Arxiu d'etiquetes: edificis militars

Montellà de Cadí -Baixa Cerdanya-

(Montellà i Martinet, Baixa Cerdanya)

Vila (1.158 m alt), al Baridà. És encimbellada a l’esquerra del Segre.

L’església parroquial de Sant Sadurní és esmentada ja el 839. L’antic castell de Montellà fou de la senyoria del capítol d’Urgell.

Donà nom al municipi fins que Martinet passà a ocupar la capitalitat del nou terme, anomenat oficialment Montellà i Martinet, després que li fou annexat el 1970 l’antic terme de Víllec i Estana.

Dins l’antic terme és esmentat també l’antic Castellbó de Baridà.

Montcortès de Segarra

(els Plans de Sió, Segarra)

Poble de l’antic municipi de l’Aranyó, situat a l’est del cap del municipi, prop de la carretera de Cervera a Agramunt.

L’església parroquial (Santa Anna) depèn de la de Sedó.

Centra el poble el castell de Montcortès, notable edifici del segle XVI.

Montcada, castell de

(Vic, Osona, segle XI – segle XIX)

Antic castell, situat a la part alta de la ciutat, entorn del temple romà, els murs del qual en formaven el pati interior. Al segle XI era conegut per palau, o torre, comtal de Vic, o, més sovint, per castell de Vic.

Vers el 1088 fou cedit als Montcada amb un petit territori al voltant, on es formà la partida de Montcada de la ciutat. Era guardat per castlans i batlles dels Montcada, i es constituí centre de l’administració de llurs béns.

El 1356 el seu domini suprem, que competia al rei, fou cedit al vescomte Bernat (II) de Cabrera, fet que motivà l’oposició dels bisbes i l’inici d’una època de segrests i tibantors que marcaren la història de Vic fins el 1448. Aquest any els consellers de Vic el compraren als Foix, vescomtes de Castellbò, i el vengueren el 1450 a l’Almoina General de Vic.

Fou destinat a graners i a presó, i fou demolit el 1882 en descobrir-se el temple romà.

Resten part dels murs de tramuntana, que mostren que era un edifici de tres pisos reedificat a la fi del segle XI.

Montbui, castell de -Vallès Oriental-

(Bigues i Riells, Vallès Oriental)

Antic castell (542 m alt), enlairat a l’interfluvi de les rieres de Caldes i de Tenes, al costat de la primitiva parròquia de Sant Mateu de Montbui. De domini comtal, vers el 995 fou infeudat a Gombau de Besora i l’heretà el seu gendre Mir Geribert vers el 1056.

El seu terme comprenia aleshores les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries i part de la parròquia de Santa Maria de Caldes (llevat de la població); també comprenia l’alou del Fai, amb les parròquies de Sant Martí i de Sant Vicenç de Riells.

El 1359 es considerava també del terme Sant Sebastià de Montmajor, Sant Bartomeu de Mont-ras i Santes Justa i Rufina. Aquestes parròquies, llevat de la de Samalús, formaren la baronia de Montbui, que es mantingué unida fins el 1799, que se separà Sant Feliu de Codines. A la fi de l’Antic Règim es creà el municipi de la Baronia de Montbui, que es dissolgué el 1841.

Montbui, castell de -Anoia-

(Santa Margarida de Montbui, Anoia)

Antic castell, situat al vessant sud de la tossa de Montbui (620 m), a ponent del cap del municipi i al sud-oest de la ciutat d’Igualada.

Lloc estratègic del bisbat de Vic, hom el troba esmentat ja el 970, que el comte Borrell el confià al bisbe Ató.

Destruït per Almansor (987), fou reconstruït pel bisbe Froia, que hi edificà l’església de Santa Maria de la Tossa. La nova incursió d’Abd al-Malik (1003), després d’una forta secada, acabà d’anorrear l’obra empresa.

En reprengué el poblament el bisbe i abat Oliba (1023), juntament amb el castell de Tous, i els encomanà al levita Guillem de Mediona. Els bisbes de Vic l’enfeudaren més tard (1187) als vescomtes de Cardona, fins que el 1318 el vengueren a Jaume II.

Els Cardona en conservaren el domini directe fins al segle XV, que passà als Montbui, castlans del castell, que des d’aleshores s’intitularen senyors de la baronia de Montbui.

Pel casament d’Anna de Montbui amb Claudi de Lanuza i de Torrelles passà a llur descendència.

Els Lanuza, comtes de Plasència, els Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, els Marimon, marquesos de Cerdanyola, i els Arróspide hi tingueren drets fins el 1886.

Del castell resta una torre de base rectangular i angles arrodonits (segle X) i altres dependències ruïnoses.

Montbrió de la Marca

(Sarral, Conca de Barberà)

Poble (626 m alt), situat al vessant d’un turó; l’església parroquial és dedicada a sant Llorenç. Es formà al voltant de l’antic castell de Montbrió, esmentat ja el 1075.

El 1269 passà a l’orde dels templers, dins la comanda de Barberà; a l’extinció de l’orde, passà als hospitalers.

Formà municipi independent fins el 1972. L’antic terme comprenia, a més, el poble de Vallverd de Queralt i l’antiga quadra i masia del Cogull.

Montagut -Alt Camp-

(Querol, Alt Camp)

Despoblat, situat al vessant septentrional del característic puig de Montagut (962 m alt), coma del sector de la Serralada Pre-litoral Catalana, que domina, per l’est, el congost pel qual el Gaià s’obre pas cap al mar.

El poblament era dispers i centrat per l’església parroquial de Sant Jaume, gòtica, de la qual depenia l’antiga parròquia i santuari de Valldossera.

Al cim del puig degué alçar-se el castell de Montagut, esmentat ja el segle X. Pertangué als Cervelló, barons de la Llacuna.

Miralpeix -Garraf-

(Sitges, Garraf)

Antiga quadra, situada a l’extrem occidental del terme, al límit amb el de Sant Pere de Ribes, on hi ha el castell de Miralpeix (104 m alt) i, prop seu, el mas Miralpeix, amb la capella de la Mare de Déu de Gràcia.

És esmentada ja el 1057, quan era de la senyoria del bisbe Guislabert de Barcelona i de Mir Geribert.

El 1410 en prengué possessió la Pia Almoina de Barcelona. El mateix segle XV formava ja un sol terme amb el de Sitges.

Miralles, castell de -Anoia-

(Santa Maria de Miralles, Anoia)

Antic castell (662 m alt). Era edificat ja al segle X.

El 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que li pertanyia a Enric Bofill de Cervelló, que ja posseïa l’altra meitat. Dels Cervelló passà a formar part de la baronia de la Llacuna.

Ocupava una gran àrea; la part superior és enderrocada i només constituïda per quatre muralles. La part inferior es convertí modernament en habitatges, i la capella del castell, en església parroquial, fins al seu trasllat a l’església de Sant Romà, al fons de la vall.

Milmanda

(Vimbodí, Conca de Barberà)

(pop: Mumanda)  Antic castell i granja de Poblet, situat uns 2 km a l’est del monestir.

Esmentat com a castell el 1148. Poblet l’adquirí per a granja el 1163, el reedificà i l’amplià en diverses ocasions (1316-48 i 1564-83).

Al començament del segle XVIII l’abat Fèlix Genover el convertí en un casal residencial, amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs.

Després de la desamortització restà abandonat i s’arruïnà.