(València, 8 octubre 1888 – Palma de Mallorca, 8 gener 1953)
Escriptor. Germà d’Eduard i de Jesús Ernest. Catedràtic a Palma de Mallorca. Publicà en castellà les seves impressions de viatges.
Poeta de la terra, publicà La cançó de l’isolat, Vora la mar del Nord (1915), Visions de l’Horta (1916) i Escumes (1936). És autor, a més, de l’assaig Renaixement (1909) i de les novel·les Joventut perduda i La reina.
Col·laborà a “Terra Valenciana”, “Pàtria Nova” i “D’Ací i d’Allà”, entre d’altres.
(València, 1875 – 29 setembre 1918)
Periodista i polític. Doctor en dret (1900) i llicenciat en filosofia (1901), fou catedràtic d’institut. El 1892 s’afilià al carlisme, i fou regidor de València (1903-15).
Col·laborà en “El Correo de la Provincia” (1892), “La Monarquía Federal”, “La Idea Popular”, “La Lucha”, “El Pueblo Obrero” i altres periòdics, i dirigí (1911-13 i 1914-18) l’òrgan carlí “Diario de Valencia”.
(Oriola, Baix Segura, vers 1570 – València, 1604)
Escriptor i jurisconsult. Estudià dret canònic a la Universitat de València i el 1594 ingressà a l’Acadèmia dels Nocturns, on adoptà el nom d’Atrevimiento. El 1598 obtingué el títol de llicenciat i doctor en dret canònic, i fou nomenat substitut del doctor Esteve Vives, catedràtic de lleis a la Universitat, i el designaren aquell mateix any per al Consell General.
Amb el nom de Mateo Luján de Saavedra és l’autor de Segunda parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache (1602), apòcrifa i mediocre continuació del llibre de Mateo Alemán. Altres obres seves són Alabanza de la Academia de esdrújulos, Cada cual procurando ser primero, A la ausencia de una dama i Tercetos contando la fábula del rey Midas.
(València, 1612 – 1694)
Prelat i frare dominicà. Fou catedràtic de filosofia i teologia a la Universitat de València. Per conservar aquesta funció docent renuncià al seu nomenament de bisbe d’Oriola. Posteriorment fou catedràtic a Salamanca i confessor del rei Carles II.
És autor d’obres religioses i d’una gramàtica en vers.
(Borriana, Plana Baixa, 23 abril 1727 – San Roque, Andalusia, 1782)
Erudit. Estudià filosofia i lletres i dret a la Universitat de València i fou catedràtic de dret natural i de gents a Madrid. Nomenat alcalde del Crim de València, morí abans de prendre possessió d’aquest càrrec.
Cal esmentar les seves obres Historia de la milicia española desde las primeras noticias que se tienen por ciertas hasta los tiempos presentes (1776), Historia del Derecho Natural y de Gentes (1776) i Memoria genealógica justificada de la familia Garcés de Marcilla (1780).
(Sineu, Mallorca, 1563 – Palma de Mallorca, 2 desembre 1627)
Teòleg i jesuïta (1580). Catedràtic de filosofia al col·legi de Gandia (1596-1601) i de teologia moral a Palma de Mallorca (1601-10). Fou qualificador del Sant Ofici i teòleg consultor de l’inquisidor general.
Escriví biografies d’homes il·lustres del seu orde, que han restat inèdites.
(València, 3 octubre 1887 – Xàbia, Marina Alta, 1980)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. El 1914 guanyà una càtedra de composició d’escultura decorativa a l’Escola d’Arts i Oficis de Santiago de Compostel·la. Ensenyà també a Sevilla i València.
Dedicat preferentment a la imatgeria religiosa i a l’escultura ceràmica i decorativa, les seves obres més conegudes són els monuments a Joaquim Agrassot i Antoni Muñoz i Degrain (València), Jesús Nazareno (Sevilla) i El misterio de la lanza (Màlaga).
(València, 1586 – Alacant, 27 maig 1665)
Prelat i frare dominicà. Cosí de Dionís. Es doctorà en arts i teologia a la Universitat de València, de la qual seria catedràtic. Fou confessor del virrei marquès de los Vélez, així com definidor i vicari general.
El 1660 fou nomenat bisbe d’Oriola. Actuà de mitjancer a la rebel·lió d’Elx contra el nou senyor de la ciutat, el duc de Maqueda.
És autor d’unes Resoluciones morales (1656), d’un escrit sobre el tercer sínode celebrat a Oriola al seu temps, i del manuscrit De censuris et sacramentis.
(Xàtiva, Costera, 12 juny 1911 – Madrid, 19 desembre 1986)
Historiador. Catedràtic, des del 1953, d’història del pensament polític a la Universitat de Madrid.
Ha publicat entre d’altres: Carlos V y el pensamiento político del Renacimiento (1960), Comunidades de Castilla (1963), Estudios de historia del pensamiento español (1967), La oposición política bajo los Austrias (1972), Poder, honor y élites en el siglo XVIII (1979) i Utopía y reformismo en la España de los Austrias (1982).
(Binissalem, Mallorca, segle XVII – 1736)
Jurista. Doctor en filosofia, teologia i drets civil i canònic. Fou catedràtic de l’Estudi General Lul·lià, batlle general de Mallorca, consultor del Sant Ofici i assessor de la cúria eclesiàstica.
Va ésser desterrat de Mallorca sota la sospita d’afecció a Felip V de Borbó. Refugiat a Sardenya, tornà a Mallorca el 1715 amb l’expedició borbònica que l’ocupà. Fou nomenat aleshores president de la nova Reial Junta de govern de l’illa i posteriorment oïdor de la Reial Audiència.
