(Barcelona, 29 maig 1876 – segle XX)
Escultor. En la seva obra perviuen els temes anecdòtics pintorescs a la manera de Marià Benlliure o Agustí Querol (Amor al proïsme, 1907; Home de mar, 1908).
És autor del bust de Joaquim Vayreda a la façana posterior del Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Barcelona, 1714 – 1768)
Mestre veler i fabricant d’indianes.
Fou un dels primers industrials catalans que filà el cotó en la seva fàbrica, amb caràcter clarament competitiu respecte al que venia important-se fins aleshores de Malta.
Demanà exempció de franquícia per a la importació de cotó en floca d’Amèrica, i sol·licità de la Junta de Comerç dues naus per importar cotó de Veracruz, projecte que fou aprovat el 1768.
La seva iniciativa donà nou impuls a la indústria cotonera catalana.
El seu nebot i hereu fou Joan Canaleta i Font.
(Barcelona, 1744 – 1808)
Fabricant d’indianes. Nebot i hereu de Josep Canaleta i Poc.
En esclatar la Guerra Gran (1793) es comprometé a pagar deu homes armats i a muntar la guàrdia de la ciutat amb trenta homes de la fàbrica un cop a la setmana.
L’any 1798 formà part del consistori municipal.
(Barcelona, 4 desembre 1827 – Madrid, 22 novembre 1902)
Enginyer i publicista. Pare de José Canalejas Méndez. Estudià a Madrid i a Lieja. Per encàrrec del famós banquer José de Salamanca va construir algunes línies fèrries.
Milità al partit liberal i fou diputat i senador. Director de la companyia del ferrocarril de Ciudad Real, a Badajoz. Dirigí la revista “El Eco Agrícola”, i col·laborà a “El Ingeniero Industrial”.
És autor, entre altres treballs, d’un Anuario de los progresos tecnológicos de la industria y de la agricultura (1861) i Estudio de la situación moral y material de los reclusos de la casa municipal de corrección de Barcelona (1860).
(Barcelona, 1895 – 28 agost 1991)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona. Fou el capdavanter del grup Nou Ambient, creat el 1919 seguint el model del grup dels evolucionistes, amb els quals exposà a Madrid el 1932. Havia fet la primera exposició individual a les Galeries Dalmau (1925).
La seva pintura (paisatge, natura morta, figura), realista, és de traç nonellià amb derivacions vers el surrealisme i l’expressionisme. Els collages de caràcter matèric també són molt representatius d’una determinada etapa de la seva producció.
Exiliat, residí a Mèxic des del 1939 fins al 1980. Integrat plenament a la vida artística mexicana, exercí la docència, practicà l’escultura i s’interessà per la història de l’art mexicà, entorn de la qual escriví diversos treballs.
(Barcelona, 1795 – Madrid, 15 març 1877)
Doctor en farmàcia. Fou catedràtic i degà a la facultat de farmàcia de Madrid (1835), diputat a corts el 1833 i conseller d’instrucció pública.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1833), publicà Lecciones de práctica de operaciones farmacéuticas (1871) i col·laborà a la “Farmacopea Española”.
(Sarrià, Barcelona, 29 octubre 1879 – Barcelona, 6 febrer 1968)
Escultor imatger. Estudià a l’Escola de Llotja sota el mestratge d’Agapit Vallmitjana, i treballà a l’estudi de Pere Carbonell i Huguet.
És autor del monument al Cardenal Vives i Tutó (Sant Andreu de Llavaneres, 1950), projectat per Josep M. Pericas, i de Ruth, a la font de la plaça de la Virreina (Barcelona, 1949).
(Barcelona, 1910 – 18 novembre 1956)
Artista. Germà de “Joan Capri”. Usava el pseudònim de Cartex.
Fou un prestidigitador i il·lusionista extraordinari. Obtingué triomfs ben merescuts a les seves nombroses actuacions.
Morí quant es trobava en ple èxit.
(Barcelona, 7 març 1901 – Buenos Aires, Argentina, 31 maig 1995)
Compositora. Resident a Buenos Aires des de la infància, on s’hi formà musicalment. Germana de Maria.
Tornà a Barcelona i hi realitzà una notable labor pedagògica del 1929 al 1939, a les escoles del Mar i Blanquerna.
De la seva producció destaquen Raïms i espigues (1919), Poemas de Cuyo (1925), Dansa india (1929) i la Suite incaica (1939).
(Barcelona, 1903 – Buenos Aires, Argentina, segle XX)
Professora. Germana de Montserrat. Passà la seva joventut a l’Argentina. Es doctorà en filosofia i lletres.
Després d’estudiar a l’Escola de Bibliotecàries, fou bibliotecària del Servei Meteorològic de Catalunya.
Publicà una Bibliografia de la meteorologia a Catalunya (1937).
Des del 1939 residí novament a Buenos Aires.
Dades dels Països Catalans 