Arxiu d'etiquetes: Castella (morts a)

Gomà i Tomàs, Isidre

4 Respostes

(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)

Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.

No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.

Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).

Estapé i Rodríguez, Fabià

2 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 14 setembre 1923 – Lleó, Castella, 31 gener 2012)

Economista polític. Es doctorà en dret per la Universitat de Madrid el 1952. Catedràtic d’economia i hisenda pública a la Universitat de Saragossa (1956-60). L’any 1960 obtingué la càtedra de política econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, de la qual fou degà (1962-65) i rector (1970 i 1974-76).

Comissari del pla de desenvolupament sota el govern de Franco (1972), ha estat el difusor de les doctrines de Galbraith i Schumpeter. Interessat per la història del pensament econòmic.

Autor de nombroses obres d’economia política: Notas sobre la actualidad económica (1957), Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971), La reforma tributaria de 1845 (1972), Ensayos sobre economía española (1972) i Introducción al pensamiento económico. Una perspectiva española (1990). El 1972 va editar Teoría general de la urbanización d’Ildefons Cerdà i el 1958 obtingué el premi de la Fundació March.

Comorera i Soler, Joan

3 Respostes

(Cervera, Segarra, 5 setembre 1895 – Burgos, Castella, 7 maig 1958)

Polític. Graduat en magisteri, aviat s’integrà en moviments d’esquerra i republicans. S’exilià a França (1915-19) i a l’Argentina (1923-30), on s’afilià al Partit Socialista Argentí i dirigí el setmanari “Nació Catalana” (1923-30); després residí a Montevideo, on també s’afilià al Partit Socialista. Tornà a Barcelona amb la proclamació de la II República i s’afilià a la Unió Socialista de Catalunya, a la qual havia ja estat adherit el 1923.

“Si l’estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d’anorrear l’Estat opressor”

Director del setmanari “Justícia Social” (1933-36), fou secretari general de la USC a partir del 1932 i president a partir del 1933. En controlà la tasca organitzativa, dirigí contra Serra i Moret el procés de radicalització de la USC i influí decisivament en la creació del PSUC (juliol 1936), organització de la qual fou secretari general (1936-49).

Diputat al Parlament de Catalunya (1932), Lluís Companys el nomenà conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat (1934), fou empresonat arran dels fets del Sis d’Octubre (1934). A les eleccions del febrer de 1936 fou elegit diputat a corts i reintegrat a la seva conselleria. El 1937 anà a França i a l’URSS per aconseguir l’ajut dels governs respectius i establir-hi tractats comercials.

“Abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció”

Acabada la guerra civil, passà a França i d’allí a Moscou. Després anà a Mèxic, i, el 1945, tornà a França per seguir més de prop la lluita a l’interior del país. A l’exili menà una política d’independència respecte al PCE fins que, acusat de nacionalista i titista, en fou expulsat del PSUC (1949). Retornat clandestinament a Catalunya (1951), fou detingut a Barcelona (1954), processat i condemnat a 30 anys de presó, morí a la presó de Burgos.

Carrasco i Formiguera, Manuel

8 Respostes

(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)

Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.

“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)

Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.

En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.

Blume i Carreras, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 21 juny 1933 – serra de Valdemecas, Conca, Castella, 29 abril 1959)

Gimnasta. Campió diverses vegades, el 1949 obtingué el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya, i el retingué durant deu anys consecutius; assolí el títol individual en totes les especialitats.

Participà en l’olimpíada d’Hèlsinki i es classificà entre els millors gimnastes del món. Als Jocs Mediterranis (1956) aconseguí sis medalles d’or i una de bronze.

El 1957 guanyà el campionat absolut en la Copa d’Europa (París), on va vèncer els millors especialistes del continent, entre els quals el rus Titov, en les anelles, el poltre d’anelles, les paral·leles i en la puntuació total.

Va morir en accident d’aviació. A títol pòstum li fou atorgat (1960) el Trophée Taher Pacha del Comitè Olímpic Internacional, i el centre esportiu d’alt nivell d’Esplugues de Llobregat porta el seu nom (Residència Blume).

Batet i Mestres, Domènec

2 Respostes

(Tarragona, 30 agost 1872 – Burgos, Castella, 18 febrer 1937)

Militar. Ingressà a l’acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919.

L’any 1921 fou designat jutge especial encarregat d’instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic.

Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Fou processat per la Dictadura de Primo de Rivera, acusat de complicitat en l’alçament contra el règim, però fou absolt (1926).

El 1931, en proclamar-se la República, fou ascendit a general i, poc després, fou nomenat cap de la Divisió orgànica (Catalunya). Com a tal, quan es produïren els fets del 6 d’octubre de 1934, aconseguí de dominar-los amb el mínim de vessament de sang. Posteriorment (març 1935) fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Designat capità general de Burgos (maig 1936), des d’on intenta fer avortar l’alçament militar (16 juliol). Però en fracassar (18 juliol) refusà de sumar-se a l’alçament nacional, i per això fou empresonat i, posteriorment, condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937 i executat per les forces insurrectes.