(La Lastra, Castella, 1740 – Palma de Mallorca, 1811)
Militar. Ascendit a mariscal pel seu comportament en la invasió del Rosselló i la defensa de Catalunya (1793-94). Fou nomenat capità general de Balears el 1798 i en 1810-11.
Publicà el Manifiesto que presenta a la Europa… (Palma de Mallorca, 1811).
(Àgreda, Castella, segle XVII – València, 1691)
Metge. Estudià i fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de València fins al 1687, i representant de la tendència tradicional galenista més tancada.
D’entre les seves obres cal destacar Disputationes medicae selectae (Lió, 1677), Disputatio apologetica de curatione vertiginis per consemsum ventriculi (Lió, 1677) i Disputationes physiologicae antiquorum et neotericorum placita novo acumine experimentes (València, 1680).
(Sòria, Castella, 22 juliol 1844 – Castelló de la Plana, 25 març 1900)
Matemàtic. Visqué des de molt jove en terres valencianes. Fou carrabiner, com el seu pare, i arribà a capità.
El 1881, essent comandant del post de Benicàssim, edità Investigaciones filosóficas sobre las cantidades imaginarias. Publicà la segona part de l’obra el 1891.
Era membre corresponent de l’Academia de Ciencias de Madrid, a la qual deixà la seva biblioteca i els seus escrits.
(Terzaga, Castella, 7 agost 1719 – Torrehermosa, Aragó, 3 agost 1801)
Eclesiàstic. D’orientació regalista, fou nomenat bisbe a Mèxic, on defensà Carles III de Borbó, quan decidí l’expulsió dels jesuïtes.
Nomenat arquebisbe de València (1773), protegí la Societat d’Amics del País i fomentà els avanços agrícoles i industrials.
La decisió de substituir les monges d’un convent per un grup d’ursulines franceses emigrades (1794) provocà un avalot popular anti francés, amb el suport del capità general duc de la Roca. Aquest aconseguí d’expulsar-lo de València i fer-lo renunciar a la seu arquebisbal.
Fou autor d’una Exhortación sobre los peligros de la Convención francesa (1793).
(Castella ?, segle XVI – Burjassot, Horta, 18 maig 1522)
(Antonio Navarro) Popular personatge de les Germanies del País Valencià. Era probablement de procedència castellana i pobre. Es féu espectacularment famós per un discurs político-teològic pronunciat, en castellà, a la plaça de la Seu, de Xàtiva, el 21 de març de 1522.
Es presentà ell mateix com a fill del príncep Joan d’Aragó i de Castella i nét, per tant, dels Reis Catòlics, víctima de les intrigues de Felip el Bell amb el cardenal Pedro González de Mendoza, que pretenien el poder i el traslladaren, acabat de néixer, a Gibraltar, on fou criat per una pastora, i es considerava com a enviat per Déu per alliberar el poble agermanat i el món en general. La seva doctrina, dins la incoherència teològica, presentava símptomes clars de ressentiment de classe.
Ferit per l’exèrcit reial, es refugià a Alzira, on continuà predicant, i fou assassinat per cinc sicaris al preu de 44.000 sous i sotmès, després de mort, a un procés inquisitorial per heretge.
La fugacitat històrica del personatge reial fou desbordada per la continuïtat del mite. Hom coneix quatre nous Encoberts: el primer, andalús, venia oli i fruita, el segon era un professor de gramàtica, natural de Calataiud, el tercer fou l’argenter Bernabeu i el seu fill, i del darrer hom només sap que tingué les seves activitats pel març de 1523.
(Castella o Lleó, segle XII – Catalunya, segle XII)
(o Elvira Roderic) Dama. Fou segona muller del comte Ermengol VI d’Urgell.
(Lleó, Castella, segle XI – Catalunya, segle XII)
Dama. Fou la segona muller del vescomte de Girona Guerau II de Cabrera.
(Guadalajara, Castella, 27 novembre 1884 – Nova York, EUA, 11 setembre 1982)
Escultor. Fill d’un militar barceloní. Fou aprenent d’un imaginaire a Barcelona, i d’Agustí Querol a Madrid, on instal·là el seu propi taller, i el 1905 s’instal·là a París.
Començà a esculpir directament la pedra (Èxtasi maternal, presentada a l’exposició de belles arts de Barcelona el 1923), el marbre, la fusta, etc, però des del 1925 treballà amb ferros vells i material de rebuig; això li valgué anomenada als EUA, on anà el 1929 i s’hi naturalitzà.
Hom l’ha considerat un dels millors escultors dels EUA, on el 1970 fou elegit membre de l’Academy of Fine Arts de Nova York.
(Sòria, Castella, segle XV – València ?, després 1532)
Impressor. Aprengué l’ofici a Barcelona amb l’impressor Diego de Gumiel i, quan aquest se n’anà a Valladolid (1502), s’establi a València fins al 1532.
El 1510 imprimí la versió de Narcís Vinyoles Suma de todas las crónicas, una de les primeres edicions en llengua castellana a València. Seguiren, entre altres, les impressions dels actes de les corts de Montsó del 1510 (1511), Lo quart del Cartoixà (1514), versió de Roís de Corella, el Flos Sanctorum (1514), profusament il·lustrat, la Vira Christi, d’Isabel de Villena (1514), la segona edició del Cancionero general (1514) i el Libro del juego de las suertes (1515), també molt il·lustrat.
El 1518 es traslladà a Múrcia, i tornà a València el 1520. Entre les seves darreres produccions figuren versions castellanes de llibres d’Erasme i de Lluís Vives.
(Vivar, Castella, vers 1043 – València, 10 juliol 1099)
(Rodrigo Díaz de Vivar) Guerrer. Sota el vassallatge d’Alfons VI de Castella, operà a Llevant, fent tributaris (1089) els regnes de taifa d’Albarrasí i de València, però, en no presentar-se a una crida del rei castellà, aquest li confiscà els seus dominis.
El Cid, aliat del rei de València, derrotà i va fer presoner el comte Berenguer Ramon II de Barcelona (1090). Conquerí la ciutat de València (1094) en plena època de domini dels almoràvits, els quals no pogueren recuperar-la (1102) fins després de la seva mort.
Dades dels Països Catalans 