(Saragossa, Aragó, vers 1186 – després 1241)
Comtessa de Tolosa. Filla del rei Alfons I de Catalunya i Sança de Castella.
El 1211 fou casada amb el comte Ramon VII de Tolosa, quan encara era hereu del comtat, però el matrimoni fou anul·lat el 1241.
(Salses, Rosselló, juny 1639 – 19 juliol 1639)
Operació bèl·lica. Empresa arran de la caiguda de la població en poder de França. El govern de Felip IV de Catalunya atribuí aquesta derrota a desídia i mala voluntat dels catalans i els exigí tota mena de sacrificis per a reconquerir la plaça, fet que enverinà les relacions, ja prou tenses, entre la cort madrilenya i les institucions del Principat.
El rei eximí els funcionaris castellans de respectar les constitucions catalanes que havien jurat, si això afavoria el proveïment de l’exèrcit. Els mals tractes soferts pels catalans provocaren abundoses desercions d’oficials i soldats (tant catalans com castellans), i la prostració econòmica del país, agreujada per les requises de queviures, bestiar, etc, mogué les autoritats catalanes a refusar d’enviar noves forces al front.
Amb tot, el setge prengué un caire favorable per manca de reforços de França, i en algunes poblacions, com Barcelona, el poble, atret per promeses de privilegis personals (privilegi de noblesa per als militars, de ciutadà honrat per als ciutadans) fetes per Felip IV, s’alçà contra les autoritats i exigí d’anar al front (desembre 1640).
El 6 de gener de 1641, el comandant francès M. Espenan lliurava la plaça als catalans.
L’èxit assolit no pogué impedir la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV, que desembocaria, pocs mesos després, en la guerra dels Segadors.
(Salses, Rosselló, 1497 – 1505)
Castell situat al nord de la vila, al peu de les Corberes, que domina el camí secular que, al llarg de la costa mediterrània, comunica Catalunya amb Occitània, a molt poca distància del límit septentrional de Catalunya, a l’indret d’una antiga vil·la romana i d’un primitiu castell del segle XII.
Aquesta fortificació, que ja havia resistit un setge el 1438, fou arrasada el 1496, després d’un nou setge francès. L’any següent fou iniciada la construcció del nou castell per ordre de Ferran II de Catalunya; en dirigí les obres l’enginyer castellà Ramírez, el qual, el 1503, ja abans d’acabar-les, féu possible, amb l’obertura d’una mina, utilitzada per primera vegada amb finalitats militars, l’aixecament d’un llarg i penós setge al qual havia sotmès la plaça l’exèrcit francès dirigit pel mariscal Rieux.
Les obres s’acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles I de Catalunya, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses.
Durant la guerra dels Trenta Anys, el 20 de juny de 1639 la guarnició castellana es rendí davant l’exèrcit de Lluís XIII, conduït pel duc d’Halwin i pel príncep de Condé, per al qual aquesta victòria representà un precedent de les de Lens i de Rocroi.
L’any següent el lloctinent de Catalunya, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Espenan. Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren, amb la capitulació de les forces castellanes (setge de Salses), de retenir definitivament sota llur control aquesta fortalesa.
Amb el tractat dels Pirineus, que n’allunyà la frontera franco-espanyola 50 km, perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà.
Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers. Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la Guerra Civil, fou utilitzat com a refugi. Actualment ha esdevingut un museu.
L’edifici és de grans proporcions; al seu interior hi ha una plaça d’armes, la casa del governador, la capella, la presó, les quadres i el palau del rei de Catalunya-Aragó.
(Rosselló, segle IX)
Primer abat del monestir de Fontclara, al Rosselló. Donà impuls al nou establiment.
L’any 889 acompanyà el comte Sunyer II d’Empúries a Orleans, on s’entrevistà amb el rei franc Odó.
Veure> Guerra Gran (conflicte bèl·lic, 1793-95).
(Catalunya ?, segle XV – Perpinyà, 1535)
Prelat. Era bisbe d’Elna (1534-35). Mig any abans de morir reuní tots els clergues diocesans per fixar l’import del dret de fogatge exigit als eclesiàstics per l’emperador Carles I de Catalunya.
(Catalunya, segle XII – Rosselló, 1202)
Bisbe d’Elna. És excel·lent la lauda del seu sepulcre, obra de Ramon de Bianya.
(Perpinyà, gener 1945 – maig 1947)
Revista mensual de l’exili que publicà en total 24 números. No estava adscrita a cap partit ni a cap tendència i volia servir les causes de Catalunya i de la llibertat.
Publicà articles de diversos escriptors i polítics.
(Arles, Vallespir, 1287 – vers 1328)
Metge, poeta i traductor hebreu. El 1314 era a Avinyó i vers el 1322 residí algun temps a Catalunya, on compongué el llibre moral en prosa ritmada Eben Bohan (Pedra de toc), que dedicà a deu prohoms jueus de Catalunya.
Traduí a l’hebreu una trentena d’obres àrabs i hom li atribueix, també, una paròdia del Llibre d’Ester.
(Perpinyà, segle XVII)
Advocat i polític. Fou el promotor principal del projecte d’expulsar de Perpinyà els francesos el 1674. El fracàs del complot determinà el seu empresonament.
Malgrat les tortures sofertes, no revelà els noms dels qui el secundaren en el propòsit. Finalment fou executat.
El seu fill i la seva muller aconseguiren de fugir de les autoritats franceses.
Dades dels Països Catalans 