Arxiu d'etiquetes: cistercencs/ques

Valldigna, monestir de la

7 Respostes

(Simat de la Valldigna, Safor)

Important abadia cistercenca (Santa Maria de Valldigna), actualment en ruïnes. Fou fundada per Jaume II el 1297, quan establí la delimitació de l’antiga vall d’Alfàndec o de Marinyén, defensada pels castells de Marinyén i d’Alcalà d’Alfàndec, que rebé després el nom de Valldigna i la cedí al monestir de Santes Creus perquè hi fundés un monestir. L’any següent es formà la comunitat inicial, que constava de tretze monjos.

El nou monestir rebé el domini d’un extens territori format per la vall del seu nom, amb les poblacions de Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, la Vall de Tavernes (després Tavernes de la Valldigna), la Xara, Alfulell, l’Ombria, Massalali, el Ràfol d’Alfàndec i l’Alcudiola d’Alfàndec, habitades majorment per musulmans.

La magnanimitat del rei Jaume II, que el 1300 li donà Barx, el 1301 li donà facultat d’obrir cases procures o cases abadies a València, Xàtiva, Alzira i Gandia i li concedí o confirmà noves alqueries a Carcaixent, Rugat, Polinyà de la Ribera, Fortaleny i Almussafes i València, seguida de la magnanimitat dels seus successors, alguns dels quals sufragaren el monestir, i una hàbil política d’adquisicions dels abats el convertiren en el monestir més ric del regne.

Els seus abats tenien veu i vot a les corts valencianes i estengueren la seva influència per tot el País Valencià. Malgrat la seva filiació a Santes Creus, posseïa plena autonomia en l’elecció dels abats, tenia la cura del monestir de Montsant de Xàtiva (1320) i fundà el priorat de Sant Bernat a Rascanya, a l’Horta de València (1388).

Els antics edificis monàstics, precedits d’una portada fortificada, conserven encara dins llur ruïna alguns elements gòtics (al claustre i als antics dormitoris, a la sala capitular, al menjador i al palau de l’abat), però l’església i moltes dependències foren reedificades després dels terratrèmols del 1335 i el 1644. L’església fou refeta el 1680, i el campanar el 1697.

Els abats foren elegits a perpetuïtat des dels orígens fins al 1530, que començaren a ésser triennals i al segle següent quadriennals. A partir del 1460 hi entraren els abats comendataris, entre els quals cinc de la família Borja.

Al segle XVIII i al principi del XIX Valldigna tingué una última etapa brillant, sobretot en l’aspecte cultural, amb una sèrie de monjos escriptors, polemistes i historiadors. Tenia una important biblioteca i un ric arxiu que en part se salvà, transportat a la Saïdia de València, a l’Arxiu del Regne de València i a l’Archivo Histórico Nacional. El 1820 la comunitat fou dissolta temporalment, i d’una manera definitiva el 1835.

Valldepedrosa, Gaspar de

Deixa un comentari

(València, segle XVI – 1599)

Religiós. De primer pertanyia a la Companyia de Jesús. Fou lector de teologia al col·legi de Sant Pau. Després ingressà a l’orde del Císter. Professà a Poblet en 1590.

És autor de diverses obres.

Vallbona -Rosselló-

2 Respostes

(Argelers, Rosselló)

Masia o antiga abadia cistercenca (Santa Maria de Vallbona), situada al peu de l’Albera, a la vall de la riera de Vallbona (afluent, per l’esquerra, del torrent Ravener). Fou fundada el 1242, com a filial de Fontfreda, sobre una antiga església, dita Santa Maria de Torreneules, que pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera, segurament des del 844.

Els monjos de Fontfreda compraren l’església a l’abat de Colera i hi instal·laren una comunitat de dotze monjos, regida pel primer abat Guitard (1243). A la fi del segle XV, sota l’abat Pere de la Roca (1486-90), la comunitat es traslladà a Perpinyà, a l’hospital de Sant Guillem.

