Arxiu d'etiquetes: erudits/es

Raguer i Batlle, Eudald

(Ripoll, Ripollès, 21 juny 1809 – 13 juliol 1878)

Metge i erudit. Estudià a Barcelona, i es doctorà en medicina (1830).

El mateix any, Pròsper de Bofarull el nomenà delegat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Ripoll, per tal que recollís la documentació i els llibres que s’haguessin salvat de la crema del monestir de Ripoll. Emprengué les accions necessàries per a salvar el monestir de l’expropiació decretada pel govern i impedí que en fos consumada la destrucció.

Membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, hi presentà comunicacions que foren publicades, com els Apuntes acerca del cólera morbo asiático… de Ripoll en 1865 (1866).

Puig i Xoriguer, Salvador

(Barcelona, 1719 – 1793)

Erudit. Eclesiàstic, fou catedràtic de retòrica del seminari episcopal de Barcelona (1743-58) i capellà de Palau (1760).

Ingressà el 1748 a l’Acadèmia de Bones Lletres, on desplegà una gran activitat: hi llegí poemes en català (1754 i 1756) i treballs com Disertación sobre la elocuencia latina desde el siglo VII al XII i sobre la història eclesiàstica de Catalunya; traduí al castellà les Geòrgiques de Virgili i s’encarregà també d’organitzar els materials bibliogràfics per extreure el vocabulari d’un projectat diccionari català.

Publicà, a doble columna, castellana i catalana, i per disposició del bisbe Climent, uns Rudimentos de gramática castellana (1770), que tingueren una gran difusió.

Pinós i de Sureda de Santmartí, Anastasi Francesc de

(Barcelona, 1763 – 1830)

Jurista i erudit. Era fill de Josep Galceran de Pinós i de Pinós i germà de Josep Esteve Galceran. Es doctorà a Cervera en ambdós drets i fou magistrat a Madrid.

Afeccionat a l’arqueologia i la numismàtica, sol·licità i obtingué l’ingrés (1790) a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1795 fou llegit el seu discurs d’ingrés: Situación exacta de los ilercavones en Cataluña (publicat al volum segon de les Memorias de l’Acadèmia, el 1868).

El 1801 fou destinat a Lleida, on féu recerques sobre les seques catalanes; més tard passà a Barcelona, on fou ministre del rei en la sala del crim de l’audiència.

Fou col·laborador de Torres i Amat en el recull de dades per al seu diccionari.

Pasqual i Coromines, Jaume

(Esparreguera, Baix Llobregat, 1736 – Bellpuig de les Avellanes, Noguera, 1804)

Historiador i erudit. Estudià gramàtica i retòrica als escolapis de Moià. Es graduà de doctor en ambdós drets a la universitat de Cervera.

El 1759 ingressà al monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes i arribà a ésser-hi prior i abat. Gran treballador, compilà els dotze volums de Sacra Cathaloniae antiquitatis monumenta, inèdits, gràcies als quals s’han salvat molts documents i notícies de gran interès.

Escriví en català un comentari a una inscripció romana de Bonrepòs que fou traduït al castellà per Pedro Díaz de Valdés (1783). La seva única obra impresa és El antiguo obispado de Pallás en Cataluña (1785), llevat d’algunes cartes crítiques.

Escriví també una carta sobre el bisbat de Pallars, un Apéndice de documentos sobre la existencia del obispado de Pallás i un Episcopologio o serie de los obispos de Pallás.

Juntament amb els seus germans d’orde Caresmar i Martí, personificà la renaixença dels estudis històrics a partir de mitjan segle XVIII.

Palau i Soler, Josep de

(Mataró, Maresme, 1651 – Escaladei, Priorat, 1722)

Erudit. Nebot del bisbe Melcior de Palau i Boscà, fou cartoixa d’Escaladei (1685), d’on fou procurador i visitador uns vint anys.

Investigà sobre la història de l’orde i deixà inèdits uns Annales priorum cartusiae Scalae Dei i unes Notitiae de rebus cartusiarum Hispaniarum, que s’han perdut quasi integrament.

Fou mestre de l’historiador Pere Serra i Postius.

