(Catalunya, segle XI)
Primera muller d’Ermengol IV d’Urgell. Alguns historiador han volgut identificar-la amb Llúcia de la Marca, sembla, en tot cas, que ha de tractar-se d’una altra dama homònima.
Fou la mare del futur comte Ermengol V d’Urgell, i segurament també d’Elisabet i de Sança, casades amb els comtes Guillem I de Cerdanya i Hug II d’Empúries, respectivament.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Pintor romànic anònim. Representa el corrent bizantí a Catalunya.
Se li atribueix la pintura sepulcral de Sant Pau de Casserres, una majestat procedent del monestir de Lluçà, el frontal de Santa Magdalena de Solanllong i una peça pintada sobre fusta procedent d’Eguillor.
L’obra mestra és el frontal de l’altar de Lluçà, on aconsegueix una força expressiva enorme amb gran economia de mitjans.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. El 1134 fou un dels nobles que prometeren d’ingressar per un any a l’orde del Temple.
Figura en alguns documents de govern importants entre els anys 1132 i 1157, com a conseller del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Fou figura destacada durant tot el govern del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i formà part del seu consell bastant sovint.
El seu nom figura a una desena de documents de govern importants entre el 1134 i el 1160.
El més transcendent és el del privilegi d’instauració i dotació inicial de l’orde del Temple (1143).
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
(Catalunya, segle XII – 1164)
Músic. Escriví organa a veus, contemporanis del repertori de Sant Marçal de Llemotges i anteriors al de l’Escola de Notre-Dame de París. Actuà a la catedral de Tarragona.
És l’únic nom d’un compositor català conegut d’ars antiqua. No s’ha conservat cap obra seva.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Filla de l’almirall Roger de Lloria i de la seva primera muller, Margarida Llança, i germana de Beatriu, Rogeró i Hilària.
Es casà amb Ot (I) de Montcada, que seria majordom reial i padrí de Pere III el Cerimoniós. Fou, per tant, cunyada de la reina Elisenda de Montcada.
Del seu matrimoni hagué almenys tres fills: Ot, casat amb Teresa de Montcada i mort jove, Elisenda, que es casà amb el vescomte Jofre V de Rocabertí, i Pere, almirall del rei Cerimoniós, que precisament es casaria amb Constança de Lloria, probablement neboda de Jofredina.
(Catalunya, segle XIV)
Dama. Encara que algun autor la creu filla de Roger de Lloria, sembla, per raons cronològiques, que n’era néta.
Es casà amb Pere de Montcada, almirall de Pere III el Cerimoniós. La mare de Pere era Jofredina de Lloria, probablement tia de Constança.
D’aquest matrimoni eren fills, segons sembla, Gastó i Roger de Montcada, el segon dels quals fou una figura notable del seu llinatge.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)
(o Llúria) Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.
Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.
La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.
Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.
Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.
(Catalunya, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII)
Cavaller. Serví Alfons II el Liberal en la incorporació de Mallorca.
Tot seguit fou un dels encarregats de gestionar la submissió d’Eivissa, obtinguda el 13 de gener de 1286. El rei el nomenà governador de l’illa.
Dades dels Països Catalans 