Retornats a Vallbona, el monestir tingué una vida molt esllanguida a partir del segle XVI, sota el règim d’abats comendataris, molts d’ells canonges d’Elna. El 1585 l’abadia tenia el priorat o granja del Mas de la Garriga. Subsistí fins el 1721. Resten només ruïnes de l’abadia i de l’església.

Trapa, la * -Matarranya-

Deixa un comentari

(Maella, Matarranya)

Nom modern del monestir cistercenc de Santa Susanna.

Santa Susanna -Matarranya-

3 Respostes

(Maella, Matarranya)

(modernament de la Trapa) Antic monestir cistercenc del poble de Vilanova d’Almassà, prop del Matarranya.

Sembla que al lloc hi hagué vida monàstica molt remotament, però la primera notícia documentada és del 1227, quan Jaume I el Conqueridor hi establí una comunitat cistercenca, filial del monestir d’Escarp.

Era en plena decadència el 1560, quan fou ocupat interinament per un grup de franciscans, però prompte (1575) fou retornat per Gregori XIII a Escarp. Fou habilitat un quant temps pels franciscans, fins que fundaren (1610) el convent de Santa Maria de Maella.

Al segle XVIII es trobava molt abandonat i serví de caserna i d’hospital de sang. El 1796 l’abat d’Escarp el cedí a una comunitat de trapencs, emigrada de França i dirigida per Gerásimo de Alcántara. Ells restauraren el monestir i passaren en pocs anys de vuit comunitaris a prop del centenar.

La invasió francesa (1810) obligà la comunitat a emigrar al desert de Sant Josep de la Palomera, d’Andratx (Mallorca), d’on retornaren a Maella el 1817. Fou extingida per l’exclaustració del 1835, quan els trapencs preparaven el seu trasllat a la Magdalena de Casp.

Santa Maria de Jau *

Deixa un comentari

(Mosset, Conflent)

Veure> monestir de Clariana  (abadia cistercenca).

Santa Magdalena de Montpeller

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera)

Antic monestir de donades i després de cistercenques, construït sobre l’antiga aljama jueva de la ciutat el 1320.

El monestir fou fundat inicialment a Alzira (Ribera Alta) el 1273, amb la protecció de Jaume I el Conqueridor, amb monges vingudes del Montsant, sota el nom de Santa Magdalena de Montpeller. Les monges, inicialment donades, es transformaren aviat en cistercenques sota la protecció de l’abat de Valldigna.

El 1320, ja cistercenques, es traslladaren a l’antiga aljama de Xàtiva, on continuaren amb el mateix nom sota el règim d’una abadessa. La comunitat era formada per 13 monges. A la fi del segle XVI hi hagué oposicions i tibantors perquè les monges es negaven a acceptar la clausura disposada pel concili tridentí, que acabaren amb la dissolució de la comunitat vers el 1575.

El 1580 el seu edifici fou ocupat pels monjos de Simat.

Sant Vicent de la Roqueta

4 Respostes

(València, Horta)

Església i antic monestir cistercenc, situat extramurs de l’antiga ciutat. L’església, renovada, és ara la parròquia de Crist Rei.

La primitiva església s’erigí al segle IV a l’indret del martiri del diaca Vicenç, damunt una roca que s’alçava davant una de les portes de la ciutat, a la fi del cardo (l’actual carrer de Sant Vicent). Era en ruïnes el 855, que uns monjos francs de Conques i Castres anaren a recollir el cos del màrtir.

Fou reedificat i continuà com a església cristiana al segle XII (al seu voltant s’hi havia construït un raval, Raiosa). El 1172 fou cedida pel rei musulmà de València a Alfons I de Catalunya, en el conveni fet perquè aixequés el setge de València, i aquest la cedí el 1177 al monestir de Sant Joan de la Penya.

