(Catalunya Nord, segle VIII – segle IX)
Fundador i primer abat de Sant Andreu de Sureda (diòcesi d’Elna).
D’origen hispano-visigòtic, probablement en temps de Carlemany s’establí de primer amb alguns monjos al Vallespir, en una cel·la de Sant Martí (d’Albera?), i tot seguit passà a Sureda, entre el Tec i l’Albera, per a fundar-hi el monestir de Sant Andreu.
(València, 1470 – Roma, Itàlia, 22 juliol 1506)
Eclesiàstic i cardenal. Ocupà el bisbat d’Elna (1499-1506), deixat vacant per Cèsar Borja, i el retingué fins a la mort.
Fou a més cardenal de Santa Maria Nova (1503), arquebisbe de Trani, i patriarca de Constantinoble, càrrec en el qual succeí a Joan de Borja i Navarro.
Exercí també les funcions de vice-secretari i tresorer del papa Alexandre VI, que li va conferir els anteriors benifets.
(Alais, Llenguadoc, 20 desembre 1750 – Campolongo, Itàlia, 13 juliol 1801)
Eclesiàstic. El 1768 fou nomenat bisbe d’Elna. Elegit diputat pel braç eclesiàstic als estats generals (1789), hi adoptà una actitud conservadora i fou destituït per les autoritats revolucionàries de Perpinyà, que nomenaren en lloc seu el bisbe intrús Gabriel Deville.
S’hi oposà en un opuscle, que fou prohibit; tornà al Rosselló i fou detingut, acusat de conspirar, i deportat. Aconseguí d’evadir-se, i es refugià a Roma. Des d’allí demanà de passar a Barcelona, la qual cosa li fou negada.
(Catalunya Nord, segle X – Elna, Rosselló, segle X)
Bisbe d’Elna. Primer abat de Sant Pere de Rodes. Fill de Tassi, el fundador del monestir empordanès.
L’any 948 obtingué la independència del monestir de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles, gràcies a una transacció sancionada pel rei franc Lluís IV, el qual, a més, li concedí la immunitat reial i altres privilegis. L’any 974 viatjà a Roma, on aconseguí del papa Benet VI privilegis per a l’abadia.
Fou nomenat bisbe d’Elna a la mort del bisbe Sunyer (977).
Veure> Guiu de Terrena (bisbe de Mallorca i d’Elna, vers 1270-1342).
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Bisbe d’Elna i cardenal. Fou successivament vice-secretari del papa Alexandre VI, bisbe d’Elna, patriarca de Constantinoble, legat pontifici a França i cardenal diaca (1503).
Fou enterrat a Sant Pere de Roma.
(Elna, Rosselló, 1069)
Temple principal de l’antiga diòcesi d’Elna (Santa Eulàlia d’Elna). És un dels bells exemplars existents de les grans construccions romàniques del segle XI.
El pla és irregular a causa d’haver estat format per etapes successives de refeccions i ampliacions que van del segle XI al XIV. Presenta arcs torals i formers, dels quals els més pròxims a l’altar descansen en columnes de reforç (coronades amb capitells, bisellats i ornats amb fullatges) sobreposades a un basament altíssim. Dues torres flanquegen la façana.
El claustre fou començat el 1175 i acabat al segle XIV; l’ala sud (1172-86) constitueix, amb els capitells i les columnes, una obra mestra de l’escultura romànica del Rosselló.
(Catalunya Nord, segle VI – 1801)
Antiga diòcesi centrada a Elna (Rosselló), elegida com a desmembració de la diòcesi de Narbona, el primer bisbe conegut fou Domne. Als concilis de Toledo i de Narbona consten cinc bisbes d’Elna entre el 571 i el 683. Després d’un segle de silenci, a causa de la invasió àrab, la successió episcopal és represa amb Venedari.
Des del segle IX el bisbat comprenia el Conflent, el Vallespir i el Rosselló; el segle XI es dividí en tres ardiaconats: el del Rosselló, o gran ardiaconat, el del Vallespir i el del Conflent.
