(Metz, França, 14 abril 1627 – Lió, França, 28 gener 1658)
Militar i duc de Candale.
El 1657 fou nomenat generalíssim de l’exèrcit francès a Catalunya i dirigí la darrera temptativa francesa de recuperar Barcelona.
Envaí la Selva i el Vallès, però, mancat de suport dels catalans, vexats per les seves crueltats i devastacions (per les quals fou amonestat per Mazzarino), hagué de retirar-se a Camprodon. Fou governador de Roses (1657-58).
(París, França, 5 febrer 1650 – Versalles, França, 2 octubre 1708)
Militar i polític. Segon duc de Noailles i comte d’Ayen. Era fill d’Anne de Noailles, del qual n’heretà el càrrec de governador del Rosselló (1678-82).
Dirigí (1690-94) l’exèrcit francès que operà a Catalunya, avançà i posa setge a Girona i prengué la Seu d’Urgell (1691). Els seus èxits li valgueren el nomenament de mariscal de camp (1693).
L’any següent fou fet cap de l’exèrcit del Rosselló i, en iniciar-se la conquesta del Principat, Lluís XIV el nomenà lloctinent de les terres conquerides (1694). Travessà el Ter (maig 1694) i prengué Palamós, Girona i Hostalric.
Després de la conquesta de Castellfollit (1695), hagué de retirar-se i deixà el comandament a les mans del duc de Vendôme.
Portà a París el manuscrit il·lustrat de la Bíblia, avui a la Biblioteca Nacional de París, escrit possiblement a Ripoll el segle XI i que pertanyia a Sant Pere de Rodes.
(Nicòtera, Calàbria, Itàlia, 11 octubre 1282)
Combat marí. Ocorregut davant la població d’aquest nom, entre l’estol de Carles I de Nàpols i una part de l’estol català, format per catorze galeres.
Malgrat la situació d’inferioritat d’aquestes, assoliren una victòria esclatant i capturaren diverses naus enemigues, amb un gran nombre de presoners, que Pere II de Catalunya-Aragó féu posar en llibertat.
(Catalunya, segle XIII – Bulgària ?, després 1306)
Militar. Era adalil de la Companyia Catalana a Orient.
Destacà especialment a la batalla contra els alans, a Bulgària, pel juny de 1306.
Sostingué un combat singular amb un dels millors cavallers enemics, que aconseguí de matar amb l’ajut de Bernat de Ventallola. Sortí malferit d’aquesta lluita.
(Milà, Itàlia, 8 octubre 1435)
Pacte secret signat entre Alfons IV de Catalunya-Aragó i Filippo Maria Visconti, duc de Milà.
Alfons IV renunciava a Còrsega i a les bases de Portovenere i Ilica, i es comprometia a repartir-se amb el duc de Milà les conquestes que fes al nord d’Itàlia (fins a Bolonya).
Aquest pacte beneficià el rei català i minimitzà les conseqüències de la seva derrota a Ponça, puix que, tot seguit, el duc de Milà l’alliberà amb tots els nobles catalans que l’acompanyaven.
(Aquisgrà, Alemanya, 27 març 1886 – Chicago, EUA, 17 agost 1969)
Arquitecte. Nacionalitzat nord-americà, fou una de les figures més importants de l’art del segle XX.
Del 1929 data una de les seves obres mestres, el pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona, estructura de muntants lleugers d’acer cromat que sostenia una planxa de formigó i que constituí un exemple de perfecta modulació de l’espai.
Al seu interior, sòbriament moblat pel mateix Mies, figurava l’anomenada cadira Barcelona, un dels seus dissenys més cèlebres.
(Països Catalans)
Mar continental, bressol de tots els països de parla catalana.
La corona Catalano-aragonesa inicià amb Jaume I el Conqueridor la seva política d’expansió a la Mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238).
Després Pere II conquerí Sicília (1282) i Jaume II, Sardenya (1321), i arribà fins a Grècia amb la campanya dels almogàvers, mentre, al sud de la conca, eren oberts consolats a Tunis i a Alexandria.
Finalment (1442-43), Alfons el Magnànim conquerí Nàpols.
(Ripollès, segle XII – Montpeller, França, segle XII)
Senyora de Montpeller.
Es casà amb Guillem VI de Montpeller, que fou l’inici de l’acostament dels senyors de Montpeller al casal de Barcelona.
Tant el seu marit, mort el 1146, com els seus fills Guillem VII i Guiu Guerrejat residiren temporalment a Catalunya i representaren els interessos dels reis catalans a Provença.
(Malta, 3 maig 1283)
Fet d’armes naval.
La flota catalana afrontà, sota el comandament de Roger de Lloria, les naus de Carles I de Nàpols, que es presentaren amb la pretensió d’assegurar el domini de la casa d’Anjou a Malta.
La victòria dels catalans fou total i tingué com a conseqüència el domini complet de l’illa de Malta (fora del castell, que encara resistí durant un quant temps) i de l’illa de Gozzo per part de la corona catalano-aragonesa.
(Europa, segle XVII)
Referent a Ramon Llull. Nom genèric que reben les diverses formes de pensament derivades de l’obra de Llull, des de les que li són pròpies fins a les atribuïdes.
Encara vivint el filòsof, ja a l’octubre de 1313, hi ha documentat a París un grup que continuava treballant en les seves obres entorn de la cartoixa de Vaubert i reconeixent per capdavanter Thomas Le Myésier, que vers el 1330 publicà les seves diverses síntesis lul·lianes i la primera constituïa una summa adaptada als estudis d’arts i de teologia de la universitat de París, amb inspiració, com les obres de Llull, antiaverroista, i per tant conservadora.
Ja abans que s’arribés a publicar l’obra de Le Myésier, a València havia un grup lul·lià, actiu entre el 1317 (Art de confesió) i el 1338 (Art memorativa, de Bernat Garí, dissortadament perduda), de forta tendència popular i catequística.
Cal remarcar l’influx del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull en el Libro del caballero y del escudero, de Juan Manuel. La influència lul·liana continuà, difusa, en monestirs i entre clergues seculars durant tot el segle XIV; les obres antilul·lianes de Nicolau Eimeric i del canceller de la universitat de París, Jean Gerson, demostren la seva vigència als centres universitaris de Lleida i de París; el 1368 Gonzalo Sánchez de Uceda, traduí al castellà, a València, el Llibre del gentil e los tres savis.
El 15 d’octubre de 1393 el rei Joan I concedia a Tomàs Exemeno no sols llicència d’explicar “la art e doctrina filosòfica del doctor e gran filòsof cathalà Ramont Llull” (amb excepció de la teologia), sinó també d’usar per a aquest fi unes cambres del Palau Reial de Barcelona.
Començà, d’aquesta manera, l’escola lul·liana filosòfica de Barcelona que, des d’ací, saltà a Itàlia ja abans del 1425 a Pàdua, on pogué contactar-hi una personalitat com Nicolau de Cusa, el qual veié en el lul·lisme una alternativa a l’aristotelisme decadent, per aquesta raó, l’època del Renaixement fou també la de la màxima difusió del lul·lisme a Europa, fins que, a l’hora de la Contrareforma, portat el catolicisme per la necessitat d’unificar les seves forces en la línia aristotèlico-tomista, el lul·lisme fou cada vegada més mal vist i àdhuc fou titllat d’heterodòxia, cosa que gairebé el féu desaparèixer, malgrat l’atenció amb que l’estudiaren filòsofs com Descartes i, sobretot, Leibniz.
El romanticisme, amb el seu interès per l’època medieval, i, a Catalunya, la Renaixença revifaren l’interès pel lul·lisme, interès que, malgrat uns intents de considerar-lo viu com a filosofia, vinculats a la revifalla de la neoescolàstica (Salvador Bové, Joan Avinyó), es decantà decididament per l’estudi històric, alimentat per institucions com la Maioricensis Schola Lullistica i el Llull Institut de Friburg de Brisgòvia.
La vigència del lul·lisme és palesa en publicacions com ara “Estudios Lulianos” i en la celebració de diversos congressos.
Dades dels Països Catalans 