(Tona, Osona, 26 agost 1804 – Roma, Itàlia, 3 febrer 1870)
Prelat. Estudià al seminari de Vic, on el 1831 passà a fer de professor i el 1850 rector.
Fou consagrat bisbe de Lleida el 25 d’octubre de 1862, com a successor del bisbe Uriz.
Va morir mentre assistia al Concili Vaticà I. Fou succeït a la diòcesi per Tomàs Costa.
(Ribagorça, segle XIII – Lleida, 1313)
Eclesiàstic. Canonge augustinià, prior de Roda d’Isàvena i bisbe de Lleida (1308-13).
Celebrà un sínode (1308), on donà diverses disposicions sobre la conducta clerical.
El 1309 era a Roma com a ambaixador de Jaume II per obtenir que el delme concedit al rei pel papa per la conquesta de Còrsega i Sardenya pogués ésser destinat a la projectada croada contra Granada.
Donà diverses disposicions per a l’ordenació de l’església de Roda.
Fou succeït per Guillem d’Aranyó.
(Lleida, vers 1200 – 2 octubre 1256)
Frare dominicà i bisbe de Lleida. Era de la família Peralta de Lleida i consta com a canonge el 1244. Seguint l’exemple del bisbe Guillem de Barberà i els consells de sant Ramon de Penyafort es féu dominicà.
Es remarcà per la seva virtut i fou elegit bisbe a la mort del seu antecessor (1255), però es resistí a acceptar. Consta la seva actuació episcopal pel maig de 1256, i morí quatre mesos després.
Hom el venera com a sant, sense, però, haver estat mai reconegut oficialment el seu culte.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 14 abril 1608 – Lleida, 15 juny 1673)
Eclesiàstic. Canonge de Girona, fiscal de la inquisició i auditor del tribunal de la Rota.
Bisbe de Girona (1664-68) i de Lleida (1668-73).
Hom li atribueix el Tratado breve y compendiado de la calificación que merecen los delitos de herética pravedad en los reinos españoles, imprès a Saragossa el 1668.
(Beziers, França, segle XIV – Lleida, 1360)
Prelat. El 1349 fou consagrat bisbe de Lleida, succeint Jaume Sitjó.
Eximí el seu capítol del subsidi que tradicionalment era degut al bisbe.
El 1360 fou succeït per Romeu Sescomes.
(Lleida, segle XIII – 1282)
(o Guillem Ramon) Bisbe de Lleida (1257-82). Fill del senescal i baró d’Aitona Guillem Ramon (I).
Era degà de Lleida quan fou elegit bisbe, i fins el 1261 fou electe.
Donà normes per estabilitzar el nombre de canonges i beneficiats (1261) i féu un conveni amb el capítol i el prior de Roda sobre les rendes i obligacions envers el bisbe de Lleida (1272). Al seu temps fou acabada la catedral, que consagrà el 1278.
Des del 1268 actuava a Lleida un altre degà anomenat Guillem de Montcada, que ha estat sovint confós amb ell.
(Palma de Mallorca, 14 setembre 1860 – 22 desembre 1947)
Eclesiàstic i historiador. Doctorat en teologia (València) quan ja era llicenciat en lletres, residí a Palma de Mallorca com a fiscal eclesiàstic, professor del seminari i canonge arxiver.
El 1914 fou consagrat bisbe de Lleida i el 1925 passà d’auxiliar a Barcelona, on un any després succeí al titular. El 1930 anà a Mallorca amb títol d’arquebisbe.
De la seva obra escrita destaquen La filosofía cristiana y su restauración (1886), Sto. Tomás de Aquino y el moderno régimen constitucional (1890), La secta rosminiana (1891), La existencia de Dios y la crítica kantiana (1892) i Apuntes sobre la acción antimasónica en España (1927).
(Vallibona, Ports, 9 novembre 1843 – Granada, Andalusia, 9 desembre 1920)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i dret, fou professor als seminaris de Tortosa i Tarragona.
Secretari de cambra d’Oviedo (1868) i València (1882), el 1889 va ésser nomenat bisbe de Lleida, on establí el nou seminari i fundà el museu diocesà.
El 1905 passà d’arquebisbe a Granada.
Publicà un catecisme, diverses pastorals i nombrosos articles a la premsa.
(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)
Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.
En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.
Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 4 setembre 1922 – Lleida, 18 abril 2014)
Bisbe de Lleida (1968-99). Rebé l’ordenació sacerdotal l’any 1948 i l’episcopal el 1968.
En l’etapa final del seu pontificat es produí el traspàs de 111 parròquies de la Franja de Ponent, on viuen 70.000 persones, a la diòcesi de Barbastre, que passà a anomenar-se Barbastre-Montsó.
Presentà recurs al tribunal de la Signatura Apostòlica contra el decret de Lajos Kada, nunci del Vaticà a l’estat espanyol, que l’obligava a tornar a l’Aragó més d’un centenar d’obres d’art de les parròquies de la Franja segregades de la diòcesi de Lleida, que es conserven al Museu Diocesà de Lleida.
Dades dels Països Catalans 