(Barcelona, 6 desembre 1867 – gener 1940)
Comediògraf, poeta i periodista. Fundà i finançà “Catalunya Artística” i dirigí “El Artesano” i “Catalunya Literària”.
El 1886 reuní els seus poemes en Branquillons. Escriví algunes comèdies, la majoria còmiques i d’un sol acte (Els amics porten fatics, 1900; Un home de palla, 1891), i algunes de patriòtiques, com L’últim conseller, Rafael de Casanova (1900).
(Barcelona, 1915 – 5 febrer 2001)
Mestra. Especialitzada de l’ajuntament de Barcelona.
A partir de l’any 1958 promogué dins el moviment escolta català les activitats d’expressió de tot tipus. Ha organitzat molts cursets d’expressió per a mestres responsables de grups d’infants i joves.
Escriví juntament amb la seva germana Maria Aymerich i Barbany el llibre L’expressió, mitjà de desenvolupament (1967).
L’any 1991 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVII)
Noble. A l’inici de la guerra dels Segadors, manava un dels cossos de forces catalanes que es posaren en campanya, des de Lleida, pel desembre de 1640, amb el propòsit de distreure l’atenció de l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, que avançava cap a Barcelona des de Tortosa, i d’infondre respecte al que s’alineava a la frontera d’Aragó.
Fruit d’aquestes maniobres diversives fou la reeixida incursió a Tamarit de Llitera, primer èxit franc de les armes de la Generalitat en aquella guerra, que es trobava llavors als seus començos. Passà després a Barcelona.
En 1641 hi rebé secretament el delegat francès Argenson, per donar-li la benvinguda a la ciutat, on el nou vingut entrà sense fer pública la seva arribada.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1895 – Barcelona, 1972)
Militar, advocat i inventor. Actuà com a defensor del general Manuel Goded en el judici que el condemnà a mort.
Després de la guerra civil fou jutjat, empresonat i expulsat de l’exèrcit, que el rehabilità, amb el grau de coronel, l’any 1961.
Inventà un sistema de direcció automàtica de tir i realitzà importants estudis de cartografia lunar.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, vers 1415)
Escriptor i home de lleis. Fou conseller de Barcelona el 1395 i el 1403, i durant l’interregne li foren encarregades algunes missions pel parlament de Catalunya. Joan I el Caçador el designà, el 1393, amb Jaume Marc, mantenidor dels primers jocs florals de Barcelona.
És autor del Torsimany, tractat retòric i gramatical, seguit d’un diccionari de rimes. Segurament no tingué difusió, però és important perquè recull allò que a l’època era considerat vàlid per a l’art de trobar, i té interès per a la comprensió de la poesia cortesana anterior a Ausiàs Marc.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 12 desembre 1897 – Barcelona, 15 maig 1956)
Religiosa. Fundadora de l’Institut Secular de les Operàries Parroquials.
En el seu poble natal comença, el 1916, una tasca d’apostolat religiós i de col·laboració parroquial a favor de la joventut, els obrers i els necessitats.
La primera comunitat femenina d’aquest apostolat seglar es constituí el 1931, però fins al 1962 la institució no fou reconeguda per la Santa Seu.
(Barcelona, segle XVIII – 3 juny 1809)
Corredor de canvis. Un dels principals membres de la Conspiració de l’Ascensió (1809) contra els francesos que ocupaven Barcelona.
Amb el capità italià Provana negocià el lliurament de les Drassanes als revoltats, però fou víctima d’un parany que el portà al patíbul juntament amb la majoria dels implicats, després d’un procés espectacular que se celebrà a la Ciutadella, al principi de juny d’aquell mateix any.
(Barcelona, 1839 – 1913)
Comediògraf. Estudià dret a Barcelona i, en la carrera judicial, exercí càrrecs a Cuba i Filipines.
Col·laborador de la premsa catalana en revistes com “L’Esquella de la Torratxa”, “Un Tros de Paper” i “Lo Nunci”.
Com a autor còmic tingué gran popularitat amb peces curtes, algunes d’elles d’influència francesa, entre les quals cal remarcar: Lo diari ho porta (1870), Cinc minuts fora del món (1876), Cap y cúa (1881), Tot cor! 1883), Cel rogent i Tres blancs i un negre (1891). La seva obra més coneguda fou Lo Sant Cristo Gros (1889).
(Barcelona, 10 juny 1919 – 9 febrer 1993)
Matemàtic. Estudià a la universitat de Barcelona de la qual el 1945 fou nomenat professor.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1961) i ha publicat nombrosos articles, memòries i cursos sobre equacions diferencials i distribucions.
(Barcelona, 28 juliol 1854 – 11 juliol 1923)
Escultor. Autor de l’escultura amb que culmina el monument barceloní a Colom (1886) i del baix relleu del frontó en corba del pòrtic monumental de l’hospital Clínic (1908), al·lusiu a la història de la medicina.
La seva obra té dues etapes, justificades per la seva cronologia, i que comprenen un art sentimental, classicista i adotzenat com La caritat (1901), i un art de línia goticista i modelat fos dins la mentalitat del Modernisme, com és el cas de La llum del món (1905).
Dades dels Països Catalans 