(Empordà, segle XII – Catalunya, després 1219)
Cavaller. Serví a les ordres d’Alfons I el Cast i de Pere I el Catòlic.
Se li atribuí una actuació decisiva en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), malgrat que la seva participació sigui dubtosa.
Prengué part en la batalla de Muret (1213), on morí el rei Pere, i posteriorment es traslladà al Llenguadoc, on col·laborà en la resistència dels càtars contra la croada de Montfort.
Posteriorment tornà a Catalunya i serví Jaume I el Conqueridor.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Guerriller reialista, conegut com el Misses. Prengué part en la guerra del Francès i, posteriorment, es dedicà al bandolerisme.
Durant el Trienni Liberal encapçalà una partida reialista que col·laborà a la formació de la regència d’Urgell.
Derrotat el 1822, es refugià a França i tornà al país amb l’expedició dels Cent mil fills de sant Lluís (1823).
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. El 1386, poc abans de morir Pere III el Cerimoniós el nomenà lloctinent reial del comtat de Girona, perquè era personalment addicte al monarca.
Aquest havia destituït personalment d’aquest càrrec el vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, perquè es mostrava partidari del príncep Joan, duc de Girona, al conflicte entre aquest i el rei.
També substituí aleshores el vescomte com a vicari general o representant reial als ducats d’Atenes i Neopàtria. No sembla que anés a Grècia.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Governador de Catalunya (1413). De l’estament militar, el 1396 lluità al nord de Catalunya arran de la invasió del comte de Foix. Intervingué en la parlament català de l’Interregne.
El 1413, com a governador, promogué una sèrie d’incidents per qüestions de jurisdicció i de competència, en el territori de Jaume II d’Urgell. Iniciades les hostilitats, defensà contra aquest la ciutat de Lleida, on aconseguí de dominar la situació.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller errant.
El 1434 prengué part, amb d’altres cavallers de la corona catalano-aragonesa, en el famós Passo Honroso, defensat pel cavaller lleonès Suero de Quiñones, que impedia el pas cap a Sant Jaume de Galícia.
Junyint amb el mantenidor Diego de Bazán i el vencé. Ell i Francí Desvalls foren els qui promogueren més incidències.
Requerits, poc temps després, per Suero de Quiñones a batalla a ultrança, respongueren des de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Virrei de Sardenya. El 1393 es traslladà a Sicília, i des del 1401 lluità a Sardenya contra els genovesos i el vescomte de Narbona.
Durant l’interregne lluità per tal de mantenir les possessions catalanes de l’illa, i succeí al lloctinent reial Pere de Torrelles (1410), si bé no fou confirmat en el càrrec pel Parlament fins al 1418.
El 1420 deixà el càrrec, i posteriorment serví a les ordres d’Alfons IV el Magnànim.
El 1430 fou nomenat novament lloctinent reial de Sardenya.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. Germà del Riambau que anà a Sardenya.
El 1396 col·laborà molt a la defensa del país contra la invasió del comte de Foix. Era un dels caps de la guarnició de Barbastre, on fou pres durant el setge per haver sortit amb una partida per cercar aigua.
El 1426, amb Andreu de Biure, signà per compte d’Alfons IV el Magnànim el tractat d’amistat amb Milà, i dos anys després, amb el mateix diplomàtic, anà a Gènova per negociar-hi una concòrdia.
També amb Biure actuà intensament durant el poc temps que Alfons IV estigué pres després de la batalla de Ponça (1435), i l’any següent figuravà al consell del rei a Gaeta.
Per aquest temps tornà a Catalunya, destinat al consell del Principat que assessorava la reina Maria de Castella.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, 1686)
Polític. Fill de Felip de Copons i Malet, senyor de Puig-roig. Jutge de l’audiència de Barcelona, durant la Guerra dels Segadors fou partidari de França.
Vers el 1652 s’establí al Rosselló, on cooperà eficaçment a la imposició del règim francès: el 1660 fou nomenat conseller del Consell Sobirà del Rosselló, i més tard, president, càrrec que també ocuparen el seu nét Francesc de Copons i de Reard el 1719, i el fill d’aquest, Francesc Copons i d’Oms (1715-86), des del 1748.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Era comte de Sant Martí. El 1706 assistí a la defensa de Barcelona com a ajudant del comte d’Uhlefeld.
Com a membre del Braç Militar assistí a la Junta de Braços reunida a Barcelona del 30 de juny al 6 de juliol de 1713, per decidir la continuació de la resistència contra Felip V.
Fou del consell de consultors que passà als Braços un primer dictamen. Formà part de les juntes del govern provisional. Assistí a la reunió plenària del 4 de setembre de 1714, on fou desestimada l’oferta de capitulació borbònica.
L’11 de setembre acudí a combatre per l’esquerra de la línia catalana. Fou un dels membres del govern que defensà personalment la bandera de Santa Eulàlia al baluard de Sant Pere.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Advocat. Fou advocat de les Corts de 1701-02. S’atragué ja aleshores l’hostilitat de les autoritats borbòniques. En 1704 destacà per les seves idees austròfiles i fou perseguit.
El 1705, essent ja Carles d’Àustria a Catalunya, fou nomenat magistrat de l’Audiència de Barcelona. El 1706 col·laborà en la defensa de la capital contra el primer setge de les forces de Felip V de Borbó.
El 1713 sortí de Barcelona, a la darreria d’agost, durant el segon setge. Acompanyava Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, amb el destacament de cavalleria que s’uní poc després, a Terrassa, amb l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer, el 2 de setembre.
Copons duia missions de caràcter civil relacionades amb el desvetllament de la resistència comarcal. Tornà a Barcelona el 5 d’octubre, amb Berenguer i els caps superiors de l’expedició.
El 1714, després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
Dades dels Països Catalans 