A l’època carolíngia, diversos preceptes afavoriren l’establiment de comunitats monàstiques, sovint procedents del sud dels Pirineus; el 898 un precepte concedí al bisbe Riculf la facultat de refer la catedral i altres esglésies.
Des de la fi del segle X hi hagué a la diòcesi un gran esforç de redreçament amb els abats Garí i Oliba de Cuixà, amb la creació de la pau i treva a Toluges (1027 i 1050) i la reforma del capítol d’Elna el 1054; hom creà, des de la fi del segle XI, diverses comunitats de canonges augustinians. El segle XIII s’hi instal·laren els ordes mendicants, especialment dominicans i franciscans, establerts a Perpinyà, Cotlliure i Vilafranca de Conflent.
Malgrat el tractat de Corbeil (1258), Elna continuà sotmesa a l’arquebisbat de Narbona, fins que el 1511, i a causa de les guerres entre Ferran II el Catòlic i França, el papa Juli II sotmeté la diòcesi al domini directe de la Santa Seu, situació que es mantingué fins al Concili de Trento. El 1564 el bisbe Lope Martínez de Lagunilla, obligat pels decrets tridentins, s’uní a l’arquebisbat de Tarragona.
El 1601 Climent VII autoritzà el bisbe Onofre de Reart a traslladar definitivament la seva residència a Perpinyà (des del segle XIV els bisbes d’Elna hi tenien casa i hi sojornaven sovint), el trasllat, amb les relíquies de santa Eulàlia i de santa Júlia, tingué lloc el 1602.
El 1678, després del tractat dels Pirineus (1659), el bisbat d’Elna-Perpinyà se sotmeté novament al metropolità de Narbona, i Lluís XIV, per afavorir la francesització del país, aconseguí que tots els bisbes fossin francesos i omplí els convents, cases religioses i càrrecs de provisió reial amb religiosos d’origen francès. Fins a la Revolució Francesa els bisbes conservaren la denominació d’Elna.
El bisbat fou suprimit pel concordat amb la Santa Seu i fou fusionat amb el de Carcassona. L’any 1817 la seu episcopal fou restablerta amb el nom de diòcesi de Perpinyà.
(Catalunya Nord, segle XI – 1147)
Bisbe d’Elna (1130-47). Fill del comte Guillem (III) de Castellnou. Ardiaca d’Elna (1111), fou elegit bisbe de 1130. Consagrà l’església de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, la qual el 1134 obtingué de l’abat de Cuixà, Gregori, en canvi de la de Sant Vicenç de Rià i on el 1136 establí un priorat de canonges augustinians.
Defensor de la reforma gregoriana, uní a la mensa episcopal d’Elna les esglésies de Trullars, Salelles, Llauró, Tanyeres i Croanques, dependències del seu domini patrimonial, i aconseguí que el comte Gausfred III de Rosselló restituís i confirmés el monestir de Sant Andreu de Sureda a l’abadia clunianenca de la Grassa (1139). Abans del 1140 havia fet cavar els valls de la ciutat d’Elna.
A ell és deguda l’ordenació i la transcripció de les cartes del cartulari d’Elna (1140). Al concili provincial de Narbona (1134) defensà el Rosselló, víctima de les incursions dels pirates sarrains.
(Catalunya Nord, segle XI – 1064)
Ardiaca d’Elna (1051). Fill del vescomte Guillem de Castellnou. Entrà en conflicte obert amb el bisbe d’Elna, Berenguer. Elegit bisbe Ramon d’Empúries (1064), fou acusat d’haver-se apoderat dels béns de la mensa capitular amb l’ajuda del seu germà, el vescomte Jaspert (I).
Fracassats tots els intents de conciliació per part del comte de Rosselló Gausfred II, fou mort en un combat.
Els béns confiscats foren retinguts pels Castellnou, fet que provocà un entredit sobre el bisbat. Amb tot, el 1064 el seu nebot Guillem (I) rebé l’envejada dignitat d’ardiaca d’Elna.
Dades dels Països Catalans 