(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Era canonge del capítol de Vic i fou jutge del Breu.
El 1695 dirigí l’enfrontament del Reial Consell amb la inquisició.
En temps de Felip V les autoritats borbòniques volgueren destituir-lo per considerar-lo afecte a la causa austriacista. Adherits ja a aquesta els catalans, fou elegit oïdor eclesiàstic de la Generalitat per al període 1705-08.
(València, finals segle XIII – Tortosa, Baix Ebre, 14 juliol 1348)
Teòleg i eclesiàstic. Pertanyia a l’orde dels agustins. Es graduà en teologia a la Sorbona, i hi ensenyà. El 1320 obtingué la càtedra del Mestre de les Sentències a València.
Cap al 1330 començà les seves relacions amb la cort catalano-aragonesa i amb la papal d’Avinyó. El 1333 Alfons el Benigne l’envià prop del papa Joan XXII.
El 1337 fou nomenat bisbe d’Osca, on promulgà diversos estatuts i convocà un sínode diocesà. En aquest temps dugué a terme diverses missions diplomàtiques: el 1341 Pere el Cerimoniós l’envià com a mitjancer entre Felip IV de França i Jaume III de Mallorca, enfrontats per feu de Montpeller, i se’n sortí amb èxit.
En canvi, quan Climent VI el féu anar a cercar un arranjament pacífic entre Pere el Cerimoniós, que havia envaït el Rosselló, i Jaume III de Mallorca, que n’havia restat desposseït, només obtingué una treva que en retardà l’ocupació.
L’any 1345 fou nomenat bisbe de Barcelona, i el 1346 es traslladà a la seu de Tortosa. Allí féu començar les obres de la catedral i publicà diverses consuetes per al clergat. El 1348 participà en una ambaixada del Principat a València, per cercar una avinença entre la Unió Valenciana i el rei.
Se’n coneixen diverses obres: In magistrum Sententiorum libri IV, Contiones ad populum Valentinum, Expositio Canonis Missae i Tractatus contra coecitatem iudaeorum; la més coneguda, però, és el seu Excitatiorum mentis ad Deum, del qual un traductor anònim féu una excel·lent versió catalana durant el mateix segle XIV, amb el títol Excitatori de la pena a Déu, publicada per Pere Bohigas a Barcelona el 1929.
(Catalunya, segle XIII – Tarragona, 29 octubre 1287)
Eclesiàstic i polític.
Fou bisbe de Tortosa (1254-70), durant aquest temps la diòcesi s’estengué a terres conquistades del Regne de València. El 1262 intervingué com a jutge en l’afer matrimonial del comte Àlvar d’Urgell.
El 1271 passà com a arquebisbe a Tarragona. Fou convocat per Jaume I, juntament amb altres personatges, a Alzira, per deliberar sobre la rivalitat entre el primogènit Pere i el bastard Ferran Sanxis de Castro, el 1272.
També aquells anys actuà com a lloctinent reial a Aragó i a Catalunya. El 1274 acompanyà el rei al concili de Lió, i el 1275 féu de componedor entre la monarquia i un sector de la noblesa.
L’any següent, mort el rei Jaume, coronà rei l’infant Pere com a delegat papal, gràcies a una butlla especial. Fou gran amic i conseller del rei Pere II el Gran; l’assistí a l’hora de la mort (1285) i li aixecà l’excomunió que li havia estat imposada per l’ocupació del regne de Sicília; en fou marmessor testamentari.
El 1277 havia encarregat al mestre Bartomeu la façana de la catedral de Tarragona, que quedà inacabada, per dificultats estructurals, a la part alta del frontis.
El seu zel per aquestes obres fou extraordinari, fins al punt que es retirà un quant temps a Escornalbou per tal de poder fer estalvis i dedicar-los a la construcció.
(Hispània, segle III – segle IV)
Bisbe i escriptor eclesiàstic. D’origen hispànic, segons Gennadi de Marsella, que podia haver estat bisbe de Barcelona.
Intervingué en la sentència dictada pel sínode romà del 313 contra Donat de Cartago.
Sant Agustí n’apreciava la doctrina i els escrits, que, però, s’han perdut.
(Besora, Osona, segle X – Elna, Rosselló, 1013)
Bisbe d’Elna (1009-13). Fill d’Ermemir de Besora i germà de Gombau de Besora. El 997 tenia un benefici eclesiàstic a Barcelona.
Nomenat bisbe d’Elna, intervingué en tots els afers religiosos importants del país, com en la restauració de les canòniques de Barcelona (1009) i d’Urgell (1010), i en l’elecció del bisbe Borrell de Vic (1010).
(Besalú ?, Garrotxa, vers 971 – Cuixà, Conflent, 30 octubre 1046)
Noble i eclesiàstic. Comte de Besalú-Vallespir (988-vers 993) i de Cerdanya-Conflent-Berguedà (988-1002), abat de Ripoll i de Cuixà (1008-46) i bisbe de Vic (1018-46). Fill del comte Oliba Cabreta i de la comtessa Ermengarda de Cerdanya.
A la seva infantesa conegué l’oncle Miró II Bonfill (mort 984), personatge que influiria decisivament en el seu pensament religiós, polític i fins i tot literari. De la seva activitat com a comte, governant conjuntament amb els seus germans Bernat I Tallaferro (fins vers 993) i Guifre II de Cerdanya (fins al 1002), no se’n conserven testimonis documentals.
