(Barcelona, 1592 – Lima, Perú, 19 febrer 1656)
Escultor i arquitecte. Desarrelat de Catalunya, va viure a Andalusia i després emigrà al Perú, on esdevingué un dels més prestigiosos artistes del barroc de Lima, on arribà el 1619.
Executà l’extraordinari cadirat de la catedral (1627) i l’acabament de la portalada del Perdón (1636), començada per Juan Martínez de Arrona (1626), la disposició de la qual tingué molta influència.
(València, 10 maig 1888 – Barcelona, 1978)
Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles, estudià també pintura amb López Mezquita i anà pensionat a Roma.
Participà a les Exposiciones Nacionales de Madrid, on guanyà una primera medalla el 1915 amb L’aurora (Museo de Arte Moderno de Madrid). El 1918 esdevingué professor de l’escola de Llotja de Barcelona. El 1935 obtingué medalla d’honor a l’Exposició Regional de València, i el 1947 guanyà el Premio Nacional de Pintura y Escultura.
Ha estat catedràtic d’escultura de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1950-58). Fou acadèmic de Sant Carles, de Sant Jordi i de San Fernando.
Conreà un figurativisme estilitzat, sovint aplicat a una temàtica casticista ibèrica. De la seva extensa producció cal citar, a Barcelona, les estàtues del pati dels Tarongers, al palau de la Diputació o les estàtues Maternitat i Montseny de la plaça de Catalunya; així com diversos retrats.
(Barcelona, 1830 – segle XIX)
Escultor i miniaturista. Format a Llotja i deixeble de l’escultor Adrià Ferran.
Es presentà a diverses exposicions nacionals i obtingué un gran èxit amb els seus petits treballs d’escultura sobre vori, la majoria de temàtica religiosa.
Així mateix, féu dibuixos miniatura a la ploma, que eren rèpliques de retrats de personatges del seu temps.
(Illes Balears, segle XIV – Girona, després 1396)
Arquitecte i escultor gòtic. Germà de Pere Morey.
L’any 1375 treballava com a mestre d’obra de la porta dels Apòstols de la seu de Girona i el 1394 com a mestre major de la mateixa seu.
El 1383 realitzà un àngel de bronze, i el 1385, per encàrrec de Pere el Cerimoniós, els sepulcres del comte Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, i la seva esposa Ermessenda per a la catedral gironina.
El 1394, a causa de la mort del seu germà Pere, els canonges de Palma de Mallorca demanaren als de Girona els seus serveis per acabar el portal del Mirador. Sembla, però, que no hi va anar.
El 1396, últim any que es tenen notícies seves, encara vivia a Girona, on probablement va morir.
Eren fills de Jacint Moretó i Soler.
Carles Moretó i Brugaroles (Vic, Osona, 1721 – Solsona, Solsonès, 1783) Escultor i mestre d’obres. Establert a Solsona, autor del retaule del santuari del Miracle de Riner (1747-58), peça clau del barroc català; del monument de Santa Teresa de Vic (1751), del retaule major de la Pietat, també de Vic (1754-59), i probablement de la capella de la Mare de Déu dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, acabada l’any 1784.
Francesc Moretó i Brugaroles (Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1720 – 1792) Imaginaire. Junt amb el seu germà Pere foren continuadors de les obres que el seu pare i el seu oncle Josep Moretó i Soler havien iniciat a Sant Joan de les Abadesses.
Pere Moretó i Brugaroles (Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1719 – Catalunya, segle XVIII) Imaginaire i mestre d’obres.
(Vic, Osona, segle XVII – segle XIX)
(o Morató) Llinatge d’escultors i arquitectes.
Treballaren principalment a Vic i en altres indrets de la comarca d’Osona, a Igualada, a Solsona, etc.
El fundador de la dinastia fou Josep Moretó.
(Granollers, Vallès Oriental, 7 agost 1923 – Albacete, Castella, 5 novembre 2012)
Escultor. Fill de mallorquins, residí des de infant a Palma de Mallorca. Es formà a l’Escola d’Arts i Oficis i en un taller d’escultura.
Interessat per Giacometti, Moore i Manzú, conreà un figurativisme molt esquematitzat, que hom ha relacionat amb l’escultura gòtica i que se centra en la figura humana.
Ha exposat a diversos països europeus i americans.
(Illes Balears, segle XIV – Girona ?, després 1396)
Escultor. El 1375 era mestre de la porta lateral, dita dels Apòstols, de la seu de Girona, però fins el 1394 no fou nomenat mestre major de la catedral.
El 1383 féu un àngel de bronze, i el 1385, per encàrrec de Pere el Cerimoniós, els sepulcres del comte Ramon Berenguer II i de la comtessa Mafalda de Pulla-Calàbria, també per a la seu gironina. Aquestes dues darreres obres, col·locades a força alçada, es caracteritzen, malgrat el seu estil arcaïtzant, pel tractament acurat i estilitzat i per la perfecció tècnica.
El 1394, a causa de la mort del seu germà Pere, el capítol de la seu de Mallorca sol·licità al de Girona els seus serveis per acabar l’obra del portal del Mirador.
El 1396, darrer any que consten notícies seves, continuava residint a Girona.
(Barcelona, 1891 – Canovelles, Vallès Oriental, 1967)
Escultor. Format a Llotja, amplià estudis a París i residí durant un quant temps a Bèlgica, on fou deixeble de Victor Rousseau.
El 1916 s’instal·là a Barcelona.
De la seva producció cal citar diversos bustos, com un d’Apel·les Mestres, i nombroses imatges religioses de pedra i de fusta.
(Barcelona ?, vers 1330 – 1387/88)
Escultor, orfebre i arquitecte. A la segona meitat del segle XIV gaudí del favor del rei Pere el Cerimoniós.
Especialitzat a esculpir monuments sepulcrals, com la de l’arquebisbe de Saragossa Lope de Luna, a la seu aragonesa. Altres sepulcres seus, a Barcelona i a Montserrat, han desaparegut, i també les set creus de pedra que li foren encarregades pel rei vers el 1366, per ésser col·locades a diferents llocs de la muntanya de Montserrat.
Li és atribuïda la bella imatge de la Mare de Déu de la Mercè, de Barcelona.
La seva obra més famosa, però, és el tabernacle d’argent per als corporals de la col·legiata de Daroca (1386), on representa el rei Pere i la reina Sibil·la protegits per arcosolis entre les figures de Crist, la Verge, sants i evangelistes.
Si bé la seva producció és plenament dins el gòtic, tanmateix sap donar a les diferents imatges decoratives que la componen una gran riquesa de realisme i varietat, que el situa entre els millors i més personals escultors d’aquest estil, encara que palesa influències franceses i borgonyones.
Dades dels Països Catalans 