El 1232 el rei Jaume I de Catalunya la cedí al monestir de Sant Victorià d’Assan i el facultà d’erigir-hi un monestir, però un cop conquerida València fou reedificada l’església i s’hi erigí un hospital. Jaume I la cedí temporalment a l’orde de la Mercè, però aquesta no arribà a ocupar-la per les protestes de Sant Victorià. Finalment el rei Alfons II el Franc la cedí el 1282 al monestir de Poblet, en canvi de la vila de Piera.

Després d’un plet i conveni entre Sant Victorià i Poblet, restà lliure per a Poblet el 1289, que hi establí un priorat cistercenc que tenia 11 monjos el 1448. Els cistercencs continuaren mantenint-hi l’hospital, regit per personal sotmès als cistercencs i sota la vigilància del monjo sagristà.

L’hospital fou agregat el 1512 a l’Hospital General de València. El priorat subsistí fins a l’exclaustració del 1835. Després d’uns quants anys d’abandonament, fou adquirit vers el 1874 per les agustines ermitanes de Sant Josep i Santa Tecla, que el vengueren a una immobiliària.

L’edifici ha estat molt malmès per les successives reformes, però conserva un mur del segle XIII i un portal romànic, als capitells del qual figuren els atributs del màrtir Vicenç.

La campanya portada a terme darrerament per a salvar l’antic edifici ha paralitzat l’intent d’aterrar-lo, mentre hom tramita de convertir-lo en edifici de patrimoni públic. L’església fou transformada al segle XIX en parròquia de la ciutat.

Sans, Jeroni

Deixa un comentari

(País Valencia, segle XVI – la Pobla de Benifassà, Baix Maestrat, 1555)

Monjo cistercenc. Fou el darrer dels abats perpetus de Benifassà, amb vint-i-dos anys d’abadiat.

És autor del treball genealògic Aragonum clara insignia Regum i Vida de Juan II, rey de Aragón.

Saïdia, la

Deixa un comentari

(València, Horta)

Nom popular de l’antic monestir cistercenc femení de Gratia Dei, situat al pla de la Saïdia, a l’esquerra del Túria, prop dels ravals de Marxalenes i de l’Alcúdia de València i de la sèquia de Mestalla.

Fou fundat el 1268 per Teresa Gil de Vidaure en uns terrenys que Jaume I el Conqueridor havia donat el 1260 a llur fill Jaume de Xèrica. La cessió de Teresa Gil a l’orde del Cister fou feta en presència del bisbe Andreu d’Albalat, de l’abat de Poblet Arnau d’Oliola, de l’abadessa de Vallbona Gerarda de Cardona i de les dotze monges d’aquesta abadia vingudes a la nova fundació, presidides per la qui fou la primera abadessa valenciana Beatriu d’Anglesola.

La naixent comunitat obtingué diversos llegats de Jaume I i el cenobi fou la sepultura de Teresa Gil i de llurs fills Jaume de Xèrica i Pere d’Ayerbe. Malgrat reconèixer la filiació de Vallbona, el nou monestir admeté la paternitat immediata de l’abat de Benifassà. Al segle XVII tingué fama de santedat l’abadessa Gertrudis d’Anglesola (1641-1727).

Durant la guerra contra Napoleó fou fet demolir per la junta de defensa de la ciutat, per temor que s’hi fortifiquessin les tropes napoleòniques. Les monges residiren a diversos indrets de la ciutat fins que el 1820 iniciaren la construcció d’un nou convent al mateix solar.

En la guerra civil de 1936-39 la comunitat fou dissolta i el monestir saquejat i destruït la major part del tresor artístic i documental (entre altres, el cor de talla i altres objectes valuosos procedents de Valldigna).

El 1954 la comunitat s’uní a l’estricta observança de l’orde i el 1965 es traslladà a Benaguasil (Camp de Túria) amb el mateix nom de Gratia Dei.