(Falset, Priorat, 18 març 1919 – Barcelona, 30 juliol 2008)
Historiador de l’art del segle XVI al XIX. Estudià a la Universitat de Barcelona i féu el doctorat a Madrid. Professor agregat de la Universitat de Barcelona des del 1965.
Entre les seves obres sobresurten diversos volums sobre art. Es remarcable la seva tesi doctoral La pintura en Barcelona en el siglo XVIII. Participà a l’obra col·lectiva Historia de la pintura en Cataluña. En 1969 aparegué el seu assaig Escultura española.
(Barcelona, 1877 – 8 agost 1908)
Hel·lenista. Realitzà una notable traducció de les faules d’Esop, emprant un català popular.
També escriví unes Lliçons d’ortografia catalana, interessants per a l’època.
(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)
Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.
Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.
(Ilo-Ilo, Filipines, 7 octubre 1896 – Barcelona, 13 febrer 1964)
Jugador de futbol del F.C. Barcelona, amb el qual fou deu vegades campió de Catalunya i cinc vegades campió d’Espanya.
Interior esquerra resolutiu, intervingué en 412 partits oficials i marcà 381 gols; el seu xut a passat a la història del futbol com el més potent i eficaç (a Bordeus, en marcar un gol, la pilota esbotzà la xarxa).
Llicenciat en medicina, exercí professionalment després de retirar-se del futbol (1927) i fou directiu del FC Barcelona (1931-34).
Militant de Falange Española, en esclatar la Guerra Civil formà part del Batalló de la Brigada Mixta Legionària italoespanyola, on arribà a tinent i amb la qual entrà a Barcelona el 1939.
(Barcelona, 30 agost 1871 – 22 octubre 1955)
Sociòleg, polític i advocat. Fill de Ramon Albó i Calvaria, i germà de Francesc.
Fou diputat (1908), president del Tribunal Tutelar de Menors i director general de presons. S’especialitzà en temes penitenciaris i la rehabilitació dels infants delinqüents.
Dirigí la revista “Aurora Social” (1907-08), des de la qual defensà un sindicalisme de caire catòlic. Publicà diversos estudis en català, castellà i francès sobre les qüestions esmentades.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1906)
Jurista. Era membre de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència.
Escriví una Memoria sobre la influencia que tuvo el descubrimiento del Nuevo Continente de América en la prosperidad política y mercantil de España y en su decadencia económica.
Fou el pare de Ramon i Francesc Albó i Martí.
(Barcelona, 22 abril 1927 – 10 abril 2013)
Musicòloga. Inicià els seus estudis musicals amb Blanca Selva (piano) i Joan Massià (música de cambra) i rebé orientació musicològica d’Higini Anglès, Josep M. Llorens i Bernard Röwenstrunck.
Ha publicat nombrosos articles a les principals revistes del país, i és autora de La música contemporània (1974), de Bibliografia de la “festa” o “Misteri d’Elig” (1975, amb la col·laboració de Roger Alier) i de Mil anys de música catalana (1991).
Cofundadora de la Societat Catalana de Musicologia, fou directora (1983-92) del Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya.
Ha dut a terme una tasca important de divulgació i assessorament musical.
(Barcelona, 1930 – 21 maig 1997)
Escriptor, editor i distribuïdor de llibres. Fundador d’Albertí, Editor.
Va dirigir i, en bona part, va redactar el Diccionari biogràfic (1966-68), de personatges catalans, en quatre volums. Va continuar la “Nova col·lecció Lletres”, iniciada per Joan Grases, que incorporà molts autors inèdits, i va publicar la miscel·lània “Quart Creixent”, que s’hagué d’interrompre al fascicle 4.
És autor de l’estudi de divulgació històrica L’Onze de Setembre (1966) i l’assaig El republicanisme català i la Restauració monàrquica (1875-1923) (1972). També ha publicat un Diccionari de la llengua catalana (1975) i el Diccionari de la llengua catalana il·lustrat.
Fou un dels promotors de la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (fundada el 1980).
A partir de la seva mort, el segell editorial ha passat a la direcció d’Elisenda Albertí.
Enllaç web: Albertí Editor
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 8 desembre 1969)
Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, com les revistes “Fulles d’Art” (1905) i “Estil” (1906).
És autor de diversos llibres, molts d’ells publicats amb pseudònim. Els més difosos han estat possiblement els seus Diccionari Castellà-Català i Diccionari Català-Castellà.
(Barcelona, 1930 – 6 juny 2015)
Escriptor. Ha conreat el periodisme i, sobretot, el guió radiofònic. En aquest gènere ha esdevingut un dels especialistes més fecunds i coneguts.
També ha escrit obres per al teatre escènic, com la titulada L’arbre caigut, en col·laboració amb Lluís Coquard, publicada en 1957.
Dades dels Països Catalans 