Moblista i decorador. Anà a París a dirigir l’exhibició de les mostres d’estotgeria del seu pare a l’Exposició Universal del 1867, on tingué ocasió de relacionar-se amb d’altres joves, d’estudiar a l’escola d’arts decoratives i de viatjar repetidament per Europa.
El 1878 s’establí de marxant d’art amb signe de refinament. Inaugurà un extens edifici fet exprés, obra de Vilaseca (1883), que era un insòlit complex politècnic; hom hi treballà intensament en la realització de mobiliari de qualitat i els seus complements de cristalleria, de metal·listeria i de foneria, per a les quals coses comptava amb especialistes com Rigalt i Masriera, i a l’estudi comptava amb Joan González, Gaspar Homar i Santiago Marco.
Tingué per clientela l’alta burgesia i les corporacions oficials, i realitzà els mobles dissenyats per Gaudí per al palau Güell.
Exercí influència en la societat del seu temps, i practicà el mecenatge amb joves de talent, com Pau Casals, J. Albéniz o C.G. Vidiella.
Simó Gómez, en dur la seva imatge a la tela, realitzà potser el millor dels retrats en la pintura catalana del temps.
Naturalista de formació, en la seva obra, d’escenes íntimes i paisatges, realitzada amb tècnica perfecta i un acoloriment suau, cerca un simbolisme transcendent, inspirat en Puvis de Chavannes. A més de la vida camperola, el van atraure els temes religiosos moralitzadors.
De la seva obra destaquen els quadres El senyor rector, Marta i Maria, Lectura (1891), El retorn de l’hort (1896), Montserrat (1923), els plafons del baldaquí de l’església del monestir de Ripoll, decoració de la cúpula del cambril de Montserrat, dos grans quadres per a l’oratori de Sant Felip Neri i dos plafons per a l’església del Pi, de Barcelona.
(Bunyola, Mallorca, 11 setembre 1870 – Barcelona, 5 gener 1953)
Moblista i decorador. Es formà a Barcelona amb l’ebenista Francesc Vidal, i s’establí com a moblista el 1893. Els seus mobles, al principi d’inspiració goticista, ocuparen després un lloc molt important en la decoració modernista, estil que conreà fins el 1918. Moltes cases barcelonines foren decorades per ell (casa Lleó-Morera, 1904).
Una bona part de l’elegància de les seves marqueteries es deu a la constant col·laboració amb el dibuixant Josep Pey. Des del 1918 es dedicà a la producció convencional. Sobresortí també com a mosaïcista. A ell és deuen un bon nombre i varietat de llums de metall. Participà en exposicions a Londres, Madrid, Barcelona, Saragossa i París i fou membre del jurat de l’Exposició Internacional de Venècia (1908).
Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.
En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.
El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.
La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.
Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.
Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).
El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.
Dades dels Països Catalans 