(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 4 febrer 1907 – 15 octubre 1982)

Instrumentista i compositor. El seu pare havia estat fundador de l’orquestra l’Artística Llobregatana (1914), que es transformà després en cobla Llobregat i, finalment (1920), en La Principal del Llobregat. Dedicà tota la seva vida de músic a aquesta agrupació, de la qual continuà com a capdavanter el seu fill Josep, flabiolaire, i de la qual formà part, igualment, un altre fill, Jaume, tenora.

Signava les seves sardanes amb el pseudònim Javimel. Algunes de les més conegudes són: Els dansaires del Patronat, Cecília aimada, Crit de joia, Ciutat de Cornellà i altres.

(Alcalá la Real, Andalusia, 2 febrer 1817 – Figueres, Alt Empordà, 24 març 1875)

“Pep Ventura“  Músic i compositor. Conegut també com a l’avi Pep o el Pep de la Tenora. Encara no tenia un any quan la seva família es traslladà a Figueres, on uns quants anys més tard aprengué l’ofici de sastre i les primeres nocions de música amb Joan Llandric. L’any 1863 fundà la Societat Erato de Figueres. Dominava diferents instruments i s’interessà molt aviat per la cobla.

Cap al 1840 conegué a Perpinyà el constructor d’instruments A. Toron, que li encomanà el seu entusiasme per la tenora, instrument que al Rosselló formava part de la cobla. Es convertí en un virtuós de la tenora, i gràcies a ell fou introduïda a les cobles empordaneses.

Reformà aquesta agrupació instrumental, que passà de quatre instruments a dotze i en la qual tenien un paper notable la tenora i el tible. Estructurà la sardana d’una manera musical nova, li donà unes dimensions més àmplies i substituí els fragments d’òperes i sarsueles per elements catalans tradicionals.

Escriví unes dues-centes sardanes, algunes de les quals encara molt populars: Per tu ploro, El toc d’oració, El cant dels ocells, Una mirada, Totes volen hereu, A Núria, La Matinada de l’Empordà, Enyorança i Arri, Moreu!, les tres últimes per a cor. És autor també de música religiosa (un Miserere, un Tedèum, Goigs a Sant Josep) i de cançons de Nadal.

Fou el pare de Benet Ventura i Llandrich.

(Amposta, Montsià, 31 gener 1919 – 1 febrer 2014)

Saxofonista i compositor. Ha estat solista de la Banda Municipal de Barcelona i solista col·laborador de l’OCB i de l’orquestra del Teatre del Liceu. Professor de saxòfon al Conservatori de Barcelona, ha escrit cinc llibres per a l’ensenyament d’aquest instrument.

El 1978 fundà el Quartet de Saxòfons de Barcelona, per al qual escriví diverses peces (Coves de Nerja, Tres dames, Melangia, Peça de concerts) i transcriví nombroses composicions.

Ha recorregut extensament Europa i l’Orient Mitjà com a professional.

(Fornells de la Selva, Gironès, 16 març 1910 – Arenys de Mar, Maresme, 4 agost 2003)

Músic, pianista i compositor. Rebé les primeres nocions de música del seu pare. Posteriorment cursà estudis de piano amb Francesc Casellas, i finalment amb Frank Marshall (1924-28). Amb Alícia de Larrocha i Rosa Sabater, és considerat el pianista més dotat d’aquesta escola.

Durant els deu anys següents, impartí cursos avançats de piano a l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Des del 1927 residí a Mataró, ciutat on desenvolupà la seva trajectòria professional i docent. Amb el Quintet Clavé interpretà música per al cinema fins a l’arribada del sonor, i també en sales de ball i de concert.

Els anys trenta inicià una intensa activitat de concertista, centrada a Catalunya. Amb un ampli repertori, tant clàssic com romàntic i de música nacionalista, excel·lí en la interpretació de Bach, Beethoven, Schumann, Chopin i Debussy i destacà com a intèrpret de Granados, Falla i Albèniz.

Com a compositor, cal esmentar onze simfonies de les quals en destaca Los Angeles (1981), un concert per a piano i orquestra (1964), l’ambiciosa òpera Burriac (1991-97), les composicions de cambra Costa Brava (1947), Mallorca (1949) o Maresme floral (1950), Un minuto de oración (1957), moltes d’elles a partir de peces per a piano, instrument per al qual compongué, entre d’altres, Sonata evocadora (1939) i Variacions empordaneses (1951).

Compongué també reculls de cançons (Cinc cançons del cor, 1927; Punsolenques, 1949; Cinc cançons amatòries, 1964) obres corals (Col·lecció espiritual, 1945; Catalanesques, 1951; La Creu del Canigó, 1953; Poemes corals, 1978), peces inspirades en el folklore català (Ballets del Maresme, 1963; El risc del pastor, 1971), així com un gran nombre de sardanes. Escriví la música per a La Passió (1943) i pràcticament la totalitat de la dels famosos Pastorets de Mataró (1941).

És autor d’un Método español de piano (1951) i un Método Musical Escolar (1970). Fou director d’orquestres i cors i exercí la crítica musical i la docència.

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 7 abril 1895 – Barcelona, 31 maig 1962)

Músic. Es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on fou deixeble de Lluís Millet i d’Antoni Nicolau. L’any 1912 fundà el Quartet Renaixement, que actuà intensament durant una dècada.

La seva carrera com a director començà amb l’orquestra d’Estudis Simfònics i acabà amb l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la qual fou director des de la fundació. Actuà al capdavant de diferents orquestres europees i realitzà nombrosos enregistraments. Estrenà al Liceu la versió escènica de l’Atlàntida de Falla-Halffter.

De la seva producció destaquen les obres simfòniques Suite en mi major (1919), Empúries, sardana de concert (1926) i la suite La filla del marxant (1934), les obres per a cobla Les danses de Vilanova (1920), La maledicció del comte Arnau, per a tres cobles i timpans (1926), i trenta-cinc sardanes.

En el camp de la música de cambra, escriví un Quartet de corda (1914), Vistes al mar (1920) i Sis sonets, per a violí i piano (1921).

Amb text de J. Carner, compongué l’òpera còmica Giravolt de maig i deu cançons, entre les quals destaquen Canticel (1923) i Cançó incerta.

Escriví també nombroses cançons, amb textos de Tomàs Garcés, Josep M. de Sagarra i J. Salvat-Papasseit, així com de Lope de Vega, Garcilaso, Quevedo, etc.

(Vila-real, Plana Baixa, 21 novembre 1852 – Barcelona, 15 desembre 1909)

Guitarrista i compositor. Estudià guitarra a Castelló de la Plana amb el cèlebre guitarrista anomenat el Cec de la Marina, i piano a València i a Madrid, decidí dedicar-se plenament a la guitarra.

Anà a París l’any 1881, i féu concerts per tot Europa, fins que finalment s’establí a Barcelona. Creà la moderna escola guitarrista; ennoblí l’instrument i hi va descobrir recursos insospitats.

Va compondre moltes obres per a guitarra (Dansa mora, Caprici àrab, Records de l’Alhambra, Estudis de concert, etc), i va transcriure per a l’instrument de la seva especialitat nombroses obres clàssiques i modernes.