Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Gelpí i Vintró, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 1936 – Cànoves i Samalús, Vallès Oriental, 11 març 2011)

Escultor i gravador. Pràcticament autodidacte. Es presentà el 1960 a l’Ateneu Barcelonès. Ha fet diverses exposicions a Barcelona i ha participat en exposicions col·lectives a Montecarlo i Sardenya.

Amb expressivitat i esquematització de les formes, ha conreat especialment l’escultura animalista i molt concretament la dels ocells nocturns.

Són molt coneguts els calendaris que edità des del 1970, il·lustrats amb dibuixos d’animals del país.

Gandarias i Planzón, Just de

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 agost 1846 – Guatemala, 1933)

Escultor. Format a Barcelona i a París, participà en moltes exposicions i hi obtingué diversos premis oficials. El 1878 fou l’únic artista espanyol premiat a l’Exposició Universal de Viena.

Conreà la temàtica mitològico-anecdòtica. És notable el seu marbre L’amor i l’interès (1887), avui al Museu de Castelló de la Plana.

Residí a Guatemala, on dirigí l’escola de belles arts de la capital.

Gamot i Llúria, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)

Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.

Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.

Forner, Pau

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVI – segle XVII)

(o Forners)  Escultor. L’any 1596 contractà el retaule del Roser de l’església parroquial de Premià de Mar i el 1611 obrà uns capitells de marbre per a l’altar major de la seu de Barcelona.

Col·laborà, entre d’altres, en els treballs d’escultura de les gàrgoles del pati dels Tarongers del palau de la Generalitat de Catalunya (1598) i en els de la creu del Portal de Mar (1612).

Fontbona i Ventosa, Emili

4 Respostes

(Barcelona, 1879 – 30 setembre 1938)

Escultor. Germà de Josep i de Marià. Es formà a l’Acadèmia Borrell de Barcelona, fou deixeble d’Eduard Pagès i, sobretot, d’Eusebi Arnau i molt amic de Xavier Nogués, i s’integrà al grup d’El Rovell de l’Ou.

Vers l’any 1899 anà a París, on tractà Manuel Martínez i Hugué i Picasso, el qual es començà a formar com a escultor a casa seva. S’integrà en l’Associació de Pintors i Escultors Catalans, i exposà el 1905, any que col·laborà amb Antoni Gaudí en la decoració de la Sagrada Família. El 1906, any que perdé la raó, abandonà l’escultura.

En un principi, s’integrà dins el modernisme, però després optà per un estil molt arcaïtzant, utilitzant materials molt fràgils, que han provocat que gairebé cap obra seva no s’hagi conservat.

Font i Pons, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1848 – Madrid, 17 novembre 1931)

Escultor. Deixeble de Domènec Talarn i dels germans Vallmitjana.

Treballà a Barcelona i després a Madrid; conreà sobretot l’art decoratiu monumental.

És autor, entre altres obres, d’algunes escultures de la part baixa del monument a Colom i d’una d’Elcano d’una façana del passeig de Gràcia, ambdues a la ciutat de Barcelona.

Fonoll, Reinard

1 Resposta

(Anglaterra, segle XIV – Montblanc ?, Conca de Barberà, vers 1362)

(o Desfonoll)  Mestre d’obres i picapedrer. Actiu a Catalunya des del 1331, on es casà i fins catalanitzà el seu nom. Fou l’introductor al país de les formes flamígeres, procedents d’Anglaterra i usades ací un quart de segle abans que a França i a Castella.

Hom ja el troba documentat en el contracte que féu amb Pere Alegre, abat de Santes Creus, on s’especifiquen amb detall totes les qüestions de les obres i el compromís de l’artista a no fer en vida cap altra obra sense permís de l’abat; d’altra banda, el monestir excloïa cap altre mestre d’obres i li donava plens poders sobre els altres operaris.

Acabà les obres del claustre de Santes Creus, enllestides en 1340, amb el refetor del monestir. És remarcable la fauna desacostumada a Catalunya que esculpí als relleus de les pilastres (en una de les quals feu el seu autoretrat) i, sobretot, el traçat flamiger de les claraboies dels arcs del claustre.

El 1359 i el 1362 treballava a Montblanc.

Folch i Costa, Josep Antoni

4 Respostes

(Barcelona, 12 gener 1768 – Madrid, 24 novembre 1814)

Escultor i tallista. Fou deixeble de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, del seu germà Jaume i de l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual obtingué el grau d’acadèmic de mèrit.

Anà a Cadis i després a Mallorca durant l’ocupació napoleònica i treballà a Valldemossa (on esculpí dos medallons) i en el mausoleu del marquès de la Romana de la seu de Palma.

Posteriorment exercí els càrrecs de vice-secretari de l’Academia de San Fernando i d’escultor de cambra de Ferran VII de Borbó.

Folch i Costa, Jaume

3 Respostes

(Barcelona, 1755 – 1821)

Escultor i pedagog. Germà de Josep Antoni. De tendència neoclàssica. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, on fou deixeble de Francesc Tremulles i amplià estudis a Madrid i Roma (1773-80).

Director de les escoles de belles arts de Granada, en la seu d’aquesta diòcesi realitzà el sepulcre del bisbe Moscoso.

El 1805 passà a ésser director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a la qual renuncià per no haver de jurar davant el govern napoleònic, i passà a Mallorca, on treballà a la cartoixa de Valldemossa.

A la tornada de Ferran VII de Borbó, fou restituït en la direcció de l’Escola de Llotja, i col·laborà, amb altres artistes, en l’altar major de l’antiga església del Carme, a Barcelona. Féu nombroses escultures de tema històric i mitològic.

Fou el pare del metge Francesc de Paula Folch i Amich.

Flotats i Llucià, Joan

5 Respostes

(Manresa, Bages, 11 març 1847 – Barcelona, 11 desembre 1917)

Escultor. Fou deixeble dels Vallmitjana a Barcelona. Féu algunes figures per a la cascada monumental del parc de la Ciutadella (Dànae).

Però, sobretot, conreà la imatgeria religiosa; se li deu la imatge de Sant Sever de la façana gòtica de l’ajuntament barceloní, feta en substitució de la primitiva, del segle XVI, que s’havia perdut.