Cap al 1002 renuncià al govern dels comtats i es féu monjo a Ripoll. En aquest cenobi, fins i tot un cop constituït abat, Oliba portà una vida retirada dels afers públics, alterada només per dos viatges a Roma (1011 i 1016). En el primer viatge, fet en companyia dels seus germans, obtingué del papa dues butlles que detallaven les propietats dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i els atorgaven una sèrie d’exempcions. El segon, que realitzà acompanyat del seu germà Bernat Tallaferro i del fill d’aquest, Guillem, tenia per objecte d’endegar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i erigir un nou bisbat que reunís en diòcesi única tot el conjunt del patrimoni comtal de Besalú i Cerdanya.
Elegit bisbe de Vic (1018), possiblement per desig de la comtessa Ermessenda de Barcelona, fou aleshores quan va emprendre la seva activitat pública més ben coneguda. Valent-se de mitjans jurídics (apel·lacions a la Cort comtal, judicis) i religiosos (sancions, decrets), lluità contra les usurpacions dels béns monàstics de Ripoll i de Cuixà i de la seva seu de Vic.
Es preocupà de la repoblació i guarda de la Segarra i part d’Anoia, comarques del seu bisbat i zones de contacte amb la frontera sarraïna. Tous, Montbui, Calaf, Clariana i Queralt foren castells repoblats i endegats sota la seva tutela.
També va ésser un gran constructor; inicià la repoblació i la restauració de l’església i la ciutat de Manresa, poc abans destruïda pels sarraïns, renovà la basílica de Ripoll (1032), reformà la de Cuixà (1035) i construí la nova església catedral de Vic (1038).
El seu esperit pacificador es va fer patent en les nombroses intervencions per arranjar conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques del país, però la seva gran aportació a la causa de l’ordre i de la pau fou la creació de la coneguda institució de pau i treva de Déu (vers 1021), que va implantar a la seva diòcesi de Vic l’any 1033.
Com a literat, les seves obres principals són l’Encíclica mortuòria, en recordança del seu germà Bernat Tallaferro (mort 1020), en la qual parodia versos de Virgili, i el famós poemet In laudem monasterii Rivipullensis, inspirat en escrits del seu oncle Miró II Bonfill.
(Barcelona, vers 1060 – 6 març 1137)
Eclesiàstic i sant. Beatificat en temps i a petició de Pere II el Gran.
De molt petit rebé la canongia de la catedral de Barcelona, però no fou ordenat sacerdot fins al 1098. Prior de Sant Adrià de Besòs (vers 1099), passà (vers 1113) al monestir de Sant Ruf d’Avinyó, del qual també fou prior.
El 1115 fou elegit bisbe de Barcelona, dignitat que llavors anava unida a la d’arquebisbe de Tarragona i de la qual fou investit a Roma (1118) pel papa Gelasi.
Ramon Berenguer III li féu donació de Tarragona i la seva rodalia, però calia ocupar la ciutat i defensar-la amb les armes contra les escomeses dels sarraïns de Tortosa i de les muntanyes de Prades i Siurana.
Fou elegit per a aquesta empresa militar el normand Robert Bordet, al qual Oleguer donà (1129) Tarragona en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Pocs anys després morí Oleguer, acomplerta una important tasca de restauració eclesiàstica i de repoblació.
(Catalunya, segle X – 976)
Bisbe de Ribagorça (vers 956-vers 976). Era fill del comte Ramon III de Ribagorça i de Garsenda de Fesenzac.
El seu pare gestionà de l’arquebisbe de Narbona Aimeric l’erecció de la seu del bisbat de Ribagorça a Roda d’Isàvena, i hi féu consagrar Odesind vers el 956. Aquest dedicà tot seguit la nova catedral.
Tanmateix el bisbat no rutllà normalment fins per allà el 970; el bisbe dimissionari Oriolf acceptà de quedar-se amb l’abadiat d’Alaó. De fet, Odesind fou el primer bisbe de Roda independent del d’Urgell.
La seva activitat com a constructor d’esglésies fou ben notable.
(Ulldecona, Montsià, 14 maig 1834 – Tortosa, Baix Ebre, 7 novembre 1911)
Eclesiàstic i historiador.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, de Barcelona, de la d’Història, de Madrid, i de la de París, entre d’altres.
Arxiver de la catedral de Tortosa, publicà diverses obres sobre la història d’aquesta ciutat.
Francesc de Nuix i de Perpinyà (Torà de Riubregós, Segarra, 5 gener 1739 – Cervera, Segarra, 7 març 1809) Primer baró de Perpinyà (16 març 1800), creat pel rei Carles IV. Fou el besavi d’Antoni de Nuix i d’Espona.
Joan de Nuix i de Perpinyà (Torà de Riubregós, Segarra, 2 gener 1740 – Liorna, Itàlia, 1793) Escriptor i eclesiàstic. Jesuïta, ensenyà retòrica a Vic. Després de l’expulsió de la Companyia d’Espanya fixà la residència a Itàlia, on escriví Riflessioni imparziali sopra l’Umanitá degli Spagnuoli nell’Indie (1780), obra que fou concebuda com a rèplica de les històries de Robertson i Raynal.
Rafael de Nuix i de Perpinyà (Torà de Riubregós, Segarra, 1741 – Ferrara, Itàlia, 1802) Teòleg. Estudià a Cervera, on fou deixeble de Bartomeu Pou. Ingressà a la Companyia de Jesús i, com el seu germà Joan, s’exilià. És autor de De vita et moribus Blasii Larraz… (1798) i d’escrits teològics, en llatí. Emprà els pseudònims Alethino Philolay i Titi Carici.
Josep de Nuix i de Perpinyà (Torà de Riubregós, Segarra, 1746 – Cervera, Segarra, 1802) Traductor. Traduí al castellà el llibre del seu germà Joan, Riflessioni imparziali… (Cervera, 1783).
Dades dels Països Catalans 