Arxiu d'etiquetes: Catalunya (bio)

Cruïlles, Jofre de

Deixa un comentari

(Empordà, segle XIII)

Noble. Serví Jaume I de Catalunya. El 1260, amb Gilabert (III) de Cruïlles, volgué traslladar-se a Tunis per servir-hi l’infant Enric de Castella. Aquesta iniciativa fou prohibida per Jaume I a causa de l’amistat i el parentiu del monarca amb el rei castellà Alfons X, rival de l’infant Enric.

El 1262 assistí a l’assemblea davant la qual, a Montpeller, Jaume I procedí novament a una partició de l’heretatge dels seus fills.

El 1271 fou un dels magnats que acompanyaren el monarca al seu estiueig de repòs a Torrealles, prop del Moncaio.

Cruïlles, Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV – País Valencià, segle XIV)

Noble. Possiblement fill il·legitim de Berenguer de Cruïlles i de Peratallada.

Fou el fundador de la branca il·legítima de València, que posseí la senyoria d’Alfara, i de la qual sorgiren la subbranca dels senyors de la baronia de Forna (1395), que es refongué amb la branca d’Alfara, per raó de matrimoni, a la primera meitat del segle XVI; adquirí les baronies de Càrcer i Guadassèquies, s’extingí el 1738 i passà, per successió femenina, als Montserrat, que obtingueren el marquesat de Cruïlles; i el brancó de Xàtiva, també extingit.

Cruïlles, Galceran de -segle XIII-

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII)

Fill de Gilabert (II) de Cruïlles i germà de Gastó, junt amb el qual serviren Alfons I el Cast i Pere I el Catòlic i lluitaren a Las Navas de Tolosa (1212).

Fou l’iniciador de la línia de Vilobí; la qual, el segle XVII també es cognomenà de Cruïlles-Sitjar, tingué casa a Girona i continuà de baró en baró fins al 1789, que passà, per línia femenina als Sarriera-Gurb, comtes de Solterra, alhora que es perdé el cognom de Cruïlles.

Cruïlles, Bernat de -magnat, 1285/1365-

1 Resposta

(Catalunya, vers 1285 – vers 1365)

Magnat. Fill gran de Bernat de Cruïlles i de Bestracà. Sembla que amb el seu pare i el seu germà Gilabert, passà part de la seva joventut a Sicília, on exercí diversos càrrecs.

El 1354 tornà amb ells a Catalunya, i el 1355 embarcà en l’estol d’Olf de Pròixida cap a Sardenya, on restà com a governador de Logudor i prengué part activa en la lluita contra els Doria.

En 1357-58 fou governador de Sàsser, el 1358 defensà amb èxit Guardamar (Baix Segura) contra els estols castellans i genovesos.

Posseí diversos feus a Sardenya (Barrala, Samassi).

Cruïlles, Berenguer de -diplomàtic-

2 Respostes

(Catalunya, segle XIV)

Noble. Pare de Bernat i de Joan. Actuà a la guerra contra Castella.

El 1363 formava part dels gran reforços catalans que entraren a Aragó. Fou ambaixador a França el 1376.

El 1391, amb Guerau de Queralt, fou enviat d’ambaixador a Sicília pel restabliment de la reina Maria I, ja casada amb Martí I el Jove, i aconseguí l’adhesió de Guillem de Peralta, comte de Caltabellotta, poc després tornà a Sicília, acompanyat pels seus fills, amb l’expedició dels nous reis.

El 1396, actuant amb gran secret, tractà vanament d’evitar la invasió de Catalunya per part del comte d’Armanyac.

L’any 1397 era conseller del nou rei Martí I l’Humà, el mateix any en que el seu fill Lluís prenia possessió del lloc de Monforte, concedit a Berenguer.

Cruïlles, Beatriu de

1 Resposta

(Catalunya, segle XV)

Senyora de Castellfollit. El 1462, essent vídua, fou amenaçada per Verntallat i els seus remences.

Per aquesta raó escriví a la Generalitat contant altres malifetes dels rebels i demanant socors, tot incloent una lletra comminatòria rebuda del mateix Verntallat. La Generalitat li contestà, poc després, anunciant la sortida imminent de Barcelona de l’exèrcit del comte Hug Roger III de Pallars, que es disposava a acabar amb els desordres.

Cruïlles -llinatge-

21 Respostes

(Catalunya, 1136 – )

Llinatge noble. Originari de Cruïlles (Baix Empordà). N’és l’estirp Humbert de Cruïlles.

Cap a la segona meitat del segle XIII s’uniren als Peratallada i senyorejaren sobre bona part del Baix Empordà.

De la línia principal sortiren els barons de Vilobí, de Rupit, d’Aiguafreda, de Calonge i Bestracà; els barons de Castellfollit i Mosset; els de Francoforte (Sicília), i també els valencians senyors d’Alfara.

Creu, Esteve de la

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar austriacista. Fou nomenat capità del regiment de cavalleria de Sant Jaume, sota el comandament del coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal, amb el qual recorregué el Principat intentant d’aixecar el país contra els ocupants.

Pel gener de 1714 derrotà les forces borbòniques al combat d’Arbúcies i actuà al Maresme, on, juntament amb Ermengol Amill, aconseguí les victòries de Sant Pol i de Sant Iscle de Vallalta.

Crespo, Juan

Deixa un comentari

(Aragó, segle XV – Catalunya, segle XV)

Mestre en teologia. Canonge i xantre del Pilar de Saragossa, inquisidor de les diòcesis de Lleida i d’Osca el 1486.

En qualitat de tal, topà amb l’inquisidor del nou tribunal a Catalunya, Juan Franco, que li disputava la jurisdicció lleidatana, i amb el regent de la cancelleria reial, Antoni de Bardaixí, per la qual cosa fou momentàniament citat a comparèixer per la cort de Roma.

Féu condemnar més d’un centenar de conversos, fugitius o absents, entre els quals el canonge de la seu de Lleida, Gabriel Bertran, i executar diversos reus, quatre dels quals sacerdots.

Creixell, Pere de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII – segle XIII)

Cavaller. El 1206 anà a Acre per gestionar el matrimoni entre Pere I el Catòlic i Maria de Jerusalem, sobre la base d’anar abans d’un any el rei Pere en auxili de Terra Santa. Les negociacions de Creixell reeixiren.

El compromís no tingué efecte, en tot cas, per haver-se negat el papa Innocent III a dissoldre el matrimoni anterior del monarca amb Maria de Montpeller.