(Catalunya, segle XIII)
Eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Lleida.
Intervingué a l’accidentat procés (1274-76) sostingut entre el papa Gregori X i el rei Jaume I el Conqueridor, per tal que aquest deixés la seva darrera amant Sibil·la de Sague en nom del vincle que l’unia amb l’amant anterior, Teresa Gil de Vidaure.
El monarca l’envià a Roma, per tal de sostenir el seu punt de vista davant el pontífex.
(Manresa, Bages, 1867 – 1918)
Eclesiàstic i escriptor. Llicenciat en teologia, fou professor de llatí al seminari de Vic i inspector d’arxius parroquials.
Publicà diverses monografies històriques de parròquies i confraries i sermonaris en català, castellà i llatí. Dirigí el “Butlletí de Predicació Sagrada” i col·laborà en periòdics manresans sobre temes d’història local.
(Albaida, Vall d’Albaida, vers 1490 – Barcelona, 13 gener 1553)
Eclesiàstic i jurista.
Com a bisbe de Vic (1511-53), tingué un pontificat llarg i molt actiu: lluità contra el bandolerisme, féu recopilar un ritual per a l’administració dels sagraments i imprimí un missal i breviari, i visità sovint les parròquies.
Participà en les corts i en els concilis del seu temps i fou diputat de la generalitat de Catalunya i es convertí durant uns mesos (1552-53) en el 62è. president de la Generalitat, i a la seva mort, fou nomenat president el seu nebot, Miquel de Tormo (1553-54).
Morí a Barcelona, on residia temporalment, i fou enterrat a la catedral de Vic.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1664 – Viena, Àustria, 23 novembre 1738)
Eclesiàstic i jurisconsult. Actuà de vicari general de la diòcesi de Vic. El 1705, essent rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, fou un dels organitzadors de la revolta antiborbònica que esclatà a la comarca d’Osona.
El 1706 Carles d’Àustria el nomenà canceller de la nova audiència de Barcelona. El 1710 fou segrestador de les temporalitats de l’arquebisbe de Tarragona.
Caiguda Barcelona (1714), fou desterrat pel decret de Berwick, i s’instal·là a Roma, on reunia sovint tot d’eclesiàstics catalans exiliats.
Ocupà una plaça al Consell de Santa Clara, de Nàpols. El 1731 esdevingué comissari general del tribunal de croada que existia a Sicília, aleshores territori imperial.
(Illes Balears, segle XVI – juliol 1578)
Prelat. El 1578 era nomenat bisbe de Lleida, succeint a Antoni Agustín.
Prengué possessió per poders el mes de maig i morí pel juliol del mateix any, sense haver arribat a governar la diòcesi. Fou succeït per Carles Domènec.
(Catalunya, segle IX – 887)
Bisbe de Girona (870-887). La seva activitat política i religiosa fou intensa.
Amb Frodoí de Barcelona, es posà al costat de Carles el Calb en l’afer de Bernat de Gòtia; un cop destituït aquest, els dos bisbes influïren el nou rei Lluís II a favor de l’atribució dels comtats de Barcelona i Girona a Guifré el Pelós, que ja era comte d’Urgell-Cerdanya.
En aquell concili de Troyes (878), tan important per a Catalunya, que presidia el papa Joan VIII, es decretaren també uns afegits jurídics a la llei visigòtica. Teuter hi obtingué un privilegi reial per a la seva església. El 881 era a la vall del Roine per a recaptar-ne un altre del rei Carloman; i encara n’obtingué un tercer de Carles el Gros, essent a París, el 886.
Teuter actuava en un judici del 881 a l’Empordà al costat dels comtes Sunyer i Delà. El plet més conegut que hagué de resoldre fou el de les cel·les monàstiques de Peralada, que es discutien els monjos de Sant Policarp de Rasès i els de Banyoles, començat el 870 amb un precepte subreptici del rei Odó aconseguit pels primers, però que Lluís II retornà a Banyoles; Teuter els en féu justícia definitiva el 879.
Malalt des del 885, morí cap al 887, en què consta ja el seu successor Servusdei a la seu gironina.
(Catalunya, segle IX – segle X)
Bisbe de Barcelona. Nomenat almenys des del 904, any en què consagrà l’església de Sant Esteve de Parets. Dos anys després, segons sembla, reuní un concili a la seva diòcesi.
Figurà com a assistent a la consagració del bisbe Guiu o Gigó de Girona (906) i al concili de Fontcuberta (911).
Ha estat creença estesa que la seva governació s’estengué encara per un període de vint o vint-i-cinc anys.
(Verdú, Urgell, 29 setembre 1538 – Barcelona, 10 juliol 1603)
Eclesiàstic i alt funcionari reial. Arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya durant el regnat de Felip III. Va substituir en el virregnat el duc de Feria.
Arribat al poder (1602-03), va afrontar la qüestió dels pedrenyals prohibint-ne la fabricació com a base per extirpar el bandolerisme.
Cal esmentar-ne les obres Arxiepiscopologi de Tarragona i Constitucions provincials Tarraconenses (1593).
(Catalunya ?, vers 750 – França, 821)
Prelat i humanista. Carlemany li atorgà de primer l’abadia de Fleury, i més tard l’arquebisbat d’Orleans.
Com a legat reial féu un viatge a Occitània i al Rosselló, i reflectí les seves impressions en el poema Paraenesis ad Judices que, juntament amb els seus Carmina, té una gran importància històrica. Afavorí la creació d’escoles parroquials i l’escriptura de manuscrits bíblics.
Escriví diversos tractats teològics, entre ells el De Spiritu Sancto. El seu himne Gloria, laus et honor forma part de la litúrgia del diumenge de Rams.
(Tavertet, Osona, segle XII – Sant Pere de Casserres, Osona, 1233)
Eclesiàstic. Canonge de Vic des del 1181 i bisbe del 1195 al 1233. Fou un dels principals consellers del rei Pere I el Catòlic. Intervingué en tots els afers importants del seu temps, i fou ambaixador a Roma davant el papa.
Home enèrgic i violent, s’oposà a la casa de Montcada, que tenia la senyoria de part de la ciutat de Vic. Fou denunciat per violències per uns canonges, i hagué de sotmetre’s, a Roma, a un judici (1232), que acabà amb la seva renúncia (1233).
Es retirà al monestir de Sant Pere de Casserres.
Dades dels Països Catalans 