Arxiu d'etiquetes: arquebisbat Barcelona

Sentmenat i de Lanuza, Ramon de

1 Resposta

(Barcelona, 1596 – 11/feb/1663)

Eclesiàstic. Fill de Galceran de Sentmenat i d’Oms, baró de Castelldosrius.

Era canonge ardiaca major i vicari general de la diòcesi de Barcelona, i fou preconitzat bisbe de Vic (1639). Prengué possessió del bisbat el 1640.

En iniciar-se la guerra dels Segadors prengué primer una actitud expectativa i tot seguit d’oberta oposició als francesos. Per això fou desterrat de la diòcesi el 1646, li foren confiscades les rendes de la mitra i hom intentà de posar-hi un nou bisbe en lloc seu. El 1654 el bisbat fou objecte de robatoris i vexacions per tropes franceses; per això el seu vicari general, d’acord amb ell, llançà una solemne excomunió contra ells.

El 1654 fou preconitzat per al bisbat de Barcelona, del qual prengué possessió el 1655. En aquesta ciutat desplegà una forta activitat pastoral per reparar els efectes de la llarga lluita soferta.

Foren germans seus:

Antoni de Sentmenat i de Lanuza  (Catalunya, segle XVII – 1640)  Noble. Serví a les guerres contra França. en 1639 era governador de la plaça de Cotlliure. Hi féu canonejar, per imposar ben dràsticament l’ordre, grups de soldats espanyols que es barallaven entre ells. El seu hereu traspassaria el mateix any, essent solter. Per aquesta raó la baronia de Dosrius anà al seu germà Galceran.

Galceran de Sentmenat i de Lanuza  (Barcelona, segle XVII – Roma, Itàlia, 1663)  Canonge i vicari general de Barcelona. El 1643 fou expulsat pels francesos.

Enric de Sentmenat i de Lanuza  (Catalunya, segle XVII – 1652)  Baró de Dosrius. Es casà dues vegades, la segona d’elles (1643) amb la seva cosina germana Maria de Lanuza i de Raset, que li aportà la casa de Raset. El 1646, a la mort del seu germà Galceran, n’heretà la baronia. Fill seu fou Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza.

Sentís i Sunyer, Joan

Deixa un comentari

(Xerta, Baix Ebre, 1561 – Barcelona, 7 octubre 1632)

Eclesiàstic. Prior de la col·legiata de Santa Anna i posteriorment bisbe de Barcelona (1620). El 1623 Felip IV el nomenà virrei de Catalunya.

Malgrat que substituí el duc d’Alcalá, famós pel seu anticatalanisme, el seu nomenament topà amb una gran oposició, pel fet que el rei no havia jurat encara les llibertats catalanes. El descontentament augmentà encara per culpa de la duresa d’Olivares.

Hi hagué una certa distensió poc abans de les Corts del 1626, però aquestes foren un fracàs en negar-se el Principat a votar el subsidi de tres milions de lliures que sol·licitava el rei.

El mateix any, Sentís fou rellevat del càrrec. Continuà com a bisbe de Barcelona, i impulsà les obres del seminari trinitari.

Sans i de Còdol, Lluís

Deixa un comentari

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1547 – Barcelona, 1620)

Prelat. Vicari general de la seu d’Urgell, canonge de Barcelona i abat comanador de Gerri.

Primer bisbe de la nova diòcesi de Solsona (1594-1612), hi promulgà constitucions interessants, i reuní sínodes diocesans el 1598 i el 1599, any en què assistí també a les Corts de Barcelona. Anà al concili de Tarragona del 1602.

El 1612 fou nomenat bisbe de Barcelona.

Sanç i Manegat, Lluís de

Deixa un comentari

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 desembre 1547 – Barcelona, 23 febrer 1620)

Bisbe de Solsona (3 octubre 1594 – 20 agost 1612) i de Barcelona (20 agost 1612 – 23 febrer 1620). Fill del mercader Francesc Sanç i de Caterina Manegat i Comelles. Per un error en la seva làpida sepulcral se li ha atribuït el segon cognom de Còdol.

Fou rector de Sant Martí d’Ur i passà a Roma, on fou nomenat canonge d’Urgell. De retorn, fou vicari general de la Seu d’Urgell (1574), canonge de Barcelona en substitució del seu oncle, Rafael Manegat (el qual fou nomenat sagristà de Tortosa) i comissari de la Santa Croada amb l’encàrrec de fer l’inventari dels arxius reials. Fou també prior del castell de Centelles i visitador general dels tribunals reials al regne de Mallorca.

Quan anava a exercir aquest càrrec fou elegit bisbe d’Elna (1593), càrrec que li fou canviat pel de primer bisbe de Solsona (1594). Fou l’endegador de la nova diòcesi, on reuní els primers sínodes (1598 i 1599). Li calgué lluitar contra Vic i Urgell per obtenir les parròquies desmembrades d’aquells bisbats. Fou abat comendatari de Gerri, càrrec que amb ell es vinculà als primers bisbes de Solsona.

Nomenat bisbe de Barcelona (1612), hi continuà la seva activitat pastoral fins a la mort, deixà inacabada la biografia de la venerable Margarida Serafí de Manresa i publicà un Ordinarium seu rituale ecclesiae Barcinonensis.