Ortafà, baró d’ *

Veure> Ferran Miró (erudit i escriptor català, 1833-1916).

Olzinelles i Miquel, Roc d’

(Igualada, Anoia, 17 gener 1784 – Osseja, Alta Cerdanya, 13 octubre 1835)

Erudit i monjo benedictí. Estudià a Sant Pau del Camp, de Barcelona, d’on fou professor en 1800-03.

Paborde d’Àger i darrer arxiver del monestir de Ripoll, on adquirí anomenada pel seu intens treball en l’ordenació, pels seus apunts històrics manuscrits (guardats en part a l’arxiu de la mensa episcopal de Vic i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó), i pel seu carteig sobre temes d’història amb Pròsper de Bofarull, amb el canonge de Vic Jaume Ripoll i amb els historiadors La Caxal, continuador de l’España Sagrada, i Jaume Villanueva.

Es guanyà fama de molt erudit, malgrat que els seus escrits no arribaren, en general, a ésser impresos. El 1820 fou diputat a corts.

D’aquesta època es conserva un treball polèmic, en castellà: Contestaciones a Llorente (1821-22), amb motiu de l’obra que aquest va publicar (1820) sobre la constitució de la clerecia, i el Cristiano pacífico (1835), amb el pseudònim de Sebastián Driala.

La destrucció de Ripoll el 1835 fou causa de la seva fugida a Osseja.

Olives i Canals, Jaume

(Barcelona, 1907 – Ciutadella, Menorca, 1987)

Professor i erudit. Doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i catedràtic de grec d’institut.

Fou delegat al Principat i a les Balears de l’Instituto Nacional del Libro Español, des d’on ha propulsat iniciatives de cultura catalana, com el Catàleg de llibres en català, anual i començat el 1967.

Ha publicat l’estudi especialitzat Bergnes de las Casas, helenista i editor (1947) i ha traduït, per a la Fundació Bernat Metge, tres volums dels Diàlegs de Plató (1952, 1956 i 1962).

Olivar i Daydi, Marçal

(Barcelona, 26 octubre 1900 – 5 febrer 1994)

Erudit i publicista. Oncle d’Arnau. Llicenciat en lletres (1922), estudià a Berlín (1927-28) i fou lector d’espanyol a Glasgow (1928-30) i més tard professor de llengües clàssiques a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1930-36), a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya i a la Universitat Autònoma.

Col·laborador de la Fundació Bernat Metge (1924-61), hi publicà les traduccions del primer volum de la Història Natural de Plini el Vell, i de totes les obres de Plini el Jove, Apuleu, Plaute i Gel·li.

Va investigar sobre autors i temes de literatura catalana: Felip de Malla, Antoni Canals, les festes de la Gaia Ciència, la influència de l’ars dictandi en l’estil de la cancelleria reial.

Va editar textos inèdits de Bernat Metge (1923) i de Francesc Eiximenis (Contes i Faules, 1925) i Turmeda (Obres menors, 1927).

Posteriorment es va especialitzar en l’estudi de la ceràmica medieval de Catalunya i València.

Moreu-Rey, Enric

(Barcelona, 27 maig 1917 – 26 febrer 1992)

Erudit i professor. Dirigí el Teatre Universitari de Catalunya (1934) i durant la guerra civil lluità al costat de la Generalitat i arribà al grau de capità. Doctor en lletres per la Universitat de Barcelona, de la qual va ser professor.

De mare francesa, va ser corresponsal de premsa i president del Cercle Lumière de l’Institut Francès de Barcelona.

Autor i estudiós polifacètic, va publicar, entre d’altres, Sartine, un barceloní a la cort de Maria Antonieta (1955), El naixement del metre (1956), Els immigrants francesos a Barcelona (1959), El pro i el contra dels Borja (1958), La rodalia de Caldes de Montbui (1962), Els noms de lloc. Introducció a la toponímia (1966), Revolució a Barcelona el 1879 (1967), Memorial de Greuges de 1760 (1968), Processats milvuitcentistes (1974), Toponímia urbana i onomàstica vària (1974), Toponímia catalana (1974), Els nostres noms de lloc (1981) i diversos llibres de poesia i teatre.

El 1980 va fundar la Societat d’Onomàstica.