Arxiu d'etiquetes: frares

Tous, Galceran de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Monjo cistercenc de Santes Creus.

Anà a Sicília amb Pere II el Gran (1282). Quan el rei hagué d’absentar-se de l’illa, en fou un dels millors informadors. Li trametia totes les notícies referents a l’agitació del noble sicilià Alaimo de Lentini.

Pel juliol de 1285 era enviat a França com a negociador oficiós, de cara a sondejar l’actitud francesa respecte a Catalunya davant les grans dificultats de la croada empresa per Felip III l’Ardit en terres de l’Empordà i del Gironès. També s’entrevistà aleshores amb el cardenal legat de la croada.

El mateix any seria confessor de Pere el Gran quan aquest emmalaltí de mort. L’assistí amb sol·licitud en aquesta ocasió.

Tió, Jaume

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1662)

Frare dominicà i teòleg. El 1618 professà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on estudià filosofia. Completà la formació i féu teologia al col·legi de Sant Miquel de Solsona, d’on fou professor el 1628.

El 1639 era professor de teologia a Barcelona i obtingué el títol de mestre de teologia el 1645. Tingué altres càrrecs dins l’orde, com secretari de visita, prior de Vic (1644) i de Barcelona (1649).

És autor d’un comentari llatí sobre De scientia Dei i De Trinitate de Tomàs d’Aquino, conservat manuscrit a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Solsona, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVI – Montserrat, Bages, 1618)

Monjo benedictí. Pertanyent a la comunitat de Montserrat.

Es dedicà a les investigacions històriques, que donaren com a fruit les obres Noticias para formar la historia de Montserrat y otros monasterios, Historia del monasterio de l’Estany, de canónigos regulares de san Agustín, Fundación del monasterio de Arquells, i Historia del obispo Gothmaro, que vivía en 888 y se llamaba obispo de Vich y de Manresa, con varias otras noticias muy curiosas.

Soler, Arnau de

Deixa un comentari

(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)

Frare hospitaler. Fou comanador d’Aliaga.

El 1319 fou un dels testimonis de l’acta de renúncia que féu l’infant Jaume, fill gran del rei Jaume II, als seus drets de primogenitura. Passà a pertànyer a l’orde de Montesa, de la qual en fou mestre. Fou curador de l’esmentat infant Jaume.

El 1325, a Lleida, formà part de la junta que deliberà sobre els drets del rei a la successió al tron de Mallorca.

Soledat i Esplugues, Joaquim de la

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

Frare carmelità descalç. Fill d’un manyà, de cognom Esplugues. Estudià a l’Escola de Nobles Arts.

Al convent de Sant Josep, de Barcelona, dirigí una foneria de lletres per a impremta, molt important en el seu temps.

El 1801 publicà un prospecte amb mostres de tipus nous; el 1828 en publicà un altre, precedit d’un estudi sobre l’evolució de les arts gràfiques a Catalunya.

Sentjust-Pagès i de Paixau -germans-

3 Respostes

Josep de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1647 – Catalunya ?, segle XVIII)  Militar. Senyor de la Morana i Albors. Fou capità de la coronela de Barcelona i com a tal lluità contra els francesos el 1697. Austriacista, el 1708 fou nomenat governador de Menorca pel rei arxiduc Carles III.

Manuel de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1648 – l’Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 18 juny 1720)  (o Santjust)  Eclesiàstic i polític. Canonge prior de Tortosa, el 1702 fou nomenat canceller de Felip V, però aviat acceptà la causa de l’arxiduc Carles. El 1705 fou nomenat membre de la Junta d’Estat de Catalunya i el 1706 bisbe de Vic, càrrec del qual no es possessionà fins el 1710. A causa de friccions amb el nou govern de Felip V, fou desterrat del bisbat (1717) i es retirà a l’Ametlla del Vallès.

Galderic de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1657 – Catalunya ?, segle XVIII)  Religiós. El 1700 figurava entre els membres de la junta que es constituí a Barcelona per deliberar sobre la conveniència d’admetre el nomenament del cardenal Portocarrero com a governador general, fet per Carles II, ja gairebé moribund. Formà amb els seus germans un grup familiar addicte al nou rei Carles d’Àustria, el qual el nomenà abat del monestir de Camprodon. El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, i fou membre de la ponència especial per aconsellar els parlamentaris. Després de la victòria de Felip V fou expulsat del país.

Seguí, Josep

Deixa un comentari

(Camprodon, Ripollès, 1773 – Manila, Filipines, 1845)

Frare augustinià, missioner i arquebisbe. Professà al convent de la Seu d’Urgell (1789), d’on anà a les missions de les Filipines (1795).

Fou destinat tot seguit a la Xina, on estigué vuit anys. Fou procurador de la província religiosa (1818) i definidor (1825-29).

Bisbe auxiliar de Manila (1829) i arquebisbe titular (1830-45). Es destacà pel seu treball pastoral i esperit caritatiu.

És autor d’algunes obres pastorals.

Saplana, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – Tarragona ?, segle XIV)

Frare dominicà i conventual de Tarragona.

Alguns manuscrits el fan autor d’una versió catalana del tractat De la consolació de la filosofia, de Boeci. D’altres còpies atribueixen la versió a Antoni Ginebreda, també predicador. Hom ha insinuat que aquest podria haver acabat la tasca del primer.

La traducció és dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, quan aquest es trobava pres a Barcelona, circumstància que permet de situat el treball pels anys 1358-62.

Santjoan, Jaume

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1396 – Barcelona, vers 1445)

Dominicà del convent de Santa Caterina de Barcelona.

Vers el 1421, amb motiu d’una estada i predicació a Sóller (Mallorca), recollí la tradició del miraculós viatge de Ramon de Penyafort de Barcelona a Mallorca, que ell deixà escrita en llatí i que Diago traduí i inclogué en la seva Historia de la provincia de Aragón (1599).

Més tard, a Roma, féu una relació verbal d’aquest viatge miraculós al cardenal Valentinenci.

Santcliment, Francesc de

Deixa un comentari

(Lleida, segle XV)

Traductor. Frare mendicant.

Traduí de l’italià al català el Foire di virtú, versió que fou publicada a Lleida (Flors de virtuts e de costums, 1489, 1490), Barcelona (1495) i Girona (1497).

La traducció, independent de la castellana i procedent de font distinta, segueix bàsicament l’edició veneciana del 1477.