(País Valencià, 8 gener 1985 – 31 desembre 1993)
(CDGV) Institució, amb seu al teatre Rialto. Creada pel Departament de Cultura de la Generalitat Valenciana.
La seva funció és la recuperació del teatre autòcton, així com fomentar els coneixements dels grans textos del teatre universal i promoure la nova dramatúrgia valenciana.
Degut a tensions entre l’entitat i el govern valencià, el 1993 fou substituït pel nou organisme de Teatres de la Generalitat Valenciana.
(València, 4 novembre 1569 – Madrid, 28 juliol 1631)
Dramaturg i poeta en castellà. D’ascendència noble, menà una vida atzarosa i inquieta entre València, Nàpols i Madrid. Des del 1592, assistí, amb el nom de Secreto, a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà amb 25 poesies i 4 discursos.
Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola (1600) i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort (1602). Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja-Centelles (1601-07) i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano (1607-09).
El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a València l’Acadèmia dels Muntanyesos dels Parnàs, de la qual fou president. A partir del 1619, s’instal·là definitivament a Madrid sota la protecció del comte-duc d’Olivares.
Fou el capdavanter de l’escola dramàtica valenciana en llengua castellana, d’arrels classicistes, la qual s’incorporà plenament, gràcies a ell, a les noves fórmules de Lope de Vega, de qui fou defensor i amic.
La seva obra es basa en temes històrics i costumistes: Las mocedades del Cid (1618), inspirada en diversos romanços i base de Le Cid de Corneille; Las hazañas del Cid, El conde de Irlos, El conde Alarcos, La justicia en la piedad, Pagar en propia moneda, El narciso en su opinión, Los amores de Dido y Eneas, Don Quijote de la Mancha, La fuerza de la sangre.
(Catalunya Nord, segle XVIII – Sant Miquel de Cuixà ?, Conflent, 1759)
Dramaturg. Monjo de Sant Miquel de Cuixà des del 1723, i prior claustral des del 1755; a la mort de l’abat Salvador de Copons regí aquest monestir durant dos anys (1757-59).
És autor del drama sacre i al·legòric Tragèdia fructuosa de l’il·lustríssim màrtir sant Fructuós.
(Illes Balears, segle XIX)
Dramaturg. Entre el 1860 i el 1864 escrivia peces curtes en vers per a ésser representades al cafè cantant anomenat del Racó de Plaça, de Palma de Mallorca, els manuscrits de les quals es conserven a la Miscel·lània Pasqual.
Ultra El metge per força (1861), comèdia molieresca en dos actes, és autor de diversos entremesos de tipus tradicional (Los locos lo dissabte de Nadal, 1860; Dos marits de bona pasta, 1862; En Bernat gelós, El jai Bonís, Lo que poren ses dones) i de dues peces dividides en parts: El dimoni coix encantat (primera part 1861; dues segones parts entre el 1861 i el 1864), i l’Entremès del pastor i el be (1860; segona part, titulada Entremès d’en Pere Antoni casat, 1861).
(Illes Balears, segle XVII)
Dramaturg. Publicà a Palma de Mallorca una Comèdia de la general conquista de Mallorca (1683).
Aquesta constitueix una de les mostres no gaire nombroses de teatre profà català durant el període decadent; és representà sovint i fou imitada per Miquel Bover i Ramonell.
(València, 1864 – 1897)
Poeta, dramaturg i periodista. Escriví en diaris de l’època, com “La Correspondencia de Valencia”, i fundà “La Correspondencia Alicantina”.
La seva obra poètica, dispersa, fou premiada diverses vegades als Jocs Florals de València.
Conreà també el teatre de tipus costumista: El que menja de baldraga, El dengue, etc.
(València, 28 juny 1828 – 9 gener 1893)
Autor dramàtic. Considerat el fundador de la comèdia valenciana de costums.
Escriví comèdies (Al sa i al pla, 1862; Eixarop de llarga vida, 1862; La capa no sempre tapa, 1876; Hostes vindran…, 1886) i “joquines” en un acte (Misèria i companyia, 1872; Les beceroles de l’amor, 1874; Acertar errant, 1883).
En col·laboració amb E. Escalante estrenà Fugint de les bombes.
(Vilallonga de la Salanca, Rosselló, 1947 – )
Dramaturg en francès. Adscrit al Nouveau Théâtre de Bourgogne (Centre Dramàtic de Dijon).
És autor, entre d’altres, de Ruptures (1981), Vie et mort de P. Paolo Pasolini (1984), Croisades (1988), Iphigenie ou la péche des Dieux (1991), Medee Black (1992) i Les deus terres d’Akhenaton (1994).
La versió catalana de Croades rebé el premi Adrià Gual (1994) pel muntatge d’Antonio Simón Rodríguez, estrenat el 1996.
Veure> Andreu Rei d’Artieda (dramaturg i poeta valencià, 1549-1613).
(Maó, Menorca, 24 novembre 1786 – 15 octubre 1859)
Dramaturg, poeta i erudit. Traductor al català del teatre neoclàssic i pre-romànic francès i italià, amb obres de Molière, Beaumarchais, Metastasio i Goldoni, versions que resten inèdites.
L’any 1818 va publicar la versió catalana en vers de l’Alfonsiada o Conquista de Menorca per el rey don Alonso III d’Aragón en 1287, poema en tres cants escrit originàriament en castellà per Joan Ramis. Autor d’un Diccionario… de voces sagradas, técnicas, históricas, mitológicas, etc, el primer volum del qual fou publicat l’any 1826 i els altres nou resten manuscrits a l’Academia de la Historia.
Fou un exponent del moviment cultural menorquí a l’època d’ocupació anglesa.
Dades dels Països Catalans 