Arxiu d'etiquetes: cantants/es

Rossell i Figueras, Marina

1 Resposta

(la Gornal, Garraf, 17 gener 1954 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1974 s’incorporà a la Nova Cançó. El 1975 col·laborà en el disc col·lectiu Llegendes de Catalunya, i el 1976 enregistrà el seu primer disc, Si volieu escoltar, al qual seguiren Penyora (1978) i Contra-Eurovisió (1979, disc col·lectiu publicat a Bèlgica).

Ha continuat amb èxit la seva carrera, amb àlbums com Bruixes i maduixes (1980), Cos meu recorda (1982), La barca del temps (1986), Rosa de foc (1988), Cinema Blau (1990), Marina (1993), Cap al cel (2002), Marítim (2003), Nadal (2004), Clàssics Catalans (2007) i, en castellà, Ha llovido (1996), Rodará el mundo (2000) i Vistas al mar (2006).

El 1987 rebé la Creu de Sant Jordi.

Enllaç web: Marina Rossell

Pi de la Serra i Valero, Francesc

1 Resposta

(Barcelona, 6 agost 1942 – )

“Quico Pi de la Serra”  Autor i intèrpret de cançons. Un dels exponents més qualificats del moviment de la Nova Cançó. S’inicià com a guitarrista l’any 1962, i el 1963 formà el conjunt Els 4 Gats.

Influït per Georges Brassens i Léo Ferré i els intèrprets de blues i de jazz més purs, les seves cançons, d’una agressivitat extraordinària, apunten cap a la denúncia i la crítica socials.

Discografia principal: Les corbates (1963), L’home del carrer (1964), Francesc Pi de la Serra (1967), Disc-conforme (1971), Fills de Buda (1974), Pi de la Serra a l’Olympia (1975), Quico i Maria del Mar (1979), Katalonien (1980), Quico, rendeix-te (1988) i Amunt i avall (1995).

Pelegero i Sanchis, Ramon

5 Respostes

(Xàtiva, Costera, 2 desembre 1940 – )

“Raimon”  Cantant i compositor. Es llicencià en història a la Universitat de València. Simultàniament treballà a Ràdio Xàtiva, practicà oboè i flauta i inicià estudis de teatre.

Debutà com a intèrpret amb la cançó Al vent! (1962), que obtingué un èxit immediat; l’any següent edità un primer disc (1963) i guanyà, a més, el festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb el tema Se’n va anar. Integrat en certa manera en el moviment de la Nova Cançó, el 1964 publicà un segon disc que contenia el tema Diguem no, convertit en un himne reivindicatiu i de denúncia que li reportà una gran popularitat.

Els seus textos, de profund i emocionat lirisme (A copls, Som, La pedra), i el registre melòdic personalíssim de les seves cançons el convertiren en un dels compositors més destacats del gènere.

Conreà amb encert la cançó protesta, sense abandonar però el contingut emocional i poètic de les seves lletres, moltes de les quals esdevingueren cèlebres, com Cantarem la vida, D’un temps d’un país, La nit, Cançó de la mare, El país basc, Sobre la pau, Sobre la por, Es veu, Qui ja ho sap tot, Jo vinc d’un silenci, T’adones amic, etc.

Al llarg de tota la seva carrera ha destacat també per musicar i interpretar poemes de grans poetes catalans, tant clàssics com contemporanis (d’Ausiàs Marc a Salvador Espriu –Cançons de la roda del temps, Inici de càntic-, passant per Anselm Turmeda, Joan Roís de Corella, Joan Timoneda, Valeri Fuster o Pere Quart).

Ha cantat per a tota mena d’auditoris en diversos països d’Europa i d’Amèrica, ha editat nombrosos discs, com Cançons de la roda del temps (1966), Raimon a l’Olympia (1966), Per destruir aquell qui l’ha desert (1970), Lliurament del cant (1977) o Presència i oblit (1987), entre d’altres, i ha publicat el recull Poemes i cançons (1973), el dietari Les hores guanyades (1983) i el recull de poemes D’aquest viure insistent (1986).

El 1993 celebrà els 30 anys de carrera artística amb un multitudinari recital a Barcelona, i edità un disc recopilatori de totes les seves cançons titulat Integral. Al maig de 2017 es retirà dels escenaris oferint 12 concerts al Palau de la Música Catalana.

Muntaner i Torruella, Ramon

1 Resposta

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 29 setembre 1950 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 desembre 2021)

Autor i intèrpret de cançons. Després de compondre i cantar diverses cançons i de participar en muntatges de teatre independent, inicià la carrera discogràfica el 1974. Entre d’altres ha publicat els discs Veus de lluna i celobert (1979), Balades i cançons (1980) i El pas del temps (1982).

Ha compost també música per a les pel·lícules La plaça de diamant, de Francesc Betriu, i La teranyina, d’Antoni Verdaguer. El 1990 fou nomenat director del centre Ressons de promoció de la cançó, dependent de la Generalitat i des del 1996 ocupa el càrrec de delegat a Catalunya de la SGAE.