Salvador, Simó

Deixa un comentari

(la Selva del Camp, Baix Camp, 1369 – Roma, Itàlia, 1445)

Eclesiàstic. Després de doctorar-se en dret a Bolonya es posà al servei de Benet XIII, papa d’Avinyó, en pugna amb el de Roma.

El 1397 obtingué de Bonifaci IX un acord provisional per tal que no cedís a les pretensions dels ambaixadors de Castella, Anglaterra i França, que volien solucionar el Cisma amb la renúncia de tots dos papes.

El 1404, després del setge francès d’Avinyó i del confinament de Benet XIII, continuà les seves ambaixades davant els pontífexs de Roma Innocent VI i Gregori XII, sense resultats positius.

Acompanyà Benet XIII en la retirada cap a terres de Martí l’Humà i, finalment, a Peníscola. Deposat Benet XIII pel concili de Constança (1417), l’any següent el deixà, sota fermança d’Alfons el Magnànim d’ésser protegit personalment.

Fou rector de Montblanc, canonge de Lleida i ardiaca de València. Féu encara algunes missions per compte del rei. El 1429 aconseguí la renúncia de Gil Sánchez Muñoz, que havia succeït Benet XIII amb el nom de Climent VIII.

El 1433 rebé el nomenament de bisbe de Barcelona. Assistí a les Corts de Montsó (1435) i a les de Tortosa (1442), presidint el Braç eclesiàstic.

Sales, Ascensi

Deixa un comentari

(València, 17 maig 1699 – Barcelona, 17 gener 1766)

Eclesiàstic. Professor a la Universitat de València, prefecte d’estudis al Col·legi del Corpus Christi; canonge (1732) i rector del Col·legi dels Sants Reis, estigué vinculat al grup valencià de restauració intel·lectual.

Bisbe de Barcelona (1755-66), consagrà l’església de Sant Miquel del Port (1755), promogué obres especials d’atenció als gitanos, i inicià el procés de beatificació de Josep Oriol (1759).

Assistí al concili provincial de Tarragona del 1757 i portà la iniciativa per a la publicació de totes les actes dels anteriors concilis provincials.

Salazar, Benito Ignacio de

Deixa un comentari

(Baños de Río Tovia, Castella, 1615 – Barcelona, 1692)

Eclesiàstic.

Nomenat bisbe de Barcelona (1683-92), intervingué en actitud pacificadora en diversos conflictes.

El 1689 fou president de la generalitat.

Sala i de Caramany, Benet de

1 Resposta

(Girona, 16 abril 1646 – Roma, Itàlia, 2 juliol 1715)

Eclesiàstic. Monjo benedictí, catedràtic de la universitat de Salamanca i abat de Montserrat i de Gerri de la Sal.

El 1699 succeí en el bisbat de Barcelona Manuel d’Alba. L’any 1705, el virrei borbònic Velasco, després d’unes relacions no gaire cordials, l’envià a Madrid, on fou arrestat. Assistí a l’entrada dels aliats a Madrid l’any 1706. Aquest mateix any fou capturat per una patrulla borbònica.

Felip V l’envià a Baiona, després al castell de la Trompeta de Bordeus i, posteriorment, a Avinyó, on fou retingut per les autoritats franceses fins a l’abril de 1713. El probable acabament de la guerra en favor dels borbònics li permeté de tornar a Barcelona, on assistí a la Junta de Braços.

Partidari d’abandonar la resistència, aconseguí la inhibició del braç eclesiàstic. S’embarcà als vaixells que evacuaven les forces imperials al començament de juliol i deixà la diòcesi en mans del vicari general, Rifós. A Roma fou investit de la dignitat de cardenal.

Ocupada Barcelona pels borbònics l’any 1714, Felip V li prohibí de tornar, i morí a Roma.

Rovirola, Rafael de

Deixa un comentari

(Vic, Osona, segle XVI – Barcelona, 1609)

Prelat. Fou nomenat bisbe de Barcelona el 1604, succeint a Alfons Coloma, destinat a la diòcesi de Cartagena.

El mateix any posà la primera pedra del nou convent de monges caputxines, promogut pel seu antecessor. També dedicà els temples dels mínims i de les carmelites descalçades, el 1608.

A la seva mort, fou succeït per Joan de Montcada.

Ricomà, Miquel de

Deixa un comentari

(Granollers, Vallès Oriental, segle XIV – Barcelona, 7 maig 1361)

Prelat. Fou nomenat bisbe de Vic el 1345 i bisbe de Barcelona en 1346, com a successor del prestigiós Bernat Oliver, traslladat aleshores a Tortosa.

És autor de diverses constitucions sinodals, encara que passà anys residint fora del seu bisbat.

En ocasió d’una gran epidèmia de pesta convertí el palau episcopal en hospital, i vengué les seves joies per auxiliar els malalts. Ell mateix caigué empestat, però se salvà. En agraïment per la seva guarició fundà la confraria de Santa Eulàlia, que existí fins al segle XVIII.

A la seva mort fou succeït per Guillem de Torrelles.