(Barcelona, 21 novembre 1703 – Tortosa, Baix Ebre, 19 desembre 1757)
Erudit i eclesiàstic. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Nomenat canonge del capítol de Tortosa (1737), residí en aquesta ciutat i hi escriví una extensa Historia de la ciudad de Tortosa, enllestida abans del 1747, que llegà a l’acadèmia barcelonina.
(Barcelona, 1 octubre 1924 – 25 setembre 2003)
Pastor evangèlic. Director de “Torxa”, publicació universitària d’Estat Català, fou detingut a la Universitat de Barcelona i expulsat (1945).
Amb d’altres, organitzà la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya (1966), dita posteriorment Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, de la qual esdevingué president (1979).
Fundà i i dirgí la revista “Presència Evangèlica” (1968-72).
El 1972 inicià la seva col·laboració amb el moviment cristià Àgape i col·laborà a diverses publicacions evangèliques.
(Barcelona, 1865 – 1935)
Periodista i musicòleg. Visqué molt de temps a París. Fou col·laborador molt actiu de les revistes “L’Avenç” i “Catalònia”.
Introduí al nostre país les obres de Cèsar Franck i es mostrà wagnerià fervent.
Durant la guerra de Cuba fou membre del comitè independentista català a París.
(Barcelona, 1683 – 1761)
Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.
Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.
Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).
Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.
El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762) Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.
(Barcelona, 11 abril 1974 – )
Tennista. Guanyà el seu primer títol ATP a Buenos Aires el 1994.
El 1997, en guanyar tres títols seguits (Estoril, Roma i Stuttgart) es col·locà quart a la classificació ATP i, amb la seva condició de finalista al Roland Garros i guanyador al Màsters el 1998, es col·locà entre els tres primers jugadors del món.
(Barcelona, 7 abril 1924 – 19 octubre 2020)
Arquitecte. Treballa formant equip amb Alfons Milà.
La seva obra està dominada per una gran sensibilitat formal i per la idea de confort.
Se’n destaquen les reformes interiors d’habitatges i locals comercials, com el projecte ESADE (Barcelona, 1962), l’empresa Olivetti (1968-69), xalets i cases particulars a Cadaqués i Esplugues de Llobregat, la fàbrica Montesa (1963), la porteria de la fàbrica Godó i Trias (l’Hospitalet de Llobregat), la casa Sala a la Diagonal de Barcelona (1971; premi FAD d’arquitectura), l’edifici la Talaia de Barcelona (1972), el disseny de la nova Diputació de Barcelona (1984-87) i el 1989 rebé de nou el premi FAD per la seva participació en la rehabilitació de l’estadi Olímpic, juntament amb altres arquitectes.
Fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1959-66), des d’on exercí una gran influència sobre les noves generacions d’arquitectes, i president de l’ADI-FAD (des de 1976).
(Barcelona, 4 maig 1909 – 8 gener 1992)
Escriptor. Ha estat fundador i president de l’Associació de Practicants Escriptors i Artistes el 1958.
És autor dels reculls poètics 27 visions de calitja (1964), Al frec d’un aire nou (1968), Penell al vent (1973), Cants de roentor (1975) i Llambrecs (1979),
El 1981 publicà La gasosa, recull d’articles periodístics, i el 1990, la poligrafia El retruc.
(Barcelona, segle XVIII – 1839)
Advocat. industrial i polític. Fou vocal de la Junta de Comerç de Barcelona. Diputat liberal a les corts de 1820-21, hi defensà el proteccionisme.
Amb Eudald Jaumeandreu reorganitzà (1820) la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, i el 1826 la reformà. El 1836 anà a Madrid comissionat per la Junta de Comerç per tal de defensar-hi els interessos dels fabricants catalans.
La guerra carlina de 1833-40 arruïnà la seva fàbrica de teixits i filats del Ter.
(Barcelona, 1 maig 1870 – 7 maig 1946)
Metge i escriptor. Començà a escriure per al teatre el 1909. Són remarcables les seves comèdies Burgeseta i Dolça llar.
El seu germà Vicenç Corominas i Prats (Barcelona, 1877 – 1961), també escriptor, traduí al català diverses obres teatrals estrangeres. Destacà també com a dibuixant.
(Barcelona, 1808 – Madrid, 1867)
Gravador. Fou professor de l’Academia de Bellas Artes de Madrid.
S’especialitzà en encunys i ocupà el càrrec de director a la Fábrica Nacional del Sello a Madrid.
El seu germà, Francesc Coromina i Subirà (Barcelona, 1797 – Madrid ?, 1868), també gravador, treballà a la Casa de la Moneda de Sevilla, i més tard a la de Madrid.
