(Catalunya, segle XIX)
Dominicà. Fou professor del seminari de Tarragona i des del 1815 rector del col·legi del seu orde a Tortosa. Acusat d’absolutista el 1821, fugí a Andorra.
Acabat el Trienni Liberal publicà les Cartas de un liberal arrepentido, on acusa els liberals, sense excepció, de tota classe de crims.
Afiliat al carlisme, consta que fou director del “Boletín del Ejército Real de Aragón, Valencia y Murcia”.
(la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 17 octubre 1791 – Igualada, Anoia, 18 setembre 1834)
Guerriller absolutista i general carlí. Capità de cavalleria durant la guerra del Francès.
Fou nomenat mariscal de camp per la Regència d’Urgell i defensà la Seu contra els constitucionals (1822). El 1823 encapçalava els reialistes que atacaven Barcelona.
En l’aixecament dels Malcontents tingué un paper ambigu: segons sembla, després d’haver encoratjat la insurrecció i d’anar a Madrid en defensa dels revoltats, es mantingué fidel al govern.
Ascendit a general el 1831, anà a França a la mort de Ferran VII i tornà el 1834 com a comandant general de les forces carlines de Catalunya.
Havent desembarcat prop del Vendrell amb la intenció de llançar una ofensiva, i estant amagat al poble de la Selva, fou descobert pels liberals i afusellat a Igualada.
(Mataró, Maresme, 1827 – 1858)
Escriptor. Carlí, fundà a Barcelona “El Símbolo” i fou redactor de “La Regeneración” de Madrid.
Publicà nombroses obres de caràcter pamfletari, entre altres ¿Qué mal han hecho los jesuitas? (1846), Causas secretas de las principales revoluciones del globo en favor de la libertad (1848), Historia de todos los pueblos de la tierra… (1858), La religión y la filosofía moderna (3 volums, 1850-51) i la llarguíssima novel·la històrica, amb nombroses referències als aldarulls de Barcelona, Historias de las sectas secretas o el franc-masón proscrito (10 volums, 1847-50).
(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit el 1870, pel pretendent Carles VII, a Joan Baptista de Queralt i Bucarelli, novè comte de Santa Coloma.
Fou l’únic titular.
(Catalunya, segle XIX – Galícia ?, segle XIX)
Militar carlí.
Durant la segona guerra Carlina actuà com a cap d’un batalló al Vallès Occidental. Pel desembre de 1848, a Collbató, es deixà subornar pel capità general M. Gutiérrez de la Concha, marquès d’El Duero, i fingint que la rendició era inevitable, obligà els seus homes a passar-se al bàndol isabelí, bé que molts desertaren els dies següents.
Fou recompensat amb el grau de brigadier dins l’exèrcit regular.
El 1872, a Ferrol (Galícia), es revoltà contra Amadeu I i intentà de proclamar la república federal.
(Castell-llebre, Alt Urgell, 4 abril 1795 – Clariana de Cardener, Solsonès, 16 maig 1847)
“el Ros d’Eroles” Militar carlí. Intervingué en la primera guerra carlina i en la dels Matiners.
Durant aquesta segona fou comandant general de les terres de Lleida, i derrotà, prop de Calaf, juntament amb Rafael Tristany, el coronel Morcillo.
Fou mort a cops de baioneta pels agutzils del capità general Manuel Pavía.
(Agramunt, Urgell, 20 maig 1803 – Villardefrades, Valladolid, Castella, 28 juliol 1860)
“Bep de l’Oli“ Guerriller carlí. S’adherí al pretendent Carles Maria Isidre de Borbó durant la primera guerra carlina. Sembla que va prendre part en l’execució del comte d’Espanya (1839).
Durant la segona guerra carlina lluità a les ordres de Cabrera, però posteriorment (1848) abandonà el bàndol carlí, i el 1854 fou nomenat governador militar de Madrid.
(Llobera, Solsonès, abril 1837 / maig 1837 – abril 1840)
Fets d’armes de la Primera Guerra Carlina, ocorreguts als congosts de Peracamps.
En la primera acció, el general Ramon de Meer assolí de vèncer els carlins i els obligà a evacuar la ciutat de Solsona (abril-maig 1837).
En la segona, els carlins intentaren de tallar el pas al general Antonio van Halen, que duia un comboi per a socórrer Solsona (abril 1840).
Aquest sabé evitar l’emboscada del general carlí Sagarra i s’apoderà del poble; en successius atacs destruí la resistència carlina, fet que contribuí a llur retirada definitiva.
Per aquest motiu el general van Halen obtingué com a recompensa el títol de comte de Peracamps.
(Catalunya, segle XIX)
Nom dels grups més marginals de les ciutats.
Es conegueren amb aquest nom els escamots de soldats irregulars durant la primera guerra carlina (1835-45) i també els grups violents i descontrolats que provocaren nombrosos incidents durant la revolta barcelonina de la Jamància.
(l’Aleixar, Baix Camp, 16 desembre 1843 – la Mussara, Baix Camp, 22 octubre 1873)
Guerriller carlí. Conegut pel sobrenom de Cercós.
Destacà a la Tercera Guerra Carlina, en la qual obtingué un triomf important sobre el batalló de caçadors de Reus, però morí en aquesta acció.
Tant ell com el coronel de l’esmentat batalló foren enterrats al cementiri de la Mussara.
Dades dels Països Catalans 