Arxiu d'etiquetes: edificis militars

Tamarit -Tarragonès-

18 Respostes

(Tarragona, Tarragonès)

Poble, situat a la costa, a redós de l’important castell de Tamarit, formant l’un i l’altre un clos murallat. La imponent massa del castell s’aixeca en un petit promontori damunt la mar, entre la desembocadura del Gaià i la punta de la Móra.

La seva estructura medieval s’ha conservat en bona part sota les importants reformes fetes modernament pel ciutadà nord-americà Charles Deering, el qual adquirí el castell i l’abandonada població; en conserven la propietat els seus descendents. L’església del castell, que esdevingué parroquial (Santa Maria), és d’origen romànic.

El castell fou conquerit i aprisiat per Bernat Sendred de Gurb, que el 1049 el vengué a Ramon Berenguer I; aquest l’infeudà a Sunyer (1050-53), amb l’obligació de residir-hi, i el 1055 el cedí a Bernat Amat de Claramunt, juntament amb el títol vescomtal de Tarragona, amb vista a la conquesta i el repoblament de la ciutat de Tarragona (comtat de Tarragona), que no es portà a terme fins quasi un segle més tard. Això donà un relleu especial al castell de Tamarit, que fou a l’època el punt més avançat de la conquesta.

A desgrat de dir-se’n senyors els Claramunt i després els seus successors els Cardona, els comtes de Barcelona continuaren posseint-ne el domini superior. Els Claramunt i els Cardona l’infeudaren a diversos personatges, entre els quals els Banyeres.

La importància creixent del tràfic comercial marítim vers el sud català féu que hom establís la lleuda de Tamarit (1243), que percebien el rei i els Claramunt.

El domini dels Cardona durà fins el 1318 i passà després al baró Francesc de Vallgornera, que el 1339 el vengué a l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes (els arquebisbes tenien dominis a Tamarit des del 1244) i la mitra tarragonina conservà la jurisdicció del lloc fins al segle XIX.

Suda de Tortosa, la

6 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre)

(o castell de Sant Joan)  Fortalesa d’origen musulmà, que domina la vall de l’Ebre i defensa el seu pas, damunt l’altura que domina la ciutat.

Era poblada ja pels ilercavons. Acròpoli romana i ciutadella àrab, en temps d’Abd al-Rahmān III (944) fou excavat al centre del clos superior un pou -més de 40 m de roca fins a trobar el nivell del riu-.

Capitulà davant Ramon Berenguer IV l’any 1148 i es convertí en assentament de la senyoria (templers i casa de Montcada, fins que en temps de Jaume II revertí de nou a la corona).

Fou convertida en palau reial, i els reis, itinerants, la feren sovint residència familiar de reines i infants, equidistant de les tres capitals de la corona catalano-aragonesa.

Actualment s’ha instal·lat dins la fortificació un parador de turisme.

Suda de Lleida, la

6 Respostes

(Lleida, Segrià)

Fortalesa musulmana, edificada pel valí Ismā‘īl Banū Qasī l’any 882, que comprenia la totalitat del turó que domina la ciutat.

Després de la conquesta cristiana constituí el nucli central i noble de l’urbs, amb el castell del rei, la seu, el palau del bisbe, els casals de les altres dignitats eclesiàstiques i de llinatges com els Montcada, els Cervera, els Besora, els Comenge i els Desvalls. Al segle XIV hi residien tota mena de clergues tonsurats i universitaris.

Mantingué el caràcter de ciutadella fins a la guerra de Successió (1707), en què l’antic barri clos fou demolit, i en el seu lloc s’alçaren les actuals fortificacions, anomenades el castell Principal.

Suda de Balaguer, la

8 Respostes

(Balaguer, Noguera)

(o Castell Formós)  Antic castell musulmà, sobre un tossal que s’alça entre els d’Almatà i de la ciutat actual, fortificat l’any 897 i refet el 1105. El 1319 hi nasqué el futur rei Pere III de Catalunya-Aragó.

Després de la conquesta cristiana hi fou construïda la residència dels comtes d’Urgell i l’església de Santa Maria de la Suda, destruïdes durant el setge que posà el 1413 Ferran I de Catalunya-Aragó al comte Jaume II d’Urgell.