Motta i Cardona, Guillermina

1 Resposta

(Barcelona, 26 febrer 1942 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1964 entrà a formar part dels Setze Jutges i publicà el primer disc: Els snobs. Després oferí versions de cantants francesos, cançons protestatàries i cançons picaresques, i intentà, amb Enric Barbat, la catalanització del tango.

Entre la seva discografia cal destacar Guillermina Show (1967), Visca l’amor (1968), Remena nena (1970), Cançons que estimo (1974), Canticel (1976), Una bruixa com les altres (1981), Lluny de Malibú (1987) i Íntim (1999).

Ha intervingut en diversos films, així com a la televisió (Les Guillermines del Rei Salomó, Benvinguts) i a la ràdio (Passions reconcentrades).

Montllor i Mengual, Ovidi

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 febrer 1942 – Barcelona, 10 març 1995)

Autor i intèrpret de cançons i actor. Com a actor, debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d’Alcoi. Anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent i més tard amb les companyies de Núria Espert i Adrià Gual.

Intervingué en films com Furia española (1974), Furtivos (1975), L’obscura història de la cosina Montse (1977), La portentosa vida del padre Vicent (1978), La verdad sobre el caso Savolta (1979), Un, dos, tres, ensaïmades i res més (1985), Companys, procés a Catalunya (1979) o La Teranyina (1990).

Com a cantant, fou un dels exponents del moviment de la Nova Cançó. Destacà per la qualitat interpretativa, fonamentada en unes sòlides bases teatrals, amb què criticà la realitat quotidiana del país. Entre les seves gravacions discogràfiques, amb texts propis i de diversos poetes catalans, excel·leixen La fera ferotge (1968), Crònica d’un temps (1973), A Alcoi (1974), Ovidi a l’Olympia, Coral romput (1980), etc.

Moll, Josep Lluís

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 13 gener 1895 – Woodland Hills, EUA, 2 abril 1969)

“Fortunio Bonanova”  Actor i cantant. De jove es dedicà al periodisme. Format a Barcelona, estudià dret i música. Com a cantant, debutà a l’Òpera de París, i actuà per tot Espanya, Itàlia i Moscou.

En el camp del cinema, interpretà a Barcelona el Don Juan Tenorio de Ricard de Baños (1921). Defensor teòric de l’avantguardisme signà a Mallorca el Manifest de l’Ultra (1921). Estrenà a Barcelona el Socrate.

El 1923, anà a Buenos Aires, on representà Doña Francisquita, Maruxa i La Canción del olvido. S’establí als EUA per enregistrar-hi discos i intervingué després (1927-32) en diverses produccions als EUA, amb Gloria Swanson, Mary Astor i Joan Bennet; romangué a Nova York, on féu revista.

Novament a Barcelona, féu alguns dels primers films sonors del país: El desaparecido (1934) i Poderoso caballero (1935). Tornà a marxar als EUA, on actuà durant un any i mig a Nova York, i després a diverses companyies durant un llarg temps, fins que es dedicà de ple al cinema a Hollywood i a Mèxic.

Va fer versions espanyoles de cintes nord-americanes; El capitán Tormenta (1936), El carnaval del diablo (1936) i La inmaculada (1939), entre altres. Intervingué en uns quaranta films nord-americans tan notoris, com: Citizen Kane, d’Orson Welles (1941); Per qui toquen les campanes (1942), de Sam Wood, i Monsieur Beaucaire, de George Marshall (1946).

A Mèxic, cal destacar la seva intervenció en els films La pícara Susana (1944), Pepita Jiménez (1945), El fugitivo (1946-47) i La diosa arrodillada (1947). Participà també en films com Rosa of Santa Rosa (1947), The Angel of the Amazon (1948) i, esporàdicament, al cinema espanyol (La muerte silba un blues, 1962).

És considerat un secundari eclèctic, però sòlid, del cinema de l’època.

Marquès i López, Francesca

3 Respostes

(Tarassona, Aragó, 9 març 1888 – Barcelona, 26 juliol 1962)

“Raquel Meller”  Cançonetista. Havent debutat el 1907 al cafè La Gran Penya de Barcelona amb el nom de La Bella Raquel, es va presentar al teatre Arnau (1912), on va popularitzar diversos cuplets.

Va triomfar a París: on el 1919 debutà a l’Olímpia, el 1930 s’havia convertit en la principal intèrpret del Palace i el 1932 es presentà com a actriu de comèdia al teatre de Sarah Bernhardt, on protagonitzà Une jeune fille espagnole, que escriví Maurice Rostand per a ella.

El 1941 estrenà al teatre Còmic de Barcelona, la revista La violetera, resum de la seva vida triomfal. Després d’unes breus reaparicions el 1947 i el 1956, es retirà de l’escena.

