(Illes Balears, segle XVI – juliol 1578)
Prelat. El 1578 era nomenat bisbe de Lleida, succeint a Antoni Agustín.
Prengué possessió per poders el mes de maig i morí pel juliol del mateix any, sense haver arribat a governar la diòcesi. Fou succeït per Carles Domènec.
(Catalunya, segle IX – 887)
Bisbe de Girona (870-887). La seva activitat política i religiosa fou intensa.
Amb Frodoí de Barcelona, es posà al costat de Carles el Calb en l’afer de Bernat de Gòtia; un cop destituït aquest, els dos bisbes influïren el nou rei Lluís II a favor de l’atribució dels comtats de Barcelona i Girona a Guifré el Pelós, que ja era comte d’Urgell-Cerdanya.
En aquell concili de Troyes (878), tan important per a Catalunya, que presidia el papa Joan VIII, es decretaren també uns afegits jurídics a la llei visigòtica. Teuter hi obtingué un privilegi reial per a la seva església. El 881 era a la vall del Roine per a recaptar-ne un altre del rei Carloman; i encara n’obtingué un tercer de Carles el Gros, essent a París, el 886.
Teuter actuava en un judici del 881 a l’Empordà al costat dels comtes Sunyer i Delà. El plet més conegut que hagué de resoldre fou el de les cel·les monàstiques de Peralada, que es discutien els monjos de Sant Policarp de Rasès i els de Banyoles, començat el 870 amb un precepte subreptici del rei Odó aconseguit pels primers, però que Lluís II retornà a Banyoles; Teuter els en féu justícia definitiva el 879.
Malalt des del 885, morí cap al 887, en què consta ja el seu successor Servusdei a la seu gironina.
(Catalunya, segle IX – segle X)
Bisbe de Barcelona. Nomenat almenys des del 904, any en què consagrà l’església de Sant Esteve de Parets. Dos anys després, segons sembla, reuní un concili a la seva diòcesi.
Figurà com a assistent a la consagració del bisbe Guiu o Gigó de Girona (906) i al concili de Fontcuberta (911).
Ha estat creença estesa que la seva governació s’estengué encara per un període de vint o vint-i-cinc anys.
(Verdú, Urgell, 29 setembre 1538 – Barcelona, 10 juliol 1603)
Eclesiàstic i alt funcionari reial. Arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya durant el regnat de Felip III. Va substituir en el virregnat el duc de Feria.
Arribat al poder (1602-03), va afrontar la qüestió dels pedrenyals prohibint-ne la fabricació com a base per extirpar el bandolerisme.
Cal esmentar-ne les obres Arxiepiscopologi de Tarragona i Constitucions provincials Tarraconenses (1593).
(Catalunya ?, vers 750 – França, 821)
Prelat i humanista. Carlemany li atorgà de primer l’abadia de Fleury, i més tard l’arquebisbat d’Orleans.
Com a legat reial féu un viatge a Occitània i al Rosselló, i reflectí les seves impressions en el poema Paraenesis ad Judices que, juntament amb els seus Carmina, té una gran importància històrica. Afavorí la creació d’escoles parroquials i l’escriptura de manuscrits bíblics.
Escriví diversos tractats teològics, entre ells el De Spiritu Sancto. El seu himne Gloria, laus et honor forma part de la litúrgia del diumenge de Rams.
(Tavertet, Osona, segle XII – Sant Pere de Casserres, Osona, 1233)
Eclesiàstic. Canonge de Vic des del 1181 i bisbe del 1195 al 1233. Fou un dels principals consellers del rei Pere I el Catòlic. Intervingué en tots els afers importants del seu temps, i fou ambaixador a Roma davant el papa.
Home enèrgic i violent, s’oposà a la casa de Montcada, que tenia la senyoria de part de la ciutat de Vic. Fou denunciat per violències per uns canonges, i hagué de sotmetre’s, a Roma, a un judici (1232), que acabà amb la seva renúncia (1233).
Es retirà al monestir de Sant Pere de Casserres.
(Barcelona, vers 1646 – Girona, 24 març 1721)
Eclesiàstic. Canceller del Principat des del 1689. President de la sala primera de l’Audiència de Barcelona durant els primers anys del regnat de Felip V i bisbe de Girona des del 1700.
Li fou atribuït un text que censurava les Corts de 1701-02, quan Girona es proclamà fidel a Carles d’Àustria, s’anà a Perpinyà. Tornà a la seva diòcesi el 1711, quan Girona restà en poder dels borbònics.
El 1721 Felip V el nomenà arquebisbe de Tarragona, però morí abans de poder prendre’n possessió.
(Barcelona, 17 maig 1670 – Girona, 16 gener 1726)
Eclesiàstic i historiador. Fill de Francesc de Taverner i de Rubí, i germà d’Oleguer. Canonge i tresorer de la seu de Barcelona.
Partidari dels borbons, durant la guerra de Successió hagué d’exiliar-se a França. El 1721 Felip V el nomenà bisbe de Solsona; abans, però, de prendre’n possessió, passà directament a la diòcesi de Girona.
Són importants les seves recerques en arxius, com també el seu descobriment del text del concili gironí del 1068.
Va escriure, entre altres obres, Compendi històric dels antics monestirs i esglésies dels comtats de Rosselló, Empúries i Peralada, Arbre genealògic dels vescomtes de Rosselló, Peralada i Empúries, Tractat dels vescomtes del Rosselló, Història dels comtes d’Empúries i Peralada i Disertacions històriques dels comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Canonge de Barcelona i addicte de Felip V.
El 1702 fou posat com a jutge de contravencions, en absència del titular, amb l’excusa que era el membre més antic del Braç Eclesiàstic. El 1704 era jutge delegat del breu. Fou obrer del monestir de Sant Cugat del Vallès fins al 1707, any en que passà al camp borbònic.
Fou restablert en el seu càrrec el 1714, en triomfar Felip V. El 1719 fou nomenat abat del monestir de Breda.
(Canet de Mar, Maresme, 18 octubre 1884 – Vilassar de Mar, Maresme, 7 maig 1957)
Eclesiàstic i historiador liturgista. Germà de Joan.
Col·laborà en la redacció de “Vida Cristiana” i del “Full Dominical” de la diòcesi de Barcelona, del 1907 al 1931. Col·laborà a “La Veu de Catalunya” i a la Fundació Sant Damas.
Entre els seus llibres destaquen L’art de la litúrgia (1913), Missalet (1913), Missal romà (2 volums, 1926-27) i diversos estudis sobre Llull.
Dades dels Països Catalans 