Les seves restes han estat objecte de consolidació i restauració.

Sant Miquel, castell de -Moianès-

Deixa un comentari

(Castellterçol, Moianès)

Nom popular del castell de Castellterçol, situat al sud de la població, en un petit pujol al centre d’una vall.

Rebé el nom d’un noble de nom Terçol, que consta difunt el 898. Pertangué als seus successors fins el 1322, que adquirí el terme i la jurisdicció el monestir de l’Estany. La capella de Sant Miquel, que li ha donat el nom, és a migdia del castell, en part en ruïnes i en part convertit en masia, que existia ja el 1111.

Conserva l’estructura romànica, ampliada vers el 1825, quan es volgué convertir en santuari de la Mare de Déu del Remei.

Des del 1990, els actuals propietaris i diversos entitats públiques han consolidat les parts històriques del recinte i les han destinat a activitats culturals.

Sant Julià de Vilatorta (Osona)

22 Respostes

Municipi d’Osona (Catalunya): 15,94 km2, 600 m alt, 3.101 hab (2017)

0osonaSituat a la plana de Vic, a la riba esquerra d’un afluent del Gurri, accidentat a l’est per les Guilleries. Aquesta part muntanyosa, a l’est del terme, és ocupada per boscs de pins i alguns claps d’alzinar, i s’hi troben algunes antigues masies.

L’agricultura de secà, amb conreus de cereals, patates i farratges, es concentra a la part baixa de la població. Té importància també la ramaderia bovina i porcina. L’activitat tradicional ha estat la terrisseria, actualment molt reduïda. Hi ha indústria tèxtil. El terme ha esdevingut lloc d’estiueig des del començament del segle XX. Àrea comercial de Vic.

El poble es troba prop de l’antic casal fortificat de Bellpuig, a l’esquerra de la riera de Sant Julià (que desemboca al Gurri al terme de Vic); conserva moltes cases antigues amb llindes de pedra (Casal Núria); església de Sant Julià, d’origen romànic, ampliada i modificada diverses vegades.

El municipi comprèn, a més, l’antic terme de Vilalleons (unit el 1941), el santuari de Puig-l’agulla i l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Club de Futbol – Escola Bellpuig – Club de Tennis

Sant Jordi d’Alfama

7 Respostes

(l’Ametlla de Mar, Baix Ebre)

Antic castell, al nord del terme, a la costa, vora la cala de Sant Jordi (oberta al sector septentrional del golf de Sant Jordi), a l’antic desert d’Alfama o plana de Sant Jordi.

En aquest indret, donat el 1201 per Pere I de Catalunya-Aragó al cavaller Joan d’Almenara i al clergue Martí Vidal, a partir del segle XIV, fundadors de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, hi bastiren un castell i un hospital, seu d’un dels priorats de l’orde, unit al de Montesa des del 1399. De fet, però, l’orde anà abandonant el castell (els mateixos priors deixaren de residir-hi) i la defensa fou assumida per la ciutat de Tortosa.

El 1575, tanmateix, l’orde recuperà el control del castell, el qual fou bombardejat per galeres castellanes el 1650, durant la guerra dels Segadors; refet al segle XVIII, serví encara durant la Primera Guerra Carlina.

Les seves ruïnes són conegudes per les torres de Sant Jordi.

Sant Ferran, castell de -Figueres-

12 Respostes

(Figueres, Alt Empordà)

Gran fortalesa o ciutadella bastida en una elevació (el pla dels Caputxins) al nord-oest de la ciutat a partir del 1752, segons plans de Juan Martín Cermeño per ordre de Ferran VI, com a defensa del pas fronterer amb l’estat francès. Aquest emplaçament ha estat controvertit per tal com és dominat per elevacions veïnes.

Inspirat en les teories de Sébastien Le Preste, té forma de pentàgon irregular, amb una longitud de 850 m de nord a sud i 500 m d’est a oest, i un perímetre de 3,2 km. Ocupa 32,5 ha de superfície. Té cinc grans baluards i set revellins i tota l’obra és voltada d’un ample fossat i glacis i camins coberts. Hi caben deu mil homes i té troneres per a unes 250 peces d’artilleria. La longitud total dels fossats és de 5 km.

