(Catalunya, 1982)
Diccionari. Establert a partir dels treballs lexicogràfics de l’“Enciclopèdia Catalana” i repetidament reimprés per aquesta empresa editorial, amb ampliacions i actualitzacions.
Constitueix el més extens repertori de la llengua catalana publicat i fins a l’edició del nou diccionari dit de l’Institut, ha estat la base gairebé indiscutible en la fixació de la llengua moderna, amb aportacions de tots els camps de l’ús de la llengua, la ciència i el coneixement.
(Catalunya, 1932)
Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.
La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.
Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.
(Catalunya, 1915 – 1934)
Materials lexicogràfics. Aplegats per Marià Aguiló i Fuster que, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, foren publicats en 8 volums per l’Institut d’Estudis Catalans (1915-34).
Obra de consulta i no normativa, és important pel gran nombre d’exemples, trets d’una extensíssima bibliografia.
Bé que sovint resulti incomplet i fragmentari, esdevé imprescindible encara, sobretot per a l’estudi de la llengua antiga.
(Catalunya, 1960 – )
Festivitat anual organitzada per l’Obra del Ballet Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i l’esperit de germanor sardanista.
Els principals actes tenen lloc a l’anomenada ciutat pubilla, diferent cada any, però simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d’arreu del món on hi ha nuclis de catalans residents.
(Catalunya)
Dansa popular de caire cerimoniós i auster i de melodia suau i seriosa, pròpia de dies de festa, abans o després de l’ofici. Té nombroses variants i una notable antiguitat.
Ha estat anomenat també ballet de quatre, per tal com les parelles s’hi agrupaven de dues en dues.
Segons els llocs, era ballat amb vestits negres, les dones portant caputxes, escapularis al coll i rosaris a la mà, i els homes encreuant les mans sobre el pit.
(Catalunya, 1903)
Escultura de Josep Llimona. Representa una dona nua, agenollada i recolzada en un suport en actitud de sobri desconhort.
Fou presentada, en marbre, a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907). És el primer nu de l’artista, de notable regust modernista.
L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la rèplica més popularitzada està situada al Parc de la Ciutadella de Barcelona (1917).
(Catalunya, 1965 – )
(DEC) Entitat. Creada al si d’Òmnium Cultural, s’ha dedicat preferentment a l’ensenyament i a la formació de mestres de català i a l’organització de classes de català a les escoles.
A partir del 1975 ha promogut un equip pedagògic permanent per a atendre la formació de professorat.
Publica, des del 1985, “Escola Catalana”, revista continuadora del “Butlletí”, el qual començà a publicar-se el 1965.
(Catalunya, 1251 – 1255)
Tractat de cavalleria. Titulat també Libellus de batallia facienda, escrit en català i atribuït tradicionalment a Pere Albert o a un autor anònim de la cort del veguer de Barcelona.
És una exposició del procediment a seguir en el duel judicial, destinada probablement als jutges.
Fonamentat en els Usatges, amb incorporació de les pràctiques judicials admeses pel costum, tingué consideració de llei i sol anar com a apèndix dels Usatges.
(Catalunya, segle XVIII)
Manuscrit anònim que recull poesies d’autors catalans, principalment de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, com també de Maçaners, de Fontanella (segle XVII) i una d’Agustí Eura (segle XVIII).
Sembla ésser una selecció de les composicions que integren dos altres manuscrits: Recreo i jardí del Parnàs i Muses catalanes, recopilat per Baptista Mirambell cap al primer terç del segle XVII, i Curiositat catalana, un poc posterior, recopilat per un tal Carselio.
Una altra versió, molt més tardana (Recreo i jardí del Parnàs), inclou, a més, poetes de la segona meitat del segle XVIII, de temàtica religiosa o satírica, i obres en prosa de Quevedo.
De desigual qualitat literària, aquestes col·leccions permeten, tanmateix, de fixar l’obra autèntica de Vicent Garcia i d’assignar a altres autors composicions que erròniament li havien estat atribuïdes.
(Catalunya, 1435 – 1462)
Novel·la cavalleresca d’autor anònim.
Dividida en tres parts, escrita potser per un notari de la cúria, pels coneixements que demostra en el descabdellament de diferents aspectes de la història i la vida de la noblesa i la reialesa.
Fou trobada per M. Milà i Fontanals, que també li posà el títol, a la Biblioteca Nacional de Madrid el 1876.
Localitzada geogràficament i cronològicament, narra les aventures i l’ascensió social d’un cavaller pobre, de Curial, gràcies a la cavalleria i a l’amor i protecció de la seva dama, Güelfa.
L’acció versemblant i realista, el reflex de la crisi social del seu temps, el retrat psicològic dels personatges, especialment Curial, han fet que els estudiosos li apliquessin el qualificatiu de moderna i que la situïn entre la millor novel·lística del seu temps.
Dades dels Països Catalans 