(Alella, Maresme, 31 desembre 1880 – Barcelona, 19 octubre 1958)
Físic i astrònom. Ajudant tècnic de l’observatori Fabra el 1900, n’esdevingué astrònom el 1921.
Fou membre de nombroses institucions científiques.
Va publicar treballs científics sobre cinemàtica i astronomia: Estudi cinemàtic del mecanisme a la Cardan, La variación de las latitudes i Observaciones visuales de pequeños planetas y cometas.
(Barcelona, 17 juliol 1878 – Madrid, 11 març 1934)
Físic i astrònom.
Fou catedràtic de física a l’Institut de Castelló de la Plana (1909), de mecànica racional i de mecànica celeste a les universitats de Saragossa i de Madrid, respectivament.
Publicà Lecciones de termodinámica con aplicación a los fenómenos químicos (1913), Nociones fundamentales de mecánica relativista (1919), Cálculo diferencial absoluto (1922) i un estudi sobre El·lipsoides de Dirichlet, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans.
(Barcelona, 25 agost 1899 – 12 abril 1984)
Astrònom. Secretari de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica i director de l’Agrupació Astronòmica Espanyola.
Ha publicat Formación de los cráteres lunares (1953), Cómo se realizarán los viajes interplanetarios (1958), The names of the Minor Planets and their Meanings, Kessello (1963), Las maravillas del cielo i L’Univers (1966).
(Torelló, Osona, 15 abril 1787 – 2 agost 1849)
Matemàtic i astrònom. Estudià filosofia al seminari de Vic, i lleis a la Universitat de Cervera.
Fou ajudant de l’Escola de Nàutica de Barcelona (1819), on fou deixeble del cosmògraf Agustí Comellas. Més tard fou catedràtic d’aquesta institució.
Des de 1847-48 ostentà la vicepresidència de l’Acadèmia de Ciències Naturals.
És autor de nombrosos treballs de matemàtiques i astronomia, que han restat inèdits.
(Girona, segle XIV – Barcelona, vers 1375)
Metge, astrònom, talmudista i rabí. Principal autoritat del judaisme català al segle XIV. Regí l’escola de Barcelona, on es formaren els grans rabins de la generació posterior.
El 1352 fou cridat pel rei Pere III per assistir l’infant Joan en una malaltia; consta que els anys 1357, 1369 i 1373 aquests li encomaren qüestions jurídiques entre els jueus.
El 1367 sofrí presó, amb altres principals jueus de Barcelona, per una falsa acusació de crim ritual.
Escriví uns 20 comentaris sobre tractats del Talmud i 13 comentaris més sobre el Pantateuc, 12 homilies, unes 77 respostes a qüestions de dret, poesies i quatre cartes.
Se n’ha conservat una còpia autògrafa del Pantateuc datada el 1336.
(Vic, Osona, 1528 – Barcelona, 1592)
Botànic. Estudià formació a la Universitat de Salamanca.
Es pot afirmar que fou el primer botànic català amb una metodologia científica: estudià la flora de la costa de Llevant, la del massís de Montserrat i la del Guadarrama.
Linné acceptà el nom de Verbascum miconii per batejar científicament l’orella d’ós o herba morena.
Publicà Las vistas de Montserrat i Alivio de sedientos (1576), en la qual tractà de la possibilitat que hi ha de refrescar la beguda amb neu fosa.
Destruí la creença popular del perill que oferia l’aigua de glaç.
El seu germà Josep Micó (Catalunya, segle XVI), fou astrònom i teòleg. Fou catedràtic de teologia a Barcelona. Escriví una memòria sobre el cometa aparegut el 8 de novembre de 1577.
(València, 1841 – Tortosa, Baix Ebre, 15 setembre 1922)
Astrònom i geòleg. Va obtenir el premi Jabsen de la Société d’Astronomie.
Fou el primer a mesurar la proporció de la llum polaritzada a l’atmòsfera coronal del Sol i a determinar la natura pètria del sòl lunar.
Col·laborador de l’Acadèmia de Ciències de París i dels “Anales de la Sociedad Española de Historia Natural”.
Autor del manual Principios de Geología y Paleontología.
(Catalunya, segle XVI)
Cosmògraf. Inventà un aparell per observar les variacions de la brúixola.
Fou comissionat a Amèrica per Felip II. En 1584 arribà a Mèxic, on realitzà actius estudis.
Durant més de set mesos romangué a illa Margarida fent observacions de caràcter geogràfic i astronòmic.
(Barcelona ?, 1421 – Barcelona, després 1478)
Astròleg i polític. Ciutadà de Barcelona, va ingressar l’any 1455 al Consell de Cent i, el 1457, fou conseller tercer de la ciutat de Barcelona.
Durant la guerra civil va ésser fidel a Joan II el Sense Fe.
És autor del Llunari e repertori del temps, calendari amb prediccions astrològiques, imprès en català i en llatí (1485), i traduït al castellà (1488) i a l’italià. Fou reeditat en diferents ocasions i tingué una gran popularitat.
Fou el pare del metge Bernat de Granollacs.
(Barcelona, segle XIV)
Astrònom i metge. A petició de Pere III de Catalunya, i en col·laboració amb el jueu Jacob Corsono i amb Dalmau Sesplanes, inicià (1360) un Tractat d’Astrologia o sciència de les steles, del qual es publicà una edició a Barcelona el 1890, reproduït d’un manuscrit del començament del segle XV.
També construí, per a ús del rei, una esfera celeste en relleu de set pams de diàmetre.
Dades dels Països Catalans 