Arxiu d'etiquetes: esquerres

Entesa dels Catalans

5 Respostes

(Catalunya, 1977 – 1979)

Àmplia coalició d’esquerra. Candidatura a les eleccions senatorials del 15 de juny de 1977 per les quatre circumscripcions provincials de Catalunya.

Sorgida dels objectius de l’Assemblea de Catalunya i formada per ERC, Socialistes de Catalunya, PSUC, Estat Català i independents, obtingué la totalitat d’escons per majoria (12, amb Josep Benet com a senador més votat de l’estat espanyol) i formà grup parlamentari al Senat.

Acabada la legislatura constituent (1979), no es pogué reproduir, i dues noves coalicions prengueren el seu nom, amb unes altres característiques: Nova Entesa (ERC i PSC) i Per l’Entesa (PSUC i independents).

Associació Catalana de la Dona

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 juliol 1976 – )

(ACD)  Organització feminista. Creada per tal d’aconseguir la plena igualtat jurídica i social de la dona respecte a l’home, la planificació familiar, el dret de l’avortament i el del divorci.

El 1977 formà part de la coalició electoral Esquerra de Catalunya.

Dencàs i Puigdollers, Josep

1 Resposta

(Vic, Osona, 19 març 1900 – Tànger, Marroc, 13 febrer 1966)

Polític i metge. Era president de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i membre d’Estat Català quan participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març 1931). Fou diputat i primer secretari del Parlament català i conseller de Sanitat en el govern presidit per Francesc Macià (gener 1933 a setembre 1934). Conseller de Governació de la Generalitat el setembre-octubre de 1934, dugué a terme una intensa persecució contra els grups anarquistes.

Cap d’un moviment extremista de l’esquerra (escamots) i nacionalista intransigent. Fou un dels principals dirigents del moviment del Sis d’octubre de 1934, però es negà a lliurar armes a l’Aliança Obrera, i a diferència de les resta dels consellers fugí a l’estranger. Molt criticat per aquest fet, fou separat d’Esquerra Republicana. Tornà a Barcelona el febrer de 1936, però s’exilià el desembre del mateix any; residí a Itàlia i després a Tànger.

Escriví El 6 d’Octubre des del palau de la Generalitat (1935).