També va actuar al cinema, on va debutar amb Los arlequines de seda y oro (1919), Violetas imperiales (1922-32), Carmen (1926), La gitana blanca (1926), Nocturno (1927), etc.

A part de París i Barcelona, també va actuar a Londres, Buenos Aires, Nova York i Berlín i va compartir escenari amb les celebritats de l’època, com ara Mistinguette, Maurice Chevalier o Josephine Baker. Poc abans de morir va publicar les seves Memòries (1960).

Marí i Mayans, Isidor

3 Respostes

(Eivissa, Eivissa, 4 abril 1949 – )

Sociolingüista i cantautor. Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1972), amb una tesi sobre la poesia catalana d’Agustí Eura. Professor a la Universitat de les Balears del 1972 al 1980, en fou coordinador del departament de català i vicedegà de la facultat de filosofia i lletres.

Com a promotor i coordinador del reciclatge de llengua catalana, fou membre de la Comissió Mixta entre el Consell Interinsular i el ministeri d’educació per a la introducció del català en el sistema educatiu (1979-80).

Del 1980 al 1988 fou cap del Servei d’Assessorament Lingüístic de la Generalitat de Catalunya i promogué, entre altres iniciatives, el curs multimèdia Digui, digui… i el centre de terminologia Termcat, el qual va dirigir des del 1988 fins el 1997. Fou subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1989 i 1996, i aquest any participà activament en l’elaboració de la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona.

De 1996 al 2009 fou director dels estudis d’humanitats i filologia de la Universitat Oberta de Catalunya. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1989, de la qual l’any 2010 fou elegit president.

Ha participat en diverses iniciatives de promoció lingüística i cultural de la Unió Europea, entre les quals la xarxa Europa Diversa, la Convenció Catalana per al futur de la Unió Europea i el Llibre Blanc del Patronat Pro Europa L’ampliació de la Unió Europea: efectes a Catalunya.

Entre moltes altres publicacions sobre temes lingüístics, literaris o culturals, és autor dels llibres La nostra pròpia veu. Literatura de les Pitiüses (1984); Els perfils del català. Varietats i registres de la llengua catalana (1990); El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República (1991); Un horitzó per a la llengua. Aspectes de la planificació lingüística (1992), Conocer la lengua y la cultura catalanas (1993), Plurilingüisme europeu i llengua catalana (1996), La cultura a Eivissa i Formentera (segles XIX i XX) (2001) i Una política intercultural per a les Balears? (2002).

Com a cantant formà part del grup musical eivissenc UC, que edità tres discs amb cançons tradicionals entre el 1974 i el 1979. Posteriorment formà part del grup Falsterbo Marí, amb el qual publicà Salta un ocell (2000) i Cor de Crom (2002). El 2006, en solitari, interpretà i compongué Ansa per ansa.

López i Garcia, Victòria dels Àngels

7 Respostes

(Barcelona, 1 novembre 1923 – 15 gener 2005)

Soprano, més coneguda pel seu nom artístic de Victòria dels Àngels. Filla d’un bidell de la Universitat de Barcelona, estudià al Conservatori del Liceu (1940-42) amb Dolors Frau i, més tard, amb el grup Ars Musicae, de Barcelona.

D’estudiant, actuà al Palau de la Música Catalana (1941), on féu el debut oficial l’any 1944, amb un recital per a l’Associació de Cultura Musical. El 1945 debutà al Liceu, amb Le nozze di Figaro; hi actuà cada any fins el 1950, i de manera discontínua en 1955, 1956, 1958, 1961, 1971 i, després d’un llarg parèntesi, el 1992.

El 1947 guanyà el Concurs Internacional de Cant de Ginebra, i el 1949 debutà a París (amb Faust), al Covent Garden de Londres (amb La bohème) i al Teatro alla Scala de Milà (amb un recital i, l’any següent, amb Ariadne auf Naxos). El 1951 es presentà al Metropolitan Opera House de Nova York, i des d’aleshores actuà arreu del món.

El 1961 cantà en l’estrena mundial de L’Atlàntida, de Falla, al Liceu de Barcelona. El 1979 interpretà una òpera per darrera vegada (Pelleas et Mélisande) i posteriorment es dedicà als recitals de fragments operístics i en el lied; destacà el que realitzà el 1987 per a la inauguració de l’emissora Catalunya Música al Palau de la Música Catalana.

Obtingué diversos guardons i distincions, entre els quals el Premio Nacional de Música (1978), el premi Príncipe de Asturias de les arts (1991), el Premi Internacional de Música Pau Casals en la primera convocatòria (1992), i el premi de l’Acadèmia Charles Cros (1994) i els nomenaments com a Acadèmica d’Honor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981) i com a doctora honoris causa per la Universitat de Barcelona (1987).

Enregistrà en discs les seves millors creacions: Manon, Faust, Il barbiere di Siviglia, lieder, etc. La seva discografia comprèn 22 òperes completes i uns 40 discs amb obres diverses.