Durant la Guerra Gran, i després de la derrota de Mont-roig i la mort del comte de La Unión, el seu governador Andrés de Torres el lliurà als francesos sense batalla.

Durant la guerra del Francès fou ocupat per les tropes franceses des del 1808 fins al 1811, que fou pres a l’abril per l’atac per sorpresa planejat pels germans Pou i el seu cunyat Joan Marquès, de Castelló d’Empúries, però a l’agost fou recuperat pels francesos que el conservaren fins el 1814. El castell es rendí novament el 1823 als Cent Mil Fills de Sant Lluís.

L’any 1906 fou convertit en penal civil, funció que prestà fins el 1933. Durant la guerra civil de 1936-39, i a la seva fi, acollí les obres del Museo del Prado i hi tingueren lloc les darreres reunions del govern i el parlament de la República.

Durant el franquisme allotjà divisions militars fins el 1965, que passaren al centre d’instrucció militar de Sant Climent Sescebes. Des d’aquest any fou presó militar, i serví a aquest propòsit fins el 1991. Hi foren empresonats membres de la Unión Militar Democrática (1975), objectors de consciència i, en establir-se el règim democràtic hi compliren part de la condemna diversos sentenciats per l’intent del cop d’estat del 23 de febrer, entre els quals Antonio Tejero Molina.

El 1997 fou oberta al públic i s’hi habilitaren visites guiades. Hom hi ha dut a terme nombrosos treballs de conservació i restauració.

Des del 2003 la fortalesa és gestionada per un consorci integrat pel Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Figueres. Diverses entitats n’han reclamat el traspàs íntegre i definitiu a la ciutat. Els diversos projectes per a usos futurs han estat també motiu de polèmica.

Púbol

11 Respostes

(la Pera, Baix Empordà)

Poble, al sud-est del cap del municipi. El lloc és esmentat ja el 1017 i el castell de Púbol el 1065, quan Gaufred Bastons en cedí la potestat, juntament amb el de Cervià, als comtes de Barcelona. A mitjan segle XIV l’adquiriren els Llers; continuà en la família Cervià i al segle XIV passà als Campllong. Esdevingué centre de la baronia de Púbol.

Al segle XV, quan estava en mans dels Corbera, tingué una època de gran esplendor; el 1437 Bernat de Corbera contractà per a l’església de Sant Pere (l’església del castell, gòtica, que esdevingué parroquial) el notable retaule de Sant Pere de Bernat Martorell, única peça documentada de l’artista, gràcies a la qual hom el pogué identificar amb el mestre de Sant Jordi; el retaule es conservà fins el 1936 in situ i actualment és al Museu Diocesà de Girona.

L’edifici del castell és, com l’església, un edifici bastit en l’època gòtica. L’any 1970 fou adquirit per Salvador Dalí; hom hi ha fet una moderada restauració, ha estat decorat amb elements creats pel mateix pintor i actualment s’ha convertit en museu de la Fundació Gala-Dalí.

Prenafeta

6 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà)

Poble (469 m alt), a l’est de la vila, al peu del vessant occidental del tossal Gros o de Sant Jordi (o cogulló d’en Jordà de Prenafeta, 864 m alt), límit amb l’Alt Camp. Originàriament, el poble es trobava en una estreta vall, al vessant mateix del tossal, coronat pel castell de Prenafeta, actualment conegut amb el nom de torre del Moro.

Hom discuteix l’autenticitat dels documents que donen la data de 1060 com la de la conquesta cristiana d’aquest castell, de fet, reprès pels musulmans al començament del segle XII, no fou reconquerit definitivament fins a mitjan segle per Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Esdevingué cap de la baronia de Prenafeta, que comprenia Figuerola del Camp, Miramar, Mas de l’Amill, Puigdespí i Montornès. Pere de Prenafeta, senyor d’aquesta baronia, donà Prenafeta al monestir de Poblet.

A la fi del segle XVIII el poble es traslladà a l’actual emplaçament (a 2 km), al voltant de l’església de Sant Salvador. Al segle XIX fou agregat al municipi de Lilla.