(Barcelona, 14 agost 1917 – 3 abril 2001)
Dissenyador i interiorista. S’especialitzà en disseny industrial i fou confundador de l’ADI/FAD i membre del FAD.
El 1964 fou nomenat professor de l’Escola Massana.
És autor d’Introducció al disseny industrial (1963) i, dins el camp de la filologia, d’un Diccionari de sinònims, en col·laboració amb E. Vallès, un Diccionari de sinònims i antònims (1972) i un Vocabulari de barbarismes (1982).
(Barcelona, 1945 – )
(Pere Torrent) Dissenyador gràfic i il·lustrador. S’inicià en el camp editorial el 1965 i després de residir cinc anys a París (1970-75), començà a conrear la il·lustració.
Novament establert a Barcelona, ha treballat en diverses publicacions i ha realitzat cartells, logotips i d’altres treballs publicitaris.
Destaca pel seu domini de les arts gràfiques i la seva modernitat i versatilitat, emprant un llenguatge esquematitzat que presenta certs punts de contacte amb el de les avantguardes russes.
Ha obtingut nombrosos premis i s’ha dedicat també a la docència.
(Badalona, Barcelonès, 1930 – Barcelona, 2005)
Dissenyador gràfic. Estudià dibuix i estètica industrial. Col·laborà amb diverses agències de publicitat de Barcelona.
Féu una estada al Conseil de Publicité Ralph M. Chavannes a Lausana (1960-62). En retornar obrí estudi propi. Guanyà un Delta de plata ADI/FAD.
Professor de grafisme a l’Escola Massana (1964); membre fundador de Grafistes Agrupació FAD.
El seu treball manifesta una clara influència racionalista, quasi matemàtica, enriquida per dibuixos i textures de fantasiosa concepció.
(Barcelona, 18 juliol 1916 – 3 agost 1992)
Dissenyador de jardins i botànic. Començà a estudiar jardineria l’any 1933 i formà part de la primera promoció de la recentment creada Escola de Jardineria de l’Ajuntament de Barcelona.
El 1950 assumí el càrrec de tècnic botànic del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona i des del 1970 fou subdirector i cap d’estudis de l’Escola de Jardineria.
Col·laborà en la realització dels jardins que s’edificaren a Barcelona durant la segona meitat del segle XX. Fou també conservador del Jardí d’Aclimatació Pinya de Rosa de Blanes i dels Jardins S’Avall de Mallorca. Destacà, també, en el camp de la nomenclatura botànica.
Entre les seves principals publicacions cal destacar Las plantas de jardín cultivadas en España (1970) i Árboles de Jardín (1972).
Gran coneixedor de les cactàcies i les suculentes, fou membre fundador de l’Organització Internacional per a l’Estudi de les Plantes Suculentes (IOS).
En honor seu s’ha anomenat l’espècie Opuntia panellana i la varietat de rosa rosa Pañella.
(Barcelona, 19 abril 1924 – Premià de Mar, Maresme, 29 octubre 2007)
Pintor i dissenyador. Format a Belles Arts, guanyà una beca de viatge Amigó-Cuyas. En tornar exposà a la sala Argos.
Formà part del grup Betepocs i guanyà la medalla de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1956).
Estudià pintura mural a Itàlia, i, de nou a Catalunya, féu diversos frescs a Barcelona (Montbau) i els del Cambril de la Mare de Déu de Núria, entre altres.
Ha fet vitralls a Apure (Veneçuela), Miami (EUA), Puerto Rico i, diversos, a Catalunya.
És autor de la insòlita decoració de la façana de l’edifici blau de la plaça de Lesseps, a Barcelona (1972-73).
Professor a l’escola d’Arts Aplicades de Barcelona des del 1958 i membre de l’equip fundador de “Cavall Fort”.
També ha conreat la il·lustració.
(Palamós, Baix Empordà, 21 desembre 1920 – 24 maig 2005)
Grafista. Estudià a l’Escola Complementària d’Arts i Oficis de Sant Martí (Barcelona). Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana.
Considerat un dels pioners del disseny gràfic a l’estat, va treballar en campanyes per a grans firmes comercials i institucionals.
Fou un important promotor de la Costa Brava i de la creació de la seva marca.
Entre 1960 i 1980 rebé diversos premis pels seus treballs, els quals han estat recollits per prestigioses revistes nacionals i internacionals, i part de les seves obres gràfiques formen part de les col·leccions del Museu del Disseny de Barcelona.
(Barcelona, 24 maig 1850 – 13 abril 1926)
Pintor, projectista i director artístic. Fill de Josep Monserdà i Roger i germà de Dolors. Estudià a Llotja.
Es lliurà a les tasques de l’ornamentació i la decoració, optant per la barreja estilística de medievalisme i orientalisme, alternada amb el neogòtic que propugnaren Elies Rogent i Ll. Domènech i Montaner, i amb l’aire pre-modernista del moblista Francesc Vidal i de l’arquitecte Josep Vilaseca.
Fou molts anys director artístic a la vidrieria d’Eudald Ramon Amigó, i es distingí en la pintura religiosa. Guanyà el concurs per a la decoració del Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, obra que dirigí el 1925.
Com a decorador, col·laboraren amb ell pintors i escenògrafs de renom. Exercí llargament la pedagogia artística i la il·lustració de llibres.
(Barcelona, 7 febrer 1931 – Bilbao, País Basc, 13 agost 2024)
Dissenyador industrial i interiorista. Fill de Josep Maria Milà i Camps i germà d’Alfons. Format a l’ETSAB i com a autodidacte.
A més de la seva tasca professional, guardonada en diferents ocasions amb els Deltes d’ADI-FAD, el Premi de la Crítica i d’altres estatals, ha estat professor a les escoles de disseny Elisava i Eina.
Ha estat vocal, tresorer i president d’ADI-FAD.
Ha dissenyat un ampli repertori d’objectes i mobles.
(Barcelona, 1924 – 26 maig 2009)
Arquitecte i interiorista. Titulat a Barcelona (1952). Fill de Josep Maria Milà i Camps i germà de Miquel.
Des del 1979 fou professor a l’ETSAB, posseïdor de nombrosos premis (FAD els anys 1959, 1971 i 1974), treballà associat amb F. Correa, amb el qual, entre moltes altres obres, ha realitzat el remodelatge de la plaça Reial (1985), la nova seu de la Diputació de Barcelona (1985-87) i un dels projectes guanyadors de l’Anell Olímpic de Montjuïc (1984).
En interiorisme ha exercit un indiscutible mestratge a Catalunya, amb l’aportació d’una extraordinària concepció de l’espai interior com a element primordial.
(Aquisgrà, Alemanya, 27 març 1886 – Chicago, EUA, 17 agost 1969)
Arquitecte. Nacionalitzat nord-americà, fou una de les figures més importants de l’art del segle XX.
Del 1929 data una de les seves obres mestres, el pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona, estructura de muntants lleugers d’acer cromat que sostenia una planxa de formigó i que constituí un exemple de perfecta modulació de l’espai.
Al seu interior, sòbriament moblat pel mateix Mies, figurava l’anomenada cadira Barcelona, un dels seus dissenys més cèlebres.
Dades dels Països Catalans 