(Mont-roig del Camp, Baix Camp, 30 desembre 1815 – Lima, Perú, 15 gener 1902)
Prelat. Franciscà (1831), després de l’exclaustració es traslladà a Itàlia (1835).
El 1853 passà a El Callao i a Lima, i fou comissari general de l’orde al Perú i a l’Equador (1872).
Oposat al govern liberal del Perú, el 1874 fou desterrat, i passà a l’Equador, on fou nomenat bisbe de Loja (1875), diòcesi que presidí, després d’una altra interrupció, del 1877 al 1895.
El 1909 en fou incoat el procés de beatificació.
(Olot, Garrotxa, 29 desembre 1808 – Girona, 26 agost 1886)
Canonge de Girona. Estudià a Cervera, i fou ordenat de sacerdot el 1834.
Exercí l’apostolat a Olot i a Girona, com a director de consciències, fundador de la congregació de les filles del Santíssim i Immaculat Cos de Maria (1848) i apòstol de la devoció al Cor de Maria.
Renuncià diverses dignitats, entre les quals la mitra de Girona.
(Vic, Osona, 1844 – Sarrià, Barcelona, 1900)
Eclesiàstic i escriptor.
Formà part, com tots els seus germans (Francesc d’Assís, Francesc de Paula, Joaquim i Ramon), de l’Esbart de Vic.
Publicà, entre altres, la monografia històrica El monasterio de Ripoll. Reseña histórica… (1888).
(Catalunya, segle XIV)
Prelat.
Fou arquebisbe de Neopàtria almenys des del 1345. Sembla que no residí a Grècia. Es relacionà amb Pere III el Cerimoniós per alguns serveis diplomàtics.
El 1356, sota el patronatge del rei, féu esforços per obtenir una altra mitra i tractà de passada de fer alçar l’entredit papal sobre la Grècia catalana.
El 1361 ja figurava un altre personatge com a arquebisbe de Neopàtria.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Abat de Poblet. Fou elegit el 1801, com a successor de Josep Sabater.
Era el XCVII abat de la sèrie general pobletana i el XLIII dels quadriennals.
Assumí el càrrec de qualificador de la Inquisició.
Cessà el 1804 i fou succeït per Joaquim Casanovas.
(Aragó, segle XVI – Perpinyà, 1567)
Eclesiàstic. Inquisidor de Barcelona, bisbe d’Elna (1558-67) i inquisidor dels comtats de Rosselló i Cerdanya.
Promogué el culte al Crist de Perpinyà, i erigí la confraria de la Minerva. El 1563 participà a les sessions del concili de Trento.
De retorn, optà per l’agregació de la seu d’Elna a la metròpoli de Tarragona, en detriment de la de Narbona, i participà al concili provincial de Tarragona de 1564-66.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 27 desembre 1926 – Barcelona ?, 21 novembre 2021)
Eclesiàstic i historiador. Ha publicat diversos estudis teològics a “Serra d’Or”, “Qüestions de vida cristiana” i altres revistes.
Com a historiador s’ha especialitzat en el moviment obrer del segle XIX, sobre el qual ha publicat Orígenes del anarquismo en Barcelona (1959) i, amb Josep Maria Benet, El moviment obrer a Barcelona durant el bienni progressista (1976).
També ha publicat, entre d’altres, L’Església de Barcelona, 1850-57 (1984) i L’integrisme a Catalunya (1990), juntament amb Joan Bonet.
El 1980 fou nomenat director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, càrrec que dimití en jubilar-se el 1991.
El 1994 fundà la revista “El Pregó”, que dirigí.
(Bràfim, Alt Camp, 14 desembre 1721 – Caracas, Veneçuela, 20 febrer 1792)
Eclesiàstic. Es doctorà en dret canònic a Cervera.
Fou provisor i vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona, fins que fou nomenat bisbe de Puerto Rico (1761), diòcesi que comprenia l’orient veneçolà i que recorregué en visita episcopal,
Nomenat bisbe de Caracas (1769), recorregué durant dotze anys (1772-84), en visita pastoral, la nova i vasta diòcesi amb diversos col·laboradors, a cavall de muls i en canoa: visità 345 poblats.
Dels seus manuscrits redactats amb els esborranys i les anotacions fets durant el trajecte, en foren publicats, el 1928, sis volums.
Destaquen els dos primers manuscrits, que formen el Libro personal, inèdit encara, que constitueix un aplec monogràfic d’observacions i d’investigacions locals sobre aspectes físics, parroquials, econòmics i socials, valuosa aportació al coneixement de la geografia setcentista d’aquella gran regió de la Veneçuela d’ara.
(Barcelona, abril 1829 – febrer 1887)
Eclesiàstic.
Col·laborà als diaris “El Áncora”, “El País” i “La España”, i fundà les publicacions “Ecos del Amor de María” (1867) i “Los Santos Ángeles” (1873).
És autor de nombrosos llibres de religió i de pietat i d’una Historia de la imagen y santuario de Nuestra Señora de Montserrat (1877).
El seu germà Domènec Martí i Cantó (Barcelona, segle XIX – 1888) fou advocat i gaudí de bon prestigi professional. Era membre de diverses corporacions doctes.
(el Milà, Alt Camp, 29 novembre 1928 – Barcelona, 11 octubre 2009)
Eclesiàstic. Estudià a Tarragona i Salamanca, on es llicencià en llengües clàssiques i fou ordenat sacerdot el 1951.
Vicari episcopal de doctrina de la fe i ensenyament de Tarragona, el 1971 fou consagrat bisbe per a la Seu d’Urgell, fins al 2003. La seva activitat pastoral es caracteritza per la capacitat d’organització i per l’impuls donat a la corresponsabilitat eclesial.
Com a copríncep d’Andorra ha vetllat pel manteniment de la independència nacional i ha afavorit la transformació democràtica de les institucions andorranes.
A partir del 2003 fou bisbe emèrit d’Urgell.
Dades dels Països Catalans 