Arxiu d'etiquetes: comtat Besalú

Oliba -comte i bisbe, v971/1046-

(Besalú ?, Garrotxa, vers 971 – Cuixà, Conflent, 30 octubre 1046)

Noble i eclesiàstic. Comte de Besalú-Vallespir (988-vers 993) i de Cerdanya-Conflent-Berguedà (988-1002), abat de Ripoll i de Cuixà (1008-46) i bisbe de Vic (1018-46). Fill del comte Oliba Cabreta i de la comtessa Ermengarda de Cerdanya.

A la seva infantesa conegué l’oncle Miró II Bonfill (mort 984), personatge que influiria decisivament en el seu pensament religiós, polític i fins i tot literari. De la seva activitat com a comte, governant conjuntament amb els seus germans Bernat I Tallaferro (fins vers 993) i Guifre II de Cerdanya (fins al 1002), no se’n conserven testimonis documentals.

Cap al 1002 renuncià al govern dels comtats i es féu monjo a Ripoll. En aquest cenobi, fins i tot un cop constituït abat, Oliba portà una vida retirada dels afers públics, alterada només per dos viatges a Roma (1011 i 1016). En el primer viatge, fet en companyia dels seus germans, obtingué del papa dues butlles que detallaven les propietats dels monestirs de Ripoll i de Cuixà i els atorgaven una sèrie d’exempcions. El segon, que realitzà acompanyat del seu germà Bernat Tallaferro i del fill d’aquest, Guillem, tenia per objecte d’endegar el monestir de Sant Joan de les Abadesses i erigir un nou bisbat que reunís en diòcesi única tot el conjunt del patrimoni comtal de Besalú i Cerdanya.

Elegit bisbe de Vic (1018), possiblement per desig de la comtessa Ermessenda de Barcelona, fou aleshores quan va emprendre la seva activitat pública més ben coneguda. Valent-se de mitjans jurídics (apel·lacions a la Cort comtal, judicis) i religiosos (sancions, decrets), lluità contra les usurpacions dels béns monàstics de Ripoll i de Cuixà i de la seva seu de Vic.

Es preocupà de la repoblació i guarda de la Segarra i part d’Anoia, comarques del seu bisbat i zones de contacte amb la frontera sarraïna. Tous, Montbui, Calaf, Clariana i Queralt foren castells repoblats i endegats sota la seva tutela.

També va ésser un gran constructor; inicià la repoblació i la restauració de l’església i la ciutat de Manresa, poc abans destruïda pels sarraïns, renovà la basílica de Ripoll (1032), reformà la de Cuixà (1035) i construí la nova església catedral de Vic (1038).

El seu esperit pacificador es va fer patent en les nombroses intervencions per arranjar conflictes entre les autoritats civils i les eclesiàstiques del país, però la seva gran aportació a la causa de l’ordre i de la pau fou la creació de la coneguda institució de pau i treva de Déu (vers 1021), que va implantar a la seva diòcesi de Vic l’any 1033.

Com a literat, les seves obres principals són l’Encíclica mortuòria, en recordança del seu germà Bernat Tallaferro (mort 1020), en la qual parodia versos de Virgili, i el famós poemet In laudem monasterii Rivipullensis, inspirat en escrits del seu oncle Miró II Bonfill.

Miró II de Cerdanya

(Catalunya, vers 878 – octubre 927)

(dit el Jove)  Comte de Cerdanya–Berga–Conflent (897-927) i de Besalú (Miró I) (913-927). Fill de Guifré el Pilós i de Guinedilda.

El primer nucli de comtats l’heretà del seu pare Guifré, i el de Besalú, del seu oncle Radulf.

Prosseguí, sense gaire empenta, l’obra repobladora del seu pare al baix Berguedà, i en tal sentit féu consagrar el 907 les esglésies de Sant Pau de Casserres, Santa Maria d’Avià i Puig-reig, que aquell havia fet construir.

Destruí la petita església del monestir de Ripoll, edificada pel seu pare, i en féu construir una de més gran, però morí abans d’acabar-la.

Deixà nombrosa descendència: de la seva muller legítima, Ava (probablement de Ribagorça), tingué Sunifred, Guifré, Oliba Cabreta, Miró Bonfill i Fredeburga, i de l’amistançada Virgília (filla del comte d’Empúries Delà), un fill i quatre filles.

Els fills legítims el succeïren en el govern dels comtats sota la regència de la vídua Ava.

Fou el tronc de la casa de Cerdanya.

Miró II de Besalú

(Catalunya, abans 928 – Girona, 22 gener 984)

(dit Bonfill)  Comte de Besalú (965-984) i bisbe de Girona (971-874). Quart fill legítim de Miró II el Jove. Fou destinat de jove a la vida eclesiàstica, començada essent levita (documentat el 941).

A causa d’una sèrie de circumstàncies casuals -mort del germà Guifré II, comte de Besalú (957), a mans d’uns vassalls revoltats, i mort natural (965) del germà gran Sunifred II, esdevingué senyor de tots els estats patrimonials (Cerdanya, Berga, Conflent, Besalú), es convertí en comte de Besalú, mentre l’altre germà, Oliba Cabreta, heretà la Cerdanya amb els seus annexos (Berga, Conflent).

L’any 961 fou elegit bisbe de Girona; a Catalunya, aquest és l’únic cas d’acumulació en una sola persona de les dignitats de bisbe i de comte.

Amb Oliba Cabreta acabà la construcció de la basílica de Cuixà, que ell va consagrar (974). Fundà els monestirs de Serrateix i de Sant Pere de Besalú i consagrà la nova església del monestir de Ripoll (977). Estigué a Roma els anys 979 i 983.

Amb ell la casa cerdana inicià una política religiosa tendent a acaparar les principals seus episcopals del país.

Home d’extraordinària cultura, els seus escrits sorprenen sobretot per la gran riquesa de lèxic, abundós en mots d’origen grec.

Guillem II de Besalú

5 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1066/70)

“Trunnus” o “el Tro”  Comte de Besalú i de Ripoll (1052-66?). Fill de Guillem I i d’Adelaida de Provença. Es casà amb Estefania de Provença.

Sembla que tingué qüestions amb el bisbe de Girona. A causa, potser, del seu caràcter iracund, fou assassinat per alguns dels seus nobles, amb consentiment del seu germà Bernat II.

Potser corregnà amb el seu germà Bernat II, que fou el seu successor efectiu.

Guillem I de Besalú

9 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1052)

“el Gras”  Comte de Besalú i de Ripoll (1020-52). Fill de Bernat I Tallaferro.

Es casà amb Adelaida de Provença i foren pares de Guillem II i Bernat II de Besalú.

Tingué problemes amb el comte Berenguer Ramon I de Barcelona.

Construí el castell de Besalú l’any 1029.

Besora -llinatge-

4 Respostes

(Santa Maria de Besora, Osona, segle XIII – segle XIV)

Família de vicaris o veguers dels comtes de Besalú al castell de Besora. El primer conegut és Ermemir de Besora.

El llinatge s’extingí el segle XIV, i l’herència recaigué en els Descatllar, que foren creats marquesos de Besora.

Bernat III de Besalú

3 Respostes

(Catalunya, vers 1065 – 1111)

Darrer comte de Besalú (1085-1111). Fill de Guillem II Trunnus i d’Estefania. Fins el 1085 restà sota la tutela del seu oncle Bernat II. Del 1085 al 1097 compartí el govern amb aquest, i des del 1097 fins al 1111 regnà sol.

El 1108 es casà amb Ximena, filla de Ramon Berenguer III i néta del Cid, molt més jove que ell, i signà amb el seu sogre un conveni d’heretatge mutu en el cas de no tenir fills.

En morir sense hereu, els comtats de Besalú i de Vallespir, amb el d’Osona, que li havia portat Ximena en dot, passaren a Ramon Berenguer III.

Bernat II de Besalú

11 Respostes

(Catalunya, segle XI – 1097)

Comte de Besalú (1052-97). Era fill de Guillem I el Gras i germà de Guillem II Trunnus, amb qui corregnà des del 1052 fins al 1066, data que fou assassinat el seu germà.

Del 1066 al 1085 regnà sol, i del 1085 al 1097 corregnà amb el seu nebot Bernat III. No sembla confirmada la llegenda que el feia responsable de la mort del germà.

Es féu feudatari de la Santa Seu el 1077; acollí a Besalú el legat pontifici i els prelats expulsats de Girona pel simoníac arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya.

Restaurà, per desig del papa Gregori VII i del seu legat Hug Càndid, diversos monestirs dels seus comtats, els quals subjectà a grans abadies d’enllà del Pirineu, com és ara els de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Besalú i Banyoles a la de Sant Víctor de Marsella, política no sempre afortunada.

El succeí el seu nebot Bernat III.

Bernat I de Besalú

31 Respostes

(Catalunya Nord, vers 970 – Provença, França, 26 setembre 1020)

(dit “Tallaferro“)  Comte privatiu de Besalú (994-1020). Primogènit d’Oliba Cabreta i Ermengarda.

Inicialment governà, en condomini amb els seus germans Guifré II i Oliba, els comtats heretats del seu pare: Cerdanya, Besalú, Conflent, Vallespir i Berga. Vers el 993, però, impugnà l’indiviso i es reservà els territoris de Besalú-Vallespir, que d’ençà d’aleshores constituiren un comtat independent.

Es casà vers el 992 amb Toda, filla del duc de Gascunya, Guillem Sanç, i d’Urraca de Pamplona. Fundà el monestir de Sant Pau de Fenollet (1000).

Comandà la defensa de la frontera sud-oriental contra un atac d’Abd al-Malik (1003). Acompanyà Ramon Borrell I en l’expedició de Còrdova (1010) i prestà suport a Gausfred II de Rosselló contra Hug I d’Empúries.

Féu diversos viatges a Roma amb els seus germans, el primer potser ja el 998, després el 1011 i l’hivern de 1016-17, on obtingué la creació de l’efímer bisbat a Besalú. Gaudí d’una preeminència moral damunt els altres comtes catalans.

Morí negat al Roine durant el viatge que féu a Provença per tal de gestionar el matrimoni del seu fill Guillem I de Besalú amb Adelaida de Provença. Fou enterrat a Ripoll.

Ava -comtessa, s. X-

1 Resposta

(Catalunya, segle X – 962 ?)

Comtessa de Cerdanya i de Besalú.

En morir el seu marit, el comte Miró II el Jove (octubre 927), assolí la tutoria dels seus fills menors (Sunifred, Guifré, Oliba Cabreta i Miró) i, en llur nom, l’administració dels comtats, fins al 942. Fou àvia de l’abat Oliba.

La seva actuació ha deixat constància en moltes donacions fetes a diversos centres eclesiàstics.