(Barcelona, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
Escriptor religiós i historiador. Exercí de sacerdot a Lima (Perú) i donà la volta al món abans de tornar a Catalunya.
Fou autor de Tesoro espiritual de divinos ejercicios (1616), de Modus exactissimus officium divinum recitandi (1627), i de diverses cròniques d’esdeveniments polítics i religiosos contemporanis, en castellà.
Pseudònim de l’escriptor català Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).
(Barcelona, 3 desembre 1899 – 18 gener 1985)
Escriptor. Fill d’Enric Clarasó i Daudí.
Divulgador i periodista, ha escrit en castellà mig centenar d’obres de tota mena; des de jardineria fins a novel·les policíaques.
En català té algunes novel·les d’ambient petitburgès i alguns assaigs d’anàlisi de caràcters: Un camí (1956), El gep (1956), Un benestar semblant (1957), L’altra ciutat (1968).
(Catalunya, segle XV)
Escriptor en castellà. Li ha estat atribuïda la novel·la sentimental Triste delectación, signada amb les inicials FADC. Els diversos catalanismes i el fet que el plany de l’enamorat, en 151 versos, sigui en català, corrabora la catalanitat de l’autor. Era, potser, comanador de la Guàrdia.
L’acció de l’obra, tal vegada autobiogràfica, se situa vers el 1458 i sembla reflectir un ambient concret i limitat, no barceloní.
Escrita en prosa i vers, consta de dues parts: la primera refereix fets versemblants i denota la influència de la Fiammetta de Boccaccio; la segona transporta el lector a un món al·legòric del més enllà, habitat per enamorats famosos, entre els quals Francesc Oliver, i recorda El sueño del marquès de Santillana.
És una de les primeres manifestacions del conreu del castellà per escriptors catalans.
(Sàsser, Sardenya, 14 setembre 1879 – Barcelona, 1911 ?)
Escriptor en català. De família napolitana, és conegut pel pseudònim de Ramon Clavellet.
Fou un dels fundadors del Centre Catalanista La Palmavera. El 1906 assistí al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a Barcelona, i de llavors ençà visqué al Principat, on féu amistat amb Josep Aladern, escriví articles i donà conferències sobre el fet alguerès. El 1908 fundà la revista “La Sardenya Catalana”.
Part de la seva obra poètica, patriòtica i romàntica fou publicada a La Conquista de Sardenya (Sàsser 1906). Algunes de les seves poesies, com Serenada i l’Himne alguerès, foren musicades per Joan País i esdevingueren molt populars a l’Alguer.
(Barcelona, 1 agost 1930 – l’Estany, Moianès, 22 maig 2015)
Escriptor i metge. Fill de Josep Maria Cid i Prat.
Actiu promotor de la poesia, ha publicat els llibres de poemes Sonets del zoo (1963), Veus i remors de la meva ciutat (1965) i Records d’uns aparadors (1967), així com una Història de la medicina a Catalunya (1970).
(Tortosa, Baix Ebre, 24 abril 1907 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 gener 1982)
Escriptor i polític. Milità al partit d’Acció Catalana Republicana.
Fou redactor de la revista quinzenal “Acció”, òrgan del partit esmentat a Tortosa. Col·laborà a d’altres publicacions periòdiques, com la revista “Meridià” (1938).
Publicà el llibre de poemes Roses blanques (1934) i les novel·les A l’ombra del Montsià (1933), Rosa Maria (1935) i Destins (1947), sobre la guerra civil.
S’exilià a Mèxic el 1939.
(Tortosa, Baix Ebre, 18 maig 1817 – la Font de la Figuera, Costera, 21 desembre 1883)
Advocat i escriptor en llengua castellana. Va ésser redactor de la llei del notariat el 1862.
Entre les seves obres literàries cal esmentar la peça dramàtica Judith (1848) i el poema èpic La nueva guerra púnica o España en Marruecos (1860).
(Barcelona, segle XVI – 1633/38)
Historiador i escriptor. Conseller segon de Barcelona (1628), fou posteriorment ambaixador de la ciutat davant la cort espanyola.
Entre les seves obres cal destacar: Discursos históricos de la fundación y nombre de la insigne ciudad de Barcelona, que arriben fins al 1621.
Fou autor també d’una traducció al castellà, amb anotacions, de la Crònica de Bernat Desclot (1616) i d’unes notes històriques i comentaris sobre la Història de Catalunya de Pere Tomic.
(Catalunya, segle XVI)
Escriptora. Dama de la cort de Germana de Foix.
Molt estimada i elogiada pel duc d’Alba, Fernando de Toledo. Mantingué correspondència literària, en llatí, amb humanistes com Lucio Marineo Siculo.
Li és atribuïda l’obra De saracenorum apud Hispaniam damnis.
Dades dels Països Catalans 