(Brussel·les, Bèlgica, 1925 – )
(Joventut Obrera Cristiana) Associació religiosa. El 1997 es commemorà a Barcelona el 65è aniversari de la JOC de Catalunya i les Illes Balears.
JOC
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Europa
Raimundus Lullus Institut
(Friburg, Alemanya, 1957 – )
Centre d’investigació lul·liana. Erigit a la universitat de Friburg, sota la direcció de Friedrich Stegmüller. Es proposa d’estudiar l’obra de Ramon Llull i molt en concret s’ha dedicat a preparar una Manuale Lullianum, que comprèn una relació dels escrits autèntics de Llull, amb indicacions sobre llur origen, llur tradició manuscrita i llurs edicions, i a publicar -primer en col·laboració amb la Maioricensis Schola Lullistica i des del 1975 dins el “Corpus Christianorum” de Bèlgica-, les Raimundi Lulli Opera Latina, de les quals hi ha prevists quaranta volums.
Hom hi ha recollit igualment microfilms del manuscrits lul·lians i hi ha format repertoris de les obres dubtoses i espúries de Llull, així com dels lul·listes, els antilul·listes i els investigadors del lul·lisme.
Stegmüller el dirigí i l’animà fins el 1967. Des del 1968 el dirigí Helmut Roedlinger, ajudat fins el 1980 per Alois Madre i des del 1974 per Charles H. Lohr.
Vida Nova
(Montpeller, França, 1954 – 1978)
Revista cultural i de pensament polític. Publicada, trimestralment, per M. Guinart i dirigida per M. Roqueta.
Per bé que se subtitulà occitano-catalana, hi predominà la llengua catalana.
Hi col·laboraren, entre d’altres, Batista i Roca, Trueta, Guiter, Tasis, Serra i Moret, Triadú, etc.
Cal destacar-ne les cròniques de les diverses regions dels Països Catalans.
Vicenza, batalla de -1513-
(Vicenza, Vèneto, Itàlia, 7 octubre 1513)
Fet d’armes entre les forces de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens (que incloïen un petit contingent de valencians) i les tropes venecianes manades per Bartolomeo di Albiano, que intentaven de revenjar-se de l’atac sofert per Venècia poques setmanes abans.
La victòria catalano-aragonesa decidí els francesos, aliats de Venècia, de retirar-se del nord d’Itàlia durant aquell any.
Rastadt, pau de -1714-
(Rastadt, Alemanya, 6 març 1714)
(o Rastatt) Tractat de pau. Signat entre França (Villars) i l’Imperi (Eugeni de Savoia), després de la victoriosa campanya francesa del Rin (estiu de 1713).
Va posar termini, amb la d’Utrecht (1713), a la guerra de Successió. Va concloure’s sense que Felip V fos reconegut rei d’Espanya, però de fet va ocasionar la no intervenció britànica i austríaca en la campanya de Catalunya, cosa que va permetre la presa de Barcelona per l’exèrcit filipista (11 setembre 1714).
Per ella foren cedides a Àustria les possessions espanyoles d’Itàlia i dels Països Baixos, a més del regne de Sardenya; França s’apropiava Alsàcia i Landau, i els electors de Colònia i Baviera eren restablerts en llurs estats.
Ramon VI de Tolosa
(Sant Geli, Llenguadoc, 27 octubre 1156 – Tolosa, Llenguadoc, 2 agost 1222)
“el Vell“ Comte de Tolosa (1194-1222). Fill i successor de Ramon V i de Constança de França.
Vidu el 1198, es casà (1204) amb Elionor, germana de Pere I de Catalunya.
Tingué greus problemes amb els legats papals per la lluita contra els albigesos des del 1203. El perill que tot això representava obligà Tolosa a canviar la política d’hostilitat al Casal de Barcelona: el 1204 convingué un tractat de mutu ajut amb Pere I de Catalunya i el seu germà Alfons II de Provença, i per altra part concedí a Pere I un préstec de cent cinquanta mil sous melgoresos en hipoteca sobre Gavaldà.
El mes de maig de 1210 els comtes de Tolosa i de Foix i el rei Pere s’entrevistaren a Pàmies i el darrer gestionà infructuosament una actitud més favorable de Simó de Montfort envers el de Foix. Després acompanyà Ramon VI a Tolosa i hi intentà una avinença d’aquest amb el legat Arnau Amalric, sense obtenir gairebé res.
Havent tornat els legats a inquietar el comte de Tolosa, el 1211 aquest acudí a una conferència a Narbona amb Simó de Montfort i el rei Pere I. Poc després s’inicià l’atac dels croats contra Tolosa. Després d’uns dies de combats duríssims els croats hagueren de retirar-se a Tolosa ja dins el 1212.
Llavors Ramon VI, a qui no restava gaire cosa més que Tolosa, Montalban i la Provença tolosana, demanà consell i ajut al rei Pere. Aquest designà un governador per a la ciutat de Tolosa, Guillem de l’Escala, que acompanyà el comte en el seu retorn, juntament amb una mainada de catalans.
El mateix rei, vers l’Epifania del 1213, sojornà un temps a la capital tolosana i des d’allà treballà per aconseguir una solució acceptable per a tots, però fracassà novament i hi rebé els juraments de fidelitat de Ramon VI i del seu fill, que ratificaren els cònsols de Tolosa.
Com que Comenge, Foix i Bearn feren igualment, en aquest greu moment, quasi tot Occitània quedava sota la sobirania del rei de Catalunya-Aragó, que s’instal·là al Castell Narbonès amb la seva mainada aragonesa i alguns nobles catalans.
La submissió de Tolosa a Pere I suscità una reacció contrària del rei de França, que es considerava senyor suprem del comtat. D’altra banda el papa ordenà a Pere I que abandonés els tolosans; el rei, que era a Lleida, aplegà un petit exèrcit i travessà els Pirineus.
Havent-se unit els comtes de Tolosa, de Foix i de Comenge, posaren setge a Muret el 10 de setembre de 1213. El dia 12 els contendents lluitaren en batalla campal, en la qual Ramon VI tenia la rereguarda. Mort el rei Pere, sense que el comte de Tolosa hagués entrat en lluita, hom emprengué la retirada i molts tolosans moriren ofegats en travessar la Garona.
Dalmau de Creixell i altres catalans ajudaren a la defensa de Tolosa. Ramon VI acudí a la cort de Pallars i hi organitzà una expedició d’ajut a Tolosa, que derrotà els assetjants i entrà a la ciutat el 13 de setembre de 1217.
Ramon VI morí després d’haver recuperat una gran part dels seus estats i d’haver premiat la fidelitat dels tolosans amb generosos privilegis.
Ponça, batalla de (1301)
(Ponça, Itàlia, 14 juny 1301)
Batalla naval entre l’estol catalano-angeví manat per Roger de Lloria, i el de Frederic II de Sicília, comandat per Corrado Doria.
Aquest fou derrotat i fet presoner i l’estol dispersat.
Pere Fàbregues, Lluís
(Catalunya, segle XV)
Arquebisbe de Nicòsia (Xipre). Cridat a Xipre pel seu germà l’almirall i comte de Patràs Joan Pere Fàbregues, fou nomenat arquebisbe de Nicòsia el 1471, malgrat l’oposició veneciana.
El 1472 fou ambaixador del rei Jaime II de Xipre prop del papa Sixt IV. A la mort d’aquest (1473) esdevingué cap de la resistència contra Venècia -que ajudava la reina Caterina Cornaro-, fins a matar l’oncle de la reina Andreu Cornaro.
L’ajuda veneciana obligà els revoltats a fugir i a refugiar-se a Rodes i després a Nàpols, des d’on Lluís intentà en va casar el fill del rei Ferran I de Nàpols, Alfons, amb la reina de Xipre, la qual, per pressió veneciana, es veié obligada a abdicar l’any 1489.
En aquest període cessà la influència catalana a Xipre.
Patronat Català Pro-Europa
(Catalunya, 1982 – )
Entitat consorciada. Fundada amb l’objectiu de promoure i coordinar activitats d’informació sobre la Unió Europea vetllant pels interessos de Catalunya.
Fou creada per la Generalitat de Catalunya, amb la qual manté un règim de consorci i col·laborà en tots aquells departaments d’aquesta institució relacionats per la seva activitat amb la Unió.
La seu central és a Barcelona; té delegacions a Tarragona, Girona i Lleida, i és representada també a Brussel·les.
Organitza cursos de formació de funcionaris europeus i ofereix els serveis Europa 93 sobre el mercat interior, programes educatius i científics, i sobre el sector agrari.
En fou secretari general Carles Gasòliba i Böhm.
L’any 2007 es refundà en el Patronat Catalunya Món.
Oloron, tractat d’ -1287-
(Oloron, Bearn, França, 27 juliol 1287)
Pacte entre Alfons II el Liberal i Carles II de Nàpols, presoner seu, amb la mediació d’Eduard I d’Anglaterra.
Alfons II exigí, per l’alliberament del seu presoner, un pagament en metàl·lic, el lliurament com a ostatges dels fills de Carles, el reconeixement de la sobirania damunt el comtat de Provença (fet que hom considera el darrer intent català de reivindicar-ne el domini).
Eduard I intervingué per tal d’estendre l’armistici de París un any més, a fi de donar temps a un acord de pau definitiva.
Si el pla fracassava, Carles II havia de tornar a constituir-se presoner. El papat i el rei de França no acceptaren el tractat, però les converses continuaren l’any següent a Jaca i a Canfranc.
Dades dels Països Catalans 