè marquès de la Casta.
Lluïsa Pardo de la Casta i de Puixmarín (País Valencià, segle XVII) Fou muller de Gener (VI) Rabassa de Perellós, primer marquès de Dosaigües (llurs descendents heretaren el marquesat de la Casta).
Maria Manuela Pardo de la Casta i de Puixmarín (País Valencià, segle XVII) Es casà amb Josep de Cardona-Borja, príncep de Cardona.
(Argelers, Rosselló, 1893 – Sant Nazari, Rosselló, 1980)
Administrador (1917) i inspector (1922) de les colònies franceses. Resident superior a Indoxina (1931), governador de Cotxinxina (1934-38) i prefecte d’Alger (1941).
De nou al Rosselló, fou president de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans.
(Catalunya Nord, segle XV – Perpinyà, 1474)
Governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya en temps de Joan II el Sense Fe. Durant la revolta dels rossellonesos contra el domini francès es mantingué fidel a Joan II i capitanejà el moviment.
Obligat a capitular a Elna (1474), fou decapitat a Perpinyà pels francesos com a traïdor.
Eren néts de Jaume d’Olesa i Calbó.
Jaume Joan d’Olesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVII) Formà una companyia per anar a lluitar a Itàlia. Fou nomenat governador de Menorca i mestre racional. Lluità al Principat el 1640 al costat de les forces de Felip IV.
Mateu d’Olesa i de Safortesa (Palma de Mallorca, 1619 – 1662) Teòleg i escriptor. Va ésser canonge i rector de la universitat literària de Mallorca, on fundà la càtedra de Sagrada Escriptura. La seva obra cabdal és una carta en llatí dirigida a un lul·lista francès, que publicà Vernon en la seva obra Le docteur illuminé (París, 1668).
Salvador d’Olesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVII) Cavaller de Sant Joan. Fou jurat en cap de Mallorca (1677). Estigué present al famós setge de Buda (Hongria).
(València, 26 juny 1700 – 21 novembre 1771)
Militar i funcionari. Combaté contra els francesos en 1719-20, més tard lluità a Ceuta (1721) i al setge de Gibraltar (1727).
Prengué part a les campanyes d’Itàlia de la guerra de Successió de Polònia i Àustria, fins que, el 1745, fou nomenat governador de Badajoz; rellevat del càrrec (1754), ocupà la capitania general d’Aragó, i el 1760 fou nomenat virrei de Nova Espanya. Mentre ocupà aquest càrrec hagué de reprimir les constants revoltes indígenes.
Quan Espanya va entrar a la guerra dels Set Anys, posà el país en peu de guerra, perquè hom temia un atac britànic, que no tingué lloc. Després de la pau (1763), fou iniciada al virregnat una reforma de l’exèrcit que, d’eventual i constituït per milícies, esdevingué un cos colonial permanent, la qual cosa ocasionà dures batalles entre Cruïlles i el comissionat reial per a aquesta reforma, Joan Villalba.
S’hi afegí, a més, l’arribada del visitador, Gálvez (1765), encarregat de comprovar les acusacions de malversació fetes contra Cruïlles. Totes aquestes mesures produïren un fort malestar, que es traduí en múltiples alçaments.
Finalment, el virrei fou rellevat del càrrec (1766), que ocupà el marquès de Croix, i fou sotmès a un judici de residència, en el qual fou absolt (1768).
(Russafa, València, segle XVI – Roma, Itàlia, 1590)
Jesuïta. Estudià filosofia a París abans d’entrar en religió. Fou provincial a Portugal i confessor del rei Joan III d’aquell país. Més tard ocupà altres alts càrrecs de l’orde, entre ells el de provincial d’Aragó.
És autor de diverses obres, que escriví en llatí.
Eren fills de Joan del Milà i de Geraldona de Centelles.
Joan del Milà i de Centelles (País Valencià, segle XV – 1460) Senyor de la baronia de Massalavés. El 1447 es casà amb Caterina de Borja i Martí, germana del papa Calixt III, i foren pares de Lluís Joan i de Pere del Milà i de Borja.
Lluís del Milà i de Centelles (País Valencià, segle XIV) Fundà la línia secundària de Nàpols. Fou pare de:
Jaume del Milà i d’Alagno (Nàpols, Itàlia, segle XIV – segle XV) Senyor de La Scala (Calàbria). La seva descendència obtingué els feus de San Giorgio, Palestina i Palo. El seu rebesnét fou:
Jaume del Milà i Pignatelli (Itàlia, segle XVI) Fou creat marquès de San Giorgio i fou antecessor dels prínceps d’Ardore i ducs de San Paolo.
(València, segle XV – 1471)
Alt funcionari reial. Fou senyor de les baronies de Bunyol i Xest, cambrer i ambaixador a Castella d’Alfons IV el Magnànim, conseller de l’infant Joan (futur Joan II) i governador general de València diverses vegades. A Itàlia fou ambaixador a Milà (1438) i Florència (1439), davant la cort pontifícia.
Fou nomenat alcalde de València, ciutat on reuní els seus darrers anys una tertúlia literària, de la qual dóna notícia Joan Roís de Corella a Parlament en casa de Berenguer de Mercader.
Es casà amb Elisabet Mercader i Sabata (País Valencià, segle XV) i foren els pares d’Honorat Berenguer i de Pere Mercader i Mercader.
Foren fills de Berenguer Mercader i Miró, i d’Elisabet Mercader i Sabata.
Honorat Berenguer Mercader i Mercader (País Valencià, segle XV – segle XVI) Conseller de Joan II el Sense Fe. Fou batlle general de València. Tingué grans conflictes amb els jurats valencians, el 1483, quan tractà d’imposar-los les limitacions que havia disposat el rei Ferran II el Catòlic. A la seva mort, sense fills, fou succeït pel seu germà Pere.
Pere Mercader i Mercader (País Valencià, segle XV – 1520) Heretà Xestalcamp del seu pare i Bunyol del seu germà. Fou coper major de Joan II el Sense Fe i cambrer de Ferran II el Catòlic. Els seus fills formaren les dues línies del llinatge: Joan Mercader i de Blanes inicià la línia principal de Bunyol, i Baltasar Mercader i de Blanes la línia secundària de Xest.
