(França ?, segle X – Barcelona ?, segle X)
(o Aimilda) Comtessa de Barcelona.
Primera muller de Sunyer I, amb qui es casà entre el 898 i el 917 i de qui no tingué fills.
Possiblement tenia relació de parentiu amb dues homònimes, mullers, respectivament, dels comtes Bertran de Gavaldà i Rotbald de Provença-Arle.
(Foix, França, segle XII – Urgell, 15 febrer 1209)
Filla de Roger III de Foix. Fou la muller d’Ermengol VII d’Urgell.
Fou mare d’Ermengol VIII, comte, de Marquesa, que es casà amb Ponç III de Cabrera, i de Miracle.
El 1163 fundà, amb el seu marit, el monestir de Ponts i el 1166 el monestir premonstratès de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, on seria enterrada.
Al testament del 1177, el seu marit la deixava marmessora, i ho fou efectivament a la mort d’Ermengol, el 1184. L’any 1191 signava unes donacions fetes pel fill Ermengol VIII i la nora Elvira de Subirats al monestir de Poblet.
Mori després del seu fill Ermengol VIII.
(Saragossa, 23 juny 1807 – Tortosa, Baix Ebre, 1888)
Es destacà en l’organització de la defensa de Gandesa durant els repetits atacs que sofrí, per part de Cabrera i d’altres caps carlins, durant la Primera Guerra Carlina, i participà en diverses accions dels liberals al camp enemic, fets que li valgueren una gran popularitat.
(Catalunya, segle XV)
Senyora de Castellfollit. El 1462, essent vídua, fou amenaçada per Verntallat i els seus remences.
Per aquesta raó escriví a la Generalitat contant altres malifetes dels rebels i demanant socors, tot incloent una lletra comminatòria rebuda del mateix Verntallat. La Generalitat li contestà, poc després, anunciant la sortida imminent de Barcelona de l’exèrcit del comte Hug Roger III de Pallars, que es disposava a acabar amb els desordres.
(Barcelona, 1687 – 1757)
Dama. Era cunyada de Josep Antoni de Mata.
En establir-se el setge de Barcelona, pel juliol de 1713, s’instal·là al poble proper d’Alella (Maresme), on es féu passar per una de les aristòcrates fugides dels perills de la lluita. Buscà el tracte amb els oficials borbònics, però en realitat fou una agent del servei secret català que dirigia Salvador Lleonard.
El seu èxit més important fou obtingut pel gener de 1714, el mateix dia en que el petit regiment d’Ermengol Amill pensava ocupar per sorpresa Mataró, desguarnida momentàniament pels filipistes, Marianna aconseguí d’un coronel borbònic l’ordre secreta segons la qual anava cap a Mataró un fort regiment, seguidament passà l’informe a Lleonard que arribà amb el temps just per poder avisar a Amill i suspendre l’operació, la qual hauria resultat desastrosa.
Veure> Constança de Montcada i d’Abarca (comtessa d’Urgell, segle XIII).
(Catalunya, segle XII – 1228)
Filla il·legítima de Pere I el Catòlic, que la dotà amb la baronia d’Aitona i la prometé el 1212 amb Guillem Ramon de Montcada, cinquè senescal.
El dot de Constança formà el patrimoni bàsic de les branques de Montcada originades pel seu matrimoni, el qual se celebrà el 1222.
El matrimoni tingué tres fills: Pere de Montcada, el sisè senescal, Ramon de Montcada, setè senescal, i Guillem de Montcada, bisbe de Lleida.
(Castella, segle XI – Urgell, després 1064)
Comtessa d’Urgell. Dita també Belasquita o Velasquita. Era muller del comte Ermengol II d’Urgell.
Ja vídua d’aquest i essent menor el seu fill Ermengol III, vengué la provisió del bisbat urgellenc per 100.000 sous, a l’arquebisbe de Narbona, Guifré de Cerdanya, que comprà el privilegi per posar de bisbe d’Urgell el seu germà Guillem de Cerdanya.
(Catalunya, segle XVI – Aragó, segle XVI)
Filla de Berenguer Arnau (VI) de Cervelló i germana de Berenguer Arnau (VII) i Felip (I), els quals moriren sense successió i l’herència passà a ella.
Fou marquesa de la Pobla de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d’Alfajarín.
Pel matrimoni de la filla d’aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada, marquès d’Aitona, l’herència Cervelló passà als Montcada.
(Catalunya, segle XVI)
Escriptora. Dama de la cort de Germana de Foix.
Molt estimada i elogiada pel duc d’Alba, Fernando de Toledo. Mantingué correspondència literària, en llatí, amb humanistes com Lucio Marineo Siculo.
Li és atribuïda l’obra De saracenorum apud Hispaniam damnis.
Dades dels Països Catalans 