Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Valls i Gorina, Manuel

3 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 21 juliol 1920 – Barcelona, 9 setembre 1984)

Compositor i musicòleg. Membre fundador del Cercle de Falla de Barcelona.

De la seva música instrumental destaquen les Invencions (1957), per a piano i violí, Les veus del carrer (1966), per a flauta, oboè i clarinet, Estudis concertants, per a piano i orquestra (1958), i Concert (1965), per a guitarra i orquestra.

Va escriure música per a la Primera història d’Esther (1955), de Salvador Espriu, i CAL 33-33 (1967), òpera de cambra. Compongué cançons sobre textos d’A. Machado i d’Espriu, i 12 canciones sefarditas (1965), per a soprano, flauta i guitarra.

Escriví nombrosos llibres sobre temàtica musical, entre altres La música catalana contemporània (1960), La música española después de Manuel de Falla (1962), Història de la Música Catalana (1969), Aproximación a la música (1970), La música en cifras (1974), etc.

Torra i Pòrtulas, Enric

Deixa un comentari

(Fornells de la Selva, Gironès, 16 març 1910 – Arenys de Mar, Maresme, 4 agost 2003)

Músic, pianista i compositor. Rebé les primeres nocions de música del seu pare. Posteriorment cursà estudis de piano amb Francesc Casellas, i finalment amb Frank Marshall (1924-28). Amb Alícia de Larrocha i Rosa Sabater, és considerat el pianista més dotat d’aquesta escola.

Durant els deu anys següents, impartí cursos avançats de piano a l’Acadèmia Marshall de Barcelona. Des del 1927 residí a Mataró, ciutat on desenvolupà la seva trajectòria professional i docent. Amb el Quintet Clavé interpretà música per al cinema fins a l’arribada del sonor, i també en sales de ball i de concert.

Els anys trenta inicià una intensa activitat de concertista, centrada a Catalunya. Amb un ampli repertori, tant clàssic com romàntic i de música nacionalista, excel·lí en la interpretació de Bach, Beethoven, Schumann, Chopin i Debussy i destacà com a intèrpret de Granados, Falla i Albèniz.

Com a compositor, cal esmentar onze simfonies de les quals en destaca Los Angeles (1981), un concert per a piano i orquestra (1964), l’ambiciosa òpera Burriac (1991-97), les composicions de cambra Costa Brava (1947), Mallorca (1949) o Maresme floral (1950), Un minuto de oración (1957), moltes d’elles a partir de peces per a piano, instrument per al qual compongué, entre d’altres, Sonata evocadora (1939) i Variacions empordaneses (1951).

Compongué també reculls de cançons (Cinc cançons del cor, 1927; Punsolenques, 1949; Cinc cançons amatòries, 1964) obres corals (Col·lecció espiritual, 1945; Catalanesques, 1951; La Creu del Canigó, 1953; Poemes corals, 1978), peces inspirades en el folklore català (Ballets del Maresme, 1963; El risc del pastor, 1971), així com un gran nombre de sardanes. Escriví la música per a La Passió (1943) i pràcticament la totalitat de la dels famosos Pastorets de Mataró (1941).

És autor d’un Método español de piano (1951) i un Método Musical Escolar (1970). Fou director d’orquestres i cors i exercí la crítica musical i la docència.

Toldrà i Soler, Eduard

20 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 7 abril 1895 – Barcelona, 31 maig 1962)

Músic. Es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on fou deixeble de Lluís Millet i d’Antoni Nicolau. L’any 1912 fundà el Quartet Renaixement, que actuà intensament durant una dècada.

La seva carrera com a director començà amb l’orquestra d’Estudis Simfònics i acabà amb l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la qual fou director des de la fundació. Actuà al capdavant de diferents orquestres europees i realitzà nombrosos enregistraments. Estrenà al Liceu la versió escènica de l’Atlàntida de Falla-Halffter.

De la seva producció destaquen les obres simfòniques Suite en mi major (1919), Empúries, sardana de concert (1926) i la suite La filla del marxant (1934), les obres per a cobla Les danses de Vilanova (1920), La maledicció del comte Arnau, per a tres cobles i timpans (1926), i trenta-cinc sardanes.

En el camp de la música de cambra, escriví un Quartet de corda (1914), Vistes al mar (1920) i Sis sonets, per a violí i piano (1921).

Amb text de J. Carner, compongué l’òpera còmica Giravolt de maig i deu cançons, entre les quals destaquen Canticel (1923) i Cançó incerta.

Escriví també nombroses cançons, amb textos de Tomàs Garcés, Josep M. de Sagarra i J. Salvat-Papasseit, així com de Lope de Vega, Garcilaso, Quevedo, etc.

Tàrrega i Eixea, Francesc

6 Respostes

(Vila-real, Plana Baixa, 21 novembre 1852 – Barcelona, 15 desembre 1909)

Guitarrista i compositor. Estudià guitarra a Castelló de la Plana amb el cèlebre guitarrista anomenat el Cec de la Marina, i piano a València i a Madrid, decidí dedicar-se plenament a la guitarra.

Anà a París l’any 1881, i féu concerts per tot Europa, fins que finalment s’establí a Barcelona. Creà la moderna escola guitarrista; ennoblí l’instrument i hi va descobrir recursos insospitats.

Va compondre moltes obres per a guitarra (Dansa mora, Caprici àrab, Records de l’Alhambra, Estudis de concert, etc), i va transcriure per a l’instrument de la seva especialitat nombroses obres clàssiques i modernes.

Tàpies, Pere

1 Resposta

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 19 maig 1946 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 22 abril 2017)

(Joan Collell i Xirau)  Autor i intèrpret de cançons. Féu estudis de dret a Barcelona, on freqüentà ambients artístics i musicals.

Enregistrà el seu primer single el 1968 (Es progressista, La tia Maria), i entre 1969-71 publicà diversos temes amb lletres iròniques i humorístiques, com Decididament, La canço de les trompetes o Morena de la fe.

El 1971 presentà l’espectacle Del lithinés al sidral, que obtingué un notable ressò, i participà en les Sis Hores de Cançó de Canet. Des d’aleshores a combinat l’edició de discos amb la realització de programes radiofònics i de televisió.

D’entre els àlbums publicats destaquen Per a servir-vos (1974), 400 pendons (1979), Passeig del Carme (1981) i Xandalls i barretines (1982).

Taltabull i Balaguer, Cristòfor

16 Respostes

(Barcelona, 28 juliol 1888 – 1 maig 1964)

Compositor i pedagog. Deixeble d’E. Granados, de F. Pedrell i més tard, a Munic, de Marc Reger. A partir del 1912 residí a París, fins al 1940, en que tornà a Barcelona, on es dedicà a l’ensenyament.

Es conserven fragments d’una Passió, un Pròleg Simfònic per a un drama, i reduccions per a piano de música escènica. És autor de Variaciones sobre un tema de Max Reger (1908), Variaciones sobre un tema de Bach, un Preludi i una Sonatina (1910), obres totes elles per a piano.

Compongué dues cançons amb text francès i cinc Cançons Xineses (traducció catalana de Josep Carner), i nombroses composicions corals.

El seu mestratge durant més de vint anys fou decisiu per a les joves generacions de músics.

Subirachs i Vila, Rafael

1 Resposta

(Vic, Osona, 22 juliol 1948 – )

Músic, compositor i cantant. Fill de Rafael Subirachs i Ricard, va rebre una sòlida formació en música clàssica. Va ingressar a l’Escolania de Montserrat (1958-60) sota la direcció d’Ireneu Segarra.

L’any 1967 va entrar als Setze Jutges i edita el seus primers discos, Dona i Rodamón, als que seguiren Àlbum Subirachs (1968, amb poesies de Joan Salvat-Papasseit i de Josep Carner), Exeunt personae (1969, amb poesies de Gabriel Ferrater), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974, amb poesies de Miquel Martí i Pol).

L’any 1975 participa a les Sis Hores de Cançó a Canet i dos anys més tard apareix el disc Bac de Roda. El 1978 publica Si com l’infant quan aprèn de parlar (amb poemes de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March. Després enregistra Miralls (1991, amb poemes de Gabriel Ferrater i Carles Riba) i el 1995 publica Els cants d’Abelone (sobre l’obra homònima de Joan Vinyoli).

Coincidint amb el 150è aniversari de Jacint Verdaguer, estrena a Montserrat l’obra Verdaguer – Cançó de la Terra.

Enllaç web: Rafael Subirachs

Sorts i Muntades, Josep Ferran

3 Respostes

(Barcelona, 14 febrer 1778 – París, França, 10 juliol 1839)

Guitarrista i compositor. Alumne de l’Escolania de Montserrat (1790-95), als 17 anys estrenà amb gran èxit, a Barcelona, l’òpera Telèmaco.

La seva opció com a afrancesat l’obligà a exiliar-se a París, on fou reconegut el seu talent musical per Méhul i Cherubini. De retorn a París, després d’una estada a Londres, estrenà el ballet Cendrillon i contragué matrimoni amb la dansarina Felicité Virginie Hullin.

Anaren ambdós a Rússia, on Sorts compongué una Marxa fúnebre en honor del tsar Alexandre I i estrenà el ballet Hércule et Omphale (1826) amb motiu de la coronació del tsar Nicolau I.

La seva producció per a guitarra és molt àmplia i d’una gran qualitat. En ella incorporà acords alterats insòlits per a l’època. Compongué altres cinc òperes, ballets, cançons i peces per a petits conjunts instrumentals.

Fou considerat el millor guitarrista mundial del seu temps, i com a compositor és el màxim representant del romanticisme musical català.

Soler i Sardà, Josep

3 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 març 1935 – Barcelona, 9 octubre 2022)

Compositor. Deixeble de Cristòfor Taltabull, va adquirir aviat un gran domini de l’ofici, que li permeté de crear obres de grans dimensions. Adoptà el mètode dodecafònic ja en la seva òpera Agamènnon, premi de l’Òpera de Montecarlo, i en la Simfonia Sant Francesc, premi Ciutat de Barcelona (1961).

És autor, entre altres obres, del ballet Dànae (1962), per a instruments de corda, del Concert per a dos pianos (1962), de la Passio Domini Nostri Iesu Christi (1968), del concert per a clavecí i cinc instruments (1968), de l’òpera Oedipus et Iocasta (1974), amb text de Sèneca, i d’Apuntava l’alba (1975).

Ha estat professor d’estètica i de composició al Conservatori de Barcelona, i director del de Badalona des del 1983.

Ha publicat els llibres Fuga, tècnica i història (1980), La música (1982) i Victòria (1983).

Soler i Ramos, Antoni

7 Respostes

(Olot, Garrotxa, 3 desembre 1729 – El Escorial, Madrid, 20 desembre 1783)

Compositor i organista. Als 6 anys entrà a l’Escolania de Montserrat, on estudià orgue i composició. Fou mestre de capella a Lleida i després a l’Escorial, on professà com a jerònim.

Tot i no moure’s de les terres de l’estat espanyol, les seves obres foren conegudes a la resta d’Europa. Fou el compositor hispànic més important del s XVIII, tant en la música instrumental com en la religiosa.

En la seva obra es percep la influència de D. Scarlatti, però amb un esperit més auster i una mena de ritme que recorda vagament les danses populars del país.

Les seves obres instrumentals comprenen més de 100 sonates per a clavecí; peces per a orgue (pasos, tientos, etc); 6 concerts per a dos orgues, o clavecins obligats; 6 quintets per a corda i orgue, i clavecí obligat.

La producció vocal de Soler és molt àmplia. Té unes 300 composicions religioses: antifones, himnes, lamentacions, lletanies, lliçons, responsoris, misses, motets, salms, cantates i nadales. Fou també autor d’autos, comèdies, loas i balls, i de l’obra teòrica Llave de la